Aquest escrit és la presentació del llibre de David Pagès i Cassú Ressons. 999 (+1) citacions remarcables, que va tenir lloc a Parlavà el 19 de juny de 2026.

Dostoievski afirmava: “La gent té mil coses boniques a dir sobre tu. Però primer has de morir.” Solem esperar els comentaris de les bones coses d’una persona a l’acte de comiat. Actuem així per deixadesa, a vegades per un cert pudor o bé per evitar que el receptor d’una floreta per part nostra s’imagini que no som sincers. Aquest raonament tan cert em carrega de raons per ser franc a l’hora de manifestar que en David Pagès i Cassú és una persona que estimo en gran manera. Trobo que ha sabut esculpir-se, com un bon escultor, una personalitat equilibrada com poques en conec. És un treballador incansable i alhora ho fa amb un rigor, formalitat i compromís que explica que la seva producció literària no deixi de créixer, sigui en format de llibre (sempre té un llibre a la impremta a punt de sortir), en articles de diaris i revistes, o bé en entrevistes a persones de qui sap treure tot el suc. En David, per si fos poc, és una persona afable, facilitadora, té paraula i actua amb una naturalitat i una humilitat que deixa descol·locat en ser poc freqüent trobar en un mateix ésser humà tantes coincidències favorables. Té una família admirable de la qual rep el suport i la inspiració. Malgrat la seva escandalosa joventut, acaba de ser avi per primera vegada. Aquesta circumstància l’encoratjarà a seguir bregant pels seus ideals i, ara que comença l’etapa de la vida més fructífera, amb experiència i força, auguro que recollirem molt bons fruits del seu treball futur.

En David, en això estem d’acord tots els qui el coneixem, té dues passions, que exerceix amb entusiasme, sense caure en l’obsessió que no permet veure el bosc: el país i la llengua. Entén el país a la manera de Josep Pla quan afirmava: “El meu país és aquell on quan dius Bon dia!, et contesten Bon dia!”, precisament, una de les 999 citacions que el llibre recull. Hi ha poques persones que tinguin tants contactes a qualsevol indret del Principat, del País Valencià, de les Illes, de la Catalunya Nord, de la Franja, d’Andorra o de l’Alguer, com en David. Estima el país i, en conseqüència, s’arremanga i sua sense queixa en bé de la seva terra. No cal anar contra ningú, és suficient estar a favor d’alguna causa. La segona passió d’en David és la llengua; filòleg i pedagog com és, dedica molts més esforços a favor del català dels que es poden esperar d’un professional. Ha obtingut reconeixements de molt prestigi en aquest sentit.

Aquesta presentació del llibre Ressons tindrà tres apartats: 1. Què hi trobem dins del llibre? 2. La meva lectura particular i 3. Un tastet del mateix llibre.

1. Què hi trobem dins del llibre?

Són 999 (+1) citacions de parla catalana, la número mil està reservada perquè el lector anoti una frase del seu gust a la darrera pàgina. Les 999 (+1) citacions estan ordenades en 13+1 apartats que es presenten per ordre alfabètic: amor, arrels, art, educació, espiritualitat, humor, llengua, natura, país, temps, testimonis referencials, valors, vida i la pàgina que ha de completar el lector.

Fixem-nos-hi: són 14 apartats en total, un nombre considerat com el doble de la totalitat, en ser 7 el nombre perfecte (suma del 3 diví i del 4 humà). El títol del llibre, Ressons, és una paraula de 7 lletres. La gematria és un mètode de numerologia bíblic i místic originari de les tradicions hebrea i cabalística. Assigna valors numèrics a les lletres de l’alfabet per captar connexions espirituals i simbologia (A=1; B=2; C=3, etc.).  Els músics, sobretot els barrocs, hi van tenir una bona tirada. Johann Sebastian Bach, de profundes conviccions religioses, procurava que el nombre de músics que dirigia fos 13 i amb ell formaven un conjunt de 14. La paraula “Bach” usant la gematria suma 14. Johannsebastian arriba a 144, que és el quadrat de 12 (12 tribus d’Israel, 12 apòstols). Si analitzem el nom de l’autor, trobem: David suma 38, Pagès 46 i Cassú 60, un total de 144!

El tema que aplega més pàgines és el de “País”, amb un total de 22, seguit per “Valors” 18, “Art” 16, “Vida” 14 i “Llengua” 10. Una atractiva i ben aconseguida il·lustració de l’artista Toni Cassany és la portada de cada capítol. A continuació, un escrit introductori de l’autor del llibre que ens predisposa a treure profit del tema. L’índex onomàstic és de gran ajuda per localitzar citacions de 300 autors. Tots ells traspassats, alguns molt recentment, la qual cosa imposa. A tall de curiositat, la persona de la qual en David ha recollit més citacions és del bisbe Pere Casaldàliga, amb 44, seguida pel periodista Carles Capdevila, amb 23. Les citacions són de dones i homes de totes les èpoques. La presència de dones és més baixa que si el recull de citacions fos de persones nascudes a partir de 1975, per exemple. Això demostra que no tot va pitjor i que la igualtat dels gèneres va guanyant amb el temps.

2. La meva lectura

Primer: abans d’escriure el pròleg que em va confiar en David, vaig fer una primera lectura que em va engrescar. Les segones lectures sempre solen ser molt interessants i estimulants. És el que m’ha passat quan preparava aquesta presentació. He descobert detalls que a la primera m’havien passat desapercebuts i m’ha permès adonar-me de la feinada d’en David. No ens trobem davant d’un recull de citacions, que molta gent fem en trobar una frase enginyosa. En David ha fet recerca entre escrits diversos, llibres, entrevistes i això suposa molta lectura i un gran esforç per escollir i descartar.

Segon: les citacions són un mirall d’en David. Imagineu un dron per cada citació. Els llancem al cel i què ens dibuixarien aquests ginys? No en sortiria pas la figura d’Antoni Gaudí, sinó la d’en David Pagès. Ha escollit i descartat, de tal manera que el llibre és ell: una biografia de l’autor.

Tercer: si posem les 999 citacions elegides en un gran túrmix i l’accionem, quin suc obtindrem? Tindrà el color i gust més excels: el de l’humanisme afinat al llarg del temps. Un gran arc que s’inicia amb Giovanni Pico della Mirandola (1463-1494). Va viure uns anys gloriosos, coetani de Botticelli, Gozzoli, els Lippi, Mantegna, Perugino, Piero della Francesca, Cosimo Tura, Verrocchio, Leonardo, Raffaello, Michelangelo i un llarguíssim etcètera d’artistes sublims. Era un temps que a la península Itàlica unes poques famílies es repartien el poder:  els Este a Ferrara, els Visconti a Milà, els Savoia al ducat del seu nom, els Gonzaga a Màntua o els mateixos Medici a Florència. Pico era fill d’una d’aquestes famílies, la dels ducs de la població de Mirandola, al nord de Mòdena. Estudià grec, àrab, hebreu i caldeu per entendre l’Alcorà, la càbala, els oracles caldeus, els diàlegs platònics, etc. L’any 1486 va publicar la seva obra cabdal: Discurs sobre la dignitat de l’home (1486), on es recullen les diferents tradicions filosòfiques i teològiques. Va posar l’accent en el dret inalienable a discrepar, el respecte a la diversitat i va defensar l’enriquiment de la vida a partir de la diferència. En el seu llibre es diuen coses boniques com aquesta: “No t’hem creat celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal a fi que, com a lliure i noble terrissaire i escultor de tu mateix, et donis la forma, que prefereixis.” La curta vida de Pico (va morir als 31 anys segurament enverinat per arsènic) està plena d’aventures i inquietuds, com qualsevol que es mou per l’entusiasme de millorar la vida dels éssers humans. Està enterrat a l’església del convent de sant Marc de Florència perquè s’havia apropat a l’orde dels dominics, un cop perdonat pel papa Alexandre VI, després d’una excomunió provocada per alguns punts de les tesis del seu llibre, considerats herètics. Ell mai es va retractar. L’acollia el mateix convent on anys abans Fra Angelico havia pintat obres que avui ens fan caure de genolls. En el convent va conviure amb l’inefable Savonarola. Valorar les repercussions d’aquesta coincidència excediria el tema d’aquesta presentació.

He parlat d’un arc que començaria amb Pico; però, on acabaria? Doncs bé, jo crec que arribaria fins l’any 2026, amb la Magnífica humanitat; algú pot trobar un títol més humanista que aquest? És el que encertadament ha trobat Lleó XIV per la seva darrera encíclica de recent publicació. L’humanisme no és estàtic. O és que ho són les diverses ciències? I no per això reneguem de les matemàtiques, de la historiografia, de la filosofia, etc. antigues. Són aportacions que van sumant i es van perfeccionant. Cal tenir en compte les crítiques a l’humanisme sorgides del transhumanisme o del posthumanisme, però s’haurien pogut estalviar tant d’enrenou generant simplement a l’humanisme una visió pròpia del nostre temps: un ésser humà que es relaciona amb la resta de vida del Planeta; la valoració adequada de les aportacions tant de dones com d’homes que no han callat davant les injustícies, vinguin d’on vinguin i una visió d’absoluta igualtat entre les persones, sense importar la procedència. No hi ha humans de primera i de segona. La dignitat és idèntica per a tot ésser humà i aquesta defensa indiscutible és la que defineix l’humanisme. És aquest punt essencial allò que trobareu a cada citació del llibre d’en David. I això és el que el fa un llibre grandiós.

Lleó XIV, en la seva encíclica, ha volgut afegir-se a la llarga llista d’escrits i reflexions que ajuden a entendre que “el valor de la persona no depèn del que fa o produeix; hi ha drets que corresponen a tots pel fet de ser persones” i segueix: “Per tant, la dignitat fonamental de cada persona no s’adquireix, no s’ha de guanyar ni s’ha de demostrar”. Fa un crit d’alerta encertat: “El risc no és només que algunes tecnologies es facin servir malament, sinó que el paradigma tecnocràtic en què estem immersos, potenciat per la revolució digital i la IA, faci semblar justa i normal una visió antihumana, segons la qual la plenitud de la vida consistiria a tenir més, reduir la fragilitat, eliminar allò imprevist i controlar-ho tot.”

El posthumanisme ha fet crítiques pertinents que cal tenir en compte, però no per això ha de tancar l’essència de l’humanisme. Algunes teories precedents del “post”, tot i la seva raó en alguns aspectes, s’han vist desbordades provocant mals majors dels que pretenien aturar. Sense anar més lluny, la modernitat mereixia evidentment una crítica; però, la postmodernitat, on ens ha portat? A un desencant generalitzat, a renunciar a les utopies tan necessàries, a desitjar progressar individualment provocant un desinterès per allò que és públic, a aplaudir lideratges polítics per la seva imatge i no per programes raonats, a una saturació d’informació, a la fragmentació dels discursos alternatius (feminisme, ecologisme, animalisme i un llarg etcètera). Cadascú es preocupa d’una petita parcel·la del mal i s’oblida que només un canvi de paradigma global i general portarà a possibles solucions parcials. La creixent irracionalitat en les conductes té els seus fonaments en aquest postmodernisme que semblava que tenia solucions per a tot. La desmesura dels sentiments i de les emocions i la crítica que mereix Occident han fet que llencéssim la criatura amb l’aigua bruta del gibrell. No tot el que ha fet Occident, malgrat les seves monstruositats, és per desestimar. La moda oriental és esbiaixada i acrítica i el new age va florir com a paradigma de la frivolitat i la banalitat de la cultura actual.

3. Tastets

Les pàgines introductòries a cada tema són d’una maduresa humana que arriba a l’excel·lència. A “Amor” hi trobem aquesta reflexió de l’autor: “El verb estimar hauria de ser el més conjugable de tots els existents. En un món ple de desconcerts, grisors i ombres, l’amor ens ofereix, indefectiblement, esperança, llum i, en definitiva, confiança –confiança irrenunciable- en la condició humana.” Un botó de mostra, Ramon Llull deia: “Mateu la por amb l’amor, i no l’amor amb la por.” A “Espiritualitat”, en David escriu: “L’espiritualitat constitueix el veritable eix de la nostra personalitat. I la bellesa, en forma de música, natura, oració, poesia…, ens ajuda a descobrir-la, nodrir-la i fer-la créixer.” I quina citació és la primera d’aquest apartat? Una de Joan Alsina, per a mi la més interpel·ladora del llibre, pronunciada pel capellà fill de Castelló d’Empúries abans de ser vilment assassinat pels botxins de Pinochet: “Mata’m de cara. Vull veure’t per perdonar-te.” A “Llengua” hi trobem una reflexió de l’autor del llibre: “És un vehicle d’inclusió, un element transversal que ens cohesiona com a societat, una porta oberta a tothom. Constitueix la manera més senzilla i natural que té un nouvingut per a integrar-se i sentir-se a casa seva.” La malaguanyada Carme Junyent ens deia: “El bilingüisme és imprescindible perquè hi hagi un procés de substitució. Totes les llengües minoritzades d’Europa s’estan morint de bilingüisme. Si el nostre projecte és una societat bilingüe, ens estem condemnant.” 

Prenem ara un bocí de l’escrit sobre “Valors”: “Una vida atractiva. Lluminosa. Plena de sentit. Aquest és el gran llegat que podem deixar.” És aquí on trobem algunes de les frases més contundents de Casaldàliga, com: “On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia.” Podem afegir-hi que on no hi ha justícia tampoc pot haver-hi llibertat. O bé: “Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.” “Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.” De Muriel Casals: “La llibertat no és negociable.”  I no em sé estar de citar algunes reflexions d’un gran mecenes. Era mecenes perquè era un gran home, Antoni Vila Casas: “Si deixes que algú parli malament d’una altra persona i no fas res per impedir-ho, li estàs donant via lliure perquè un altre dia parli malament de tu.” O aquesta altra: “El que pensin de mi no m’interessa gens. O m’interessa relativament. Si em preocupés pel que pensen de mi, potser no faria res. Si una cosa penso que està malament, no la faig, i si la tinc clara, la tiro endavant. Però deixar de fer coses pel que puguin pensar, això sí que no.” I encara aquesta que no té pèrdua: “Si la societat s’ha portat bé amb tu, t’has de portar bé amb la societat. Dono suport a la recerca mèdica i a promocionar artistes contemporanis catalans, i d’aquesta manera torno a la societat part del que m’ha donat.” 

Aquesta és una petita mostra d’alguns apartats amb sucoses citacions cadascun d’ells. Em plau acabar amb el darrer, “Vida”; entre altres coses, David Pagès, diu: “La vida és un miracle. Un regal. Un recorregut a què donen sentit els esdeveniments viscuts. Cal estimar-la apassionadament.” Què millor que tancar aquesta presentació amb una citació sobre la dignitat humana de Pere Casaldàliga: “La dignitat humana és la reivindicació primera.”