A primers d’abril, en plena Setmana Santa, el diari català de més circulació del país destacava amb grans titulars a primera plana: “50 mesquites sota vigilància a Catalunya pel seu missatge radical”. A sota: “Els cossos de l’Estat i la Generalitat es reparteixen el control policial i n’informen la UE”. I al peu d’una gran foto: “Preocupació. La mesquita de Torredembarra, juntament amb les de Reus, Salt i Vilanova i la Geltrú, està considerada centre de proselitisme salafista”.
Pocs dies després ens assabentàvem que els Mossos d’Esquadra havien desarticulat una cèl·lula jihadísta disposada a atemptar en diferents punts emblemàtics de Barcelona, i a segrestar la directiva d’un banc, vestir-la amb una granota taronja, degollar-la i difondre-ho per Internet.
Així doncs, estem davant d’un afer que ens afecta a tots, i no pas poc, i ens convé saber de què estem parlant. Per això, m’ha semblat que valia la pena d’intentar dedicar-hi un comentari, basat en un estudi esquemàtic, però complet, de Jaume Flaquer, especialista en el món islàmic (vegeu a internet “jaume flaquer”).
¿Què és el “salafisme”? Es pot traduir amb força exactitud per “fonamentalisme”. La proposta dels seus difusors és de tornar a allò que ells creuen que és a l’origen de l’islam, i aplicar-ho al peu de la lletra, com ara menjar, vestir, observar els mateixos preceptes i usar la mateixa moneda que als temps del profeta. Es podria comparar amb el que va ser el puritanisme protestant, entestat a interpretar i aplicar literalment els escrits de la Bíblia. En sí mateix el salafisme no és terrorista, però propicia la seva aparició (jihadisme).
El “jihadisme” és la utilització de mitjans violents per assolir la tornada als orígens de l’islam. Al-Qaeda i l’Estat Islàmic són dos moviments jihadistes, però clarament diferents, Al-Qaeda utilitza la violència per reimplantar els costums de l’islam medieval entre la població musulmana actual o per castigar o advertir amb atemptats exemplars actituds occidentals impies o blasfemes; l’Estat Islàmic va més enllà, vol recuperar el que creuen que va ser l’estat de l’època de Mahoma, i amb un horitzó afegit: lluiten pensant que està a punt d’arribar la gran batalla final entre els bons (jihadistes) i els dolents (musulmans impius, jueus, cristians), amb la baixada de Jesús a Damasc per ser califa de l’islam. Per això els és urgent conquerir la capital de Síria.
Hem de retenir dues idees importants. Primera, aquesta guerra és bàsicament entre musulmans, una mena de guerra civil, però occident en rep les conseqüències. Segona, és una guerra civil complexa, on lluiten o s’alien confessions i corrents molt diversos. Per entendre-ho millor: no som davant d’una partida d’escacs sinó d’un joc de parxís, on cada facció mou les fitxes d’acord amb els seus interessos i aliances, clares o encobertes, de vegades desconcertants.
La primera discrepància important és entre “sunnites” (90% de la població musulmana) i “xiïtes” (10%). Si bé l’origen és històric -una guerra tràgica, en la qual els xiïtes eren partidaris d’Alí, gendre de Mahoma-, existeixen també grans diferències religioses. Entre els xiïtes, certes persones, líders religiosos, tenen una llum excepcional, una autoritat divina, i això és blasfem per als sunnites; entre els sunnites els imams només dirigeixen l’oració, però tenen una teologia especial, el “sufisme”, i això és una blasfèmia per als xiïtes. Tot plegat determina l’enfrontament de països sencers. Així doncs, ara intentaré de fer un resum per territoris de les faccions en lluita.
1. La guerra de Síria. D’una part les tropes governamentals de Bashar-al Assad (xiïtes), amb el suport de l’Iran (xiïta), de l’actual govern de l’Iraq (xiïta), i de l’exèrcit del grup libanès Hezbollah (xiïta); de l’altra part, les tropes de l’Estat Islàmic (sunnita), un grup afí a Al-Qaeda (sunnita) i l’Exèrcit Sirià Lliure (sunnita), que contava a l’inici amb suport occidental, però ara en vies de desaparició. Hi hauríem d’afegir els kurds (sunnites), però que es mouen principalment per motius identitaris.
2. La divisió de l’Iraq. El territori de l’oest i el nord de Bagdad (majoria sunnita) està controlat per l’Estat Islàmic, el centre i el sud del país (xiïta) ho està per les forces de seguretat del govern (xiïta).
3. La guerra freda entre Aràbia i Qatar. L’Aràbia Saudita (sunnita) i els Emirats Àrabs Units (sunnites) són els principals exportadors de la ideologia salafista més medieval; Qatar (també sunnita) està en guerra ideològica contra ells i defensa un salafisme reformat, busca la islamització però admet estructures d’estat modernes.
El tercer punt explica moltes coses. Com a conseqüència d’aquesta guerra ideològica, Qatar va ajudar els Germans Musulmans a Egipte, que admetien el joc democràtic, mentre l’Aràbia Saudita ajudava a Al Sisi que els va derrocar. ¿Com s’entén que Aràbia ajudés Al Sisi si aquest és menys islamitzador que els Germans Musulmans? Doncs perquè aquests són punta de llança contra el règim medieval d’Aràbia. No obstant, Aràbia i Qatar han corregut juntes a ajudar els sunnites del Iemen en contra dels rebels xiïtes, que tenen el suport de l’Iran (xiïta). Allò que deia, una partida de parxís, amb aliances incertes, de vegades desconcertants.
Cal dir que el corrent majoritari dels sunnites (recordem-ho, 90% de la població musulmana), sense qüestionar tradicions culturals i religioses de les generacions anteriors, està acceptant l’islam tal com ha arribat als nostres dies, i presenta aspectes reformistes. Sense negar els dogmes, però cercant en l’Alcorà fonaments dels drets humans, estan en condicions de debatre la modernitat, fins i tot el feminisme, i de deslligar l’islam del sistema polític califal. Diu Flaquer: “Potser molts, com va passar a Europa, desconcertats amb tanta barbaritat, aniran a poc a poc abandonant silenciosament la religió”. Si se supera el greu moment actual, com a Europa es van superar les guerres de religió entre catòlics i protestants, després de greus enfrontaments que varen arrasar països sencers, potser retornarà la calma. Mentrestant, veiem descol·locats com molts joves desarrelats se senten atrets cap a l’islam, potser per les possibilitats de legitimar així un activisme violent.
