Cròniques de l’Estartit
Si visiteu l`Arxiu Històric de Girona, escales amunt, a la sala, hi trobareu l`Isidre, ell ho sap tot; demaneu-li la carpeta “Govern Civil 199”. En ella hi trobareu un document anomenat “Relación de los mansos enclavados en la demarcación de este Puesto, expresiva del nombre, edad, estado y demás antecedentes de los dueños, colonos, operarios y empleados, así como también, de los pertenecientes a los mismos que se hallan huidos”, redactat en data 3 de gener de 1947 pel sergent Sr. Vicente Garcia, comandant del “Puesto” de l`Estartit.
Aquell “Puesto” de la Guàrdia Civil de l`Estartit estava situat a la primera casa del carrer Santa Anna, venint del Port. Sempre hi havia una bicicleta a la porta. La finca era propietat de Can Borrat, i l`Ajuntament de Torroella –segons dades de 1949- en pagava un lloguer per import de 1200 ptes l`any. Altres despeses de l`Ajuntament amb motiu d`aquell ”Puesto” eren 120 ptes de llum, 409 ptes del servei de telèfon i 3429,90 ptes per medicaments. A l`alcalde li semblaven molts diners, per això en data 6 de febrer de 1950 va enviar un escrit de queixa al Govern Civil de Girona. En realitat l`alcalde es va quedar curt, perquè els pobles de Llavià i Sant Iscle, també eren competència de la Guàrdia Civil de Torroella.
“Estos cuarteles corresponden a la Jefatura de Línea, a la Comandancia del Puesto de esta Villa, y a la Comandancia del Puesto de Estartit, y abarcando la Comandancia de esta Villa los pueblos de Bellcaire, Ullà, Gualta y Serra de Daró, no se cree razonable y lógico que todo el esfuerzo económico recaiga solamente sobre este Ayuntamiento” (Arxiu Històric Girona – Govern Civil. Torroella de Montgrí).
Aquella “Relación de mansos…” era un encàrrec del Govern de Franco -1946- a tots els “Puestos” de la Guardia Civil d`Espanya. Havia acabat la Segona Guerra Mundial, i el maquis, el conjunt de guerrillers opositors al Règim, que havien servit a la resistència francesa, ara tornaven a mirar cap a casa. Tornaven a la lluita antifeixista. Ja al 1944 va fracassar l`intent d`envair la Vall d`Aran. El punt àlgid d`aquella lluita va tenir lloc entre 1945 i 1947. A partir d`aquest últim any es va intensificar la repressió franquista contra el maquis.
Els masos i cases aïllades de cada municipi eren el lloc adequat per amagar-se aquells guerrillers. Per aquest motiu volien conèixer la relació de masos i les circumstàncies personals de la gent que els habitava, depenents de cada un dels “Puestos” de la Guàrdia Civil. Era una manera de control.
Tots aquests informes són exhaustius i rigorosos. El que ens ocupa és el corresponent al “Puesto” de l`Estartit. En ell s’hi expliquen el nom del mas, del propietari i la seva residència, el nom del masover, qui l`habitava, les seves edats, estat civil, professió, origen, parentiu, ideologia política, si algun membre era somatent i si disposaven de llicència d’armes. Finalment s’indicava si aquella família tenia familiars fugits a França.
A la relació hi figuren trenta-sis Masos: Torre Ponça, Mas Sec,Mas Solés, Mas Sureda, Mas Palló, Mas Corredó, Mas Palé, Casa Nova fill, Casa Nova, Mas Bassó, Santa Maria, Mas Figueres, Mas Soley, Torre Gran, Mas Marquès, Mas Moreu, Mas Ramades, Torre Martina, Mas Busquets, Casilla de “Peones Camineros”, Mas d`en Bou, La Platera, Mas Pagès, Mas Borrat, Mas Calafat, Mas Cortades, Mas Junquer, La Barraca, Mas d’en Puig, Mas Miàs, Mas d’en Pi, Mas Llorer, Mas Xifrers, Mas La Galera, Mas La Terrera i Mas Ral.
Els amos d’onze masos eren de fora de l`Estartit i estaven habitats per masovers. Era el cas de Torre Ponça propietat de Roberto Robert i de Carles –comte de Robert-, industrial, vivía a Barcelona; Santa Maria, propietat de Ramón Mascort Galibern, vivia a Barcelona; Mas Figueres, propietat de José Mª Mascort Galibern, pintor, vivia a Torroella; Torre Gran, propietat de Francisco Planas Serra, industrial, residia a Torroella; Mas Marquès, propietat de Maria Marquès Furés, vivia a Barcelona; Mas Moreu, propietat de Martín Vidal Roos, rendista, vivia a Torroella; Mas Ramadas, propietat de Francisco Carreras Padrós, inspector de treball, residia a Barcelona; Mas Busquet, propietat de Mª de la Esperanza Busquet, rendista, residia a Torroella; Mas d’en Puig, propietat de Clara Mercader Galibern, residia a Barcelona; Mas d’en Pi, propietat de Ricardo Guanter Laonsí, industrial, amb residència a Thun-Suïssa.
En aquell grapat de masos hi vivien un total de 198 persones. Majoritàriament eren pagesos, i una bona colla disposava de jornalers o mossos que hi convivien. Només la Torre Ponça disposava d`un mosso com a xofer. Només en Narcís Calvet Remell, del Mas Palló, hi consta com a pastor. El Sr. Juan Sagué Triado, fill de La Jonquera, n’era el peó caminer i residia a la “Casilla” juntament amb la seva família.
A criteri de la Guàrdia Civil, la indiferència política era majoritària entre aquella gent dels masos. Tot seguit, a molta distància, venia el grup dels considerats addictes al règim. El grup de pensament d’esquerres era molt minoritari. A l’informe consta el nom de les poques persones considerades extremistes o perilloses i a quins masos vivien. També s`esmenta algú com a membre del Comitè de l`Estartit i diverses persones perseguides pels anomenats “rojos”. L`informe posa un especial interès en el Mas Soler i el Mas Pagès, els quals diu que s’han de vigilar, perquè té un fill fugit a França, el primer, i per tenir un fill en llibertat vigilada, el segon. De la gent del Mas d’en Puig la Guàrdia Civil explica que hi varen amagar un capellà durant la Guerra Civil.
Amb alguna excepció, hi havia una familia per Mas, on convivien un matrimoni, els fills, avis i jornalers o mossos. La Guàrdia Civil hi reconeix vuit somatents. També que disset persones disposaven de permís d’arma de cacera.
Estartit 3 de Enero de 1947
El Sargento Comdte. de Puesto
Vicente García
Nota.– Ho hem escrit com ho hem trobat. El parentesi indica l`edat.
