Rosa Leveroni ha escrit alguns dels poemes més bells de la nostra literatura amorosa de tots els temps.
Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)
Leveroni és la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo. I encara més, l’única digna d’ésser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia Salvà i Clementina Arderiu.
Salvador Espriu (1913-1985)
Tot el que és vida exigeix la seva conquesta.
Carles Riba (1893-1959)
L’art existeix perquè puguem recuperar el sentit de la vida.
Víktor Xklovski (1893-1984)
Rosa Leveroni (Barcelona, 1910 – Cadaqués, 1985) fou una escriptora principalment de poesia, però també de prosa, assaig i crítica literària. Pertanyia a la burgesia mitjana i no es va casar mai. Va ser una de les beneficiàries de l’Escola de Bibliotecàries on hi havia dos dels seus mestres més importants: l’historiador i escriptor Ferran Soldevila i el poeta i hel·lenista Carles Riba. Aquest any es commemora el quarantè aniversari de la mort de l’escriptora.
Maria Aurèlia Capmany recorda que Leveroni visqué la vida universitària “dels més bells temps” de Carles Riba, de Jordi Rubió, de Joaquim Xirau Palau i de Pompeu Fabra. De tots ells n’aprengué el rigor, la universalitat i l’alegria del pensament.
Va ser bibliotecària de la Universitat Autònoma de Barcelona fins que el 1939 la van expedientar i apartar del seu càrrec.
En el seu periple vital són significatius els amors amb Ferran Soldevila (1894-1971), tot i la diferència d’edat de disset anys (21 ella i 38 ell, al principi). Uns amors començats quan eren mestre i deixebla, als anys trenta del segle XX, que van resistir l’exili i van durar fins que la mort els va separar.
Amb Josep Palau i Fabre (1917-2008) va compartir l’ admiració i l’estudi del poeta clàssic de Gandia, Àusias March (1400-1459) -va ser la primera de valorar-lo amb una perspectiva moderna, segons Enric Casasses (1951)- i va formar part d’aquella gran iniciativa d’alta cultura de la resistència, que va ser la revista Ariel, d’invenció palaufabriana.
Rosa Leveroni pertany a la generació de Mercè Rodoreda, Pere Calders i Salvador Espriu, escriptors que van viure la Guerra Civil quan començaven a publicar llibres madurs. Per aquest motiu, com a poeta, ha estat inclosa dins la generació del 36. Durant la postguerra, va dedicar-se a la resistència cultural, al costat de Carles Riba, de qui feu d’enllaç amb els resistents de l’interior durant els anys d’exili del poeta. Va guanyar els Jocs Florals de la llengua catalana de Londres (1947) i París (1948). Fins l’any 1951 no publicà el seu segon llibre: Presència i record.
Leveroni va ser una barcelonina amb vocació de cadaquesenca perquè va tenir casa a Cadaqués. Diuen que posteriorment la va vendre secretament a Salvador Dalí (als anys setanta) quan li van caldre diners per a una important operació quirúrgica per extirpar-li un càncer.
Salvador Espriu (1913-1985) va afirmar que era la millor poetessa de la seva generació i Marta Pessarrodona (1941) li dedica un capítol en la seva celebrada monografia publicada l’any 2006, “Donasses. Protagonistes de la Catalunya Moderna”, amb aquest títol: “Rosa Leveroni: una poeta encara parcialment inèdita (1910-1985)” que per la seva vigència i versemblança s’ha manllevat per encapçalar textualment la present col·laboració.
També va fer una tasca significativa de traductora, principalment de T.S. Eliot (1888-1965) o de Christina Rossetti (1830-1894), de qui va traduir el seu meravellós “Song” (“Cançò”), un poema victorià emblemàtic que l’escriptor i crític literari estatunidenc Sam Abrams (1952) va emprar per obrir, amb la versió de Leveroni, la seva Antologia de Poesia Anglesa i Nord-Americana de la col·lecció “Les Millors Obres de la Literatura Universal”, popularment coneguda com la MOLU.
Una característica de la seva poesia és la musicalitat d’un pulcríssim llenguatge que fa gran i singular la riquesa literària de la seva lírica. Refusant la superficialitat i el barroquisme, aconsegueix uns poemes bellíssims, desolats i serens alhora, plens d’un equilibri profund on s’agermanen l’alè líric més pur amb la rigorositat més estricta.
L’any 1982 va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. En en honor seu, hi ha un premi a Cadaqués que porta el seu nom, el “Premi de poesia catalana Rosa Leveroni”, instaurat l’any 1987, que ha aconseguit fins ara arribar a 36 edicions amb obres guanyadores d’autors de renom com Dolors Miquel, Cèlia Sánchez-Mustich, Carles Duarte, Carles Hac Mor, Víctor Sunyol, Lluís Calvo, Anton Carrera, Susanna Rafart o Esteve Plantada, entre d’altres.
Els bellíssims poemes d’aquesta autora clàssica encara parcialment inèdita, per al públic no especialitzat, són idonis i aptes per cantar l’amor, un amor admès, sense tragèdia, amb una intel·ligent barreja de dolor, segons Maria Aurèlia Capmany (1918-1991).
Leveroni utilitza paraules pulcres, on alegria i desolació trenen el seu món poètic i on es ressalta la qualitat efímera de tots els plaers, de tots els amors, de tots els desigs d’eternitat i aconsegueix amb escreix convertir la literatura en art. I l’art existeix perquè puguem recuperar el sentit de la vida.
Referències bibliogràfiques
- PESSARRODONA, Marta. “Rosa Leveroni: una poeta encara parcialment inèdita” A: “Donassess. Protagonistes de la Catalunya Moderna”. Edicions Destino. Barcelona, 2006. Pàg. 211-220.
- LEVERONI, Rosa. Poesia. Edicions 62. Barcelona, 1981.
- LEVERONI, Rosa. “Presència i record”. A: Poetes del XX. Edicions 62. Barcelona, 2013.
- CAPMANY, Maria Aurèlia. “Pròleg”. A: LEVERONI, Rosa. Poesia. Edicions 62. Barcelona, 1981. Pàg.7-10.
- ESPRIU, Salvador. “Pròleg”. A: LEVERONI, Rosa. Poesia. Edicions 62. Barcelona, 1981. Pàg.195-197.
- Associació d’escriptors en llengua catalana. “Rosa Leveroni 1910-1985” https://www.escriptors.cat/autors/leveronir
- ABRAMS, Sam. “Rosa Leveroni”: la música callada de la solitud”. Avui, 19-1-1986.
- CASASSES, Enric. Notícia de poesia catalana. Dels orígens al segle vint. Empúries (ed). Barcelona, 2024.
CANÇÓ D’UN SETEMBRE Era una coma d’oliveres amb una casa i un camí, al capdavall dues figueres fent ombra fresca a un doll molt fi. Era migdia. Reposava la vinya negra de gotims; vora el portal un gall cantava; es feinejava porta endins. Aquella font era tan clara, era tan net aquell cel blau... Omplia el pit la joia avara i la llangor fou tan suau! Jo no sabia que l’amava però en sos ulls em vaig mirar ... Des d’aleshores l’estimava, ja no he sabut què és oblidar. ROSA LEVERONI (1910-1985) Presència i record, 1952 TEMA AMB VARIACIONS Si jo tingués un veler, sortiria a pesca d’albes. Encalçaria els estels per posar-me’n arracades. Si jo tingués un veler, totes les illes i platges em serien avinents per al somni i les besades. Si jo tingués un veler, en cap port faria estada. El món fóra dintre seu, ai amor, si tu hi anaves ... ROSA LEVERONI Presència i record, 1952 TEMA AMB VARIACIONS XXIII No vull el mirall del mar, ni l’estelada florida; ni claror de cels novells, ni encetar cap nova via. Vull la dolçor del teu braç abraçant la meva vida; vull la claror dels teus ulls i la teva veu amiga. Vull sentir-te com arrel dins la foscor beneïda d’aquesta terra vivent de nostra amor compartida. ROSA LEVERONI Presència i record, 1952 PÒRTIC Jo porto dintre meu per fer-me companyia la solitud només. La solitud immensa de l'estimar infinit que voldria ésser terra, aire i sol, mar i estrella, perquè fossis més meu, perquè jo fos més teva. ROSA LEVERONI Epigrames i cançons, 1938 TESTAMENT Quan l'hora del repòs hagi vingut per a mi vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí. Vull el silenci dolç del vol de la gavina dibuixant el contorn d'una cala ben fina; l'olivera d'argent, un xiprer més ardit i la rosa florint al bell punt de la nit; la bandera d'oblit d'una vela ben blanca fent més neta i ardent la blancor de la tanca. I saber-me que sóc, en el redós suau, un bri d'herba només de la divina pau. ROSA LEVERONI Poesia, 1981 “Song” (“Cançó”) Quan sigui morta, amor, no cantis cançons tristes per a mi. Sobre el meu cap no plantis roses, ni fosc xiprer mesquí. Sobre meu fes d’herba verda rosada i fosa al sol. I, si tu vols, recorda’m viva o oblida’m, si tu vols. Ja no veuré les dolces ombres. Ploure no sentiré i el rossinyol, cantant sa pena, ja no l’oiré. I somniant dins el crepuscle d’un etern recer potser el record em faci seva. Oblidaré potser. CHRISTINA ROSSETTI (1830-1894) (versió de Rosa Leveroni)
