Introducció.
No sé què té l’activitat a l’aire lliure que em dona benestar. Tinc una sensació de fluïdesa entre el meu món interior i els elements que configuren l’exterior, especialment l’aire que respiro. També té la virtut de calmar el “mico xerraire” que tinc dins el meu cap, i obrir els sentits que sovint estan adormits.
Aconseguir fites és per a mi una alegria. Tancar cercles és un objectiu. La voluntat de resoldre problemes i construir entorns habitables és una distracció pràctica i la independència, un instint que m’empeny.
Tot això no ho podria digerir bé, si no estigués amanit amb la pau interior que necessito per canalitzar els entrebancs, les dificultats, la ignorància, els fracassos, els desànims i les entremaliadures que em juga el meu destí.
Un dia reflexionaré sobre com funciona aquesta pau interior que de vegades hi és i de vegades no. Accepto idees.
Alegria
Avui he rememorat l’alegria que vaig tenir quan vaig aconseguir tancar el cercle del compostatge. Cada any poso les herbes i les restes dels vegetals al femer, i les gallines s’encarreguen de transformar-lo en un bon adob per a la terra de l’hort.
Ara estic escampant els fems a la terra on vull plantar. Al principi del projecte de fer un hort, una de les coses que em feia més il·lusió era produir el meu propi compost amb els meus recursos i alliberar-me de la dependència exterior. Un cert esperit d’autosuficiència (o potser d’independència).
En el meu món interior, he viatjat a la meva infantesa, quan era una festa per als nens treure els fems del femer de les cases. Tota la família i més gent de la tribu col·laborava a carregar-los al carro i portar-los als camps.
No era porqueria, era aliment per a la terra. Es tancava un cercle.
Pau interior
Avui m’he aixecat d’hora, amb la idea molt clara de donar una bona empenta al mur de pedra de la tanca perimetral que estic reconstruint. Just quan he arribat al bosc, he anat per feina. M’ha acompanyat la Juny, una de les gosses de casa.
Es veu que al meu destí no li agradaven els plans d’avui, ja que la gossa ha decidit saltar i se n’ha anat a la casa del veí. Ja fa dies que ho fa, però ara he pogut veure justament per on salta. He afegit un pedaç de tela metàl·lica per aixecar la tanca. Amb tot això, hem arribat ben bé a migdia. Un cop a casa, sento un soroll de terrabastall i veig alguna cosa que cau de la façana de la cuina. Sí, s’ha després una part del revocat d’un punt que ja estava malmès. Just on s’aguanta una de les potes de l’estructura de la pèrgola de la glicina blanca. Ho he netejat i apuntalat provisionalment tant com he pogut.
Malgrat els inconvenients, he mantingut la meva pau interior. M’he adaptat a cada situació amb la tranquil·litat de saber que no feia anar malament a ningú i ningú depenia de mi. Podia estar pel que feia tranquil·lament. Així ha arribat el moment de celebrar ben content la tornada de l’Èlia i en Nico del seu viatge de noces.
Ha acabat el dia i no he posat ni una sola pedra més al mur de la tanca.
