“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Explica Marcel·lí Audivert al seu aclamat llibre L’Estartit i les Medes (1971) que, per la festa major de Santa Anna, el 26 de juliol, “considerada diada assenyalada en molts pobles terrícoles i masos pròxims”, a l’Estartit hi “baixava tot Torroella”. “Qui no podia fer-ho a cavall ho feia a peu, el cas era d’anar a la festa de l’Estartit. Fins a l’altre costat del Ter Vell, aquesta platja era una estol de gent, carros, tartanes i bestiar, per dintre el poble la polseguera no deixava respirar. En plegar de les sardanes, quan ja començava a fosquejar, quasi tots els forasters agafaven el trepau per emprendre el camí de retorn cap a llurs cases, i fins l’estiu vinent; només alguns joves forans, de Torroella principalment, restaven al poble per aprofitar les ballades de la nit”, escriu Audivert en el capítol del llibre dedicat a les festes de l’Estartit. L’autor ho fa amb precisió memorialística per a qui en vulgui saber més, d’aquella època on, per Santa Anna, “es mataven pollastres, conills, ànecs i oques” per preparar uns àpats que duraven “dos dies”. També s’anava a la Meda a fer “muscles”, es tocaven i ballaven sardanes a cor què vols i es feien concerts havent dinat que acabaven amb un “vals ràpid i rabiós”, sempre amb les millors formacions, com Els Montgrins, i els anys “de bona temporada de barcada” es llogava fins i tot envelat. Doncs, això, al llibre L’Estartit i les Medes els remetem.
Nosaltres volem evocar la nostra època, allà a primers dels anys setanta, quan el dictador encara no havia mort i l’Estartit ja no era, ni de lluny, aquell indret de pescadors i pagesos, de moltes dificultats, i on els primers estiuejants feien acte de presència, com tant bé recorda Marcel·lí Audivert.
El “nostre” l’Estartit era ben diferent d’aquell que recrea L’Estartit i les Medes. Feia més de vint anys que el turisme, amb tot allò bo i tot allò dolent que porta implícit, havia transformat el poble germà en un escenari molt diferent. Diu l’amic Àngel Quintana en el seu llibre inèdit El temps del després, que, per a ell, en aquells anys, “l’Estartit era com Brigadoon, el poble escocès que només apareixia un dia cada cert temps”. “L’Estartit només semblava existir entre els mesos de juny i setembre, després quedava tot ell cobert per una boira espessa”, escriu l’Àngel.
És una metàfora, evidentment, perquè l’Estartit a l’hivern continuava ben viu, malgrat que els turistes i els forasters ja no hi fossin. Potser no existia per a nosaltres que ja no hi anàvem a banyar, ni a passejar pel carrer Santa Anna, ni a capbussar-nos al Molinet, ni a menjar patates fregides amb sal i vinagre, ni a fer un gelat a la Xixonenca, però per als estartidencs, que hi feien vida i l’estimaven i el volien cada dia millor, malgrat les adversitats polítiques i administratives, era ben real. Més endavant hi vam anar molt a l’hivern, cada diumenge al matí, de fet, a fer el vermut a Can Bernat o als Kims, terrasses que eren nostres fins que, amb l’arribada de la calor, Brigadoon-l’Estartit reapareixia i el tornaven a prendre els turistes.
En tot cas, en aquells anys d’adolescència, la festa major de Santa Anna ja feia temps que havia deixat de ser la festa de la qual parla Audivert, ni tan sols la que havien viscut els nostres pares als anys quaranta i cinquanta. Així, la meva mare Angelina recorda d’haver-hi anat encara de molt joveneta amb les seves amigues amb el carro d’en “Fedrico” Serrano, pare d’una d’elles, la Pepita. Paraven a la platja i menjaven samfaina (pronunciada, sobretot, amb “x”!). Més tard, quan festejaven amb en Genís Riera, ja hi arribaven amb el cotxe de línia, amb la colla d’amics i amigues, com ho certifica alguna foto que encara hi ha per casa.
Com també hi anàvem amb autobús nosaltres de petits, cada any, ja tota la família, amb la meva germana Clara i els meus oncles Pilar i Mero i el meu inseparable cosí Joan. Hi arribàvem a mitja tarda, ens instal·làvem sota el para-sol a la platja, allà davant del Freu, ens banyàvem, menjàvem alguna cosa, segurament una deliciosa truita de farina i unes albergínies arrebossades, i després fèiem una passejada pel carrer Santa Anna fins davant de la Fonda Montserrat on, tradicionalment, s’hi tocaven sardanes. No recordo ni si hi havia cap atracció, potser els “cavallitos” que apareixen en la foto d’en Miquel Morillo que il·lustra aquest article. I cap a Torroella amb l’últim cotxe de línia que, per Santa Anna, hi havia horaris ampliats.
Les sortides a la festa major de Santa Anna deurien ser els primers cops, festa de Torroella a part, que podíem voltar, de nit, tota la colla sense la vigilància de pares i mares. Vull dir que teníem llibertat per anar sols amb el cotxe de línia i tornar, tot i ser ben tendrets encara.
El nostre pla de festa major no tenia massa secret, ni evidentment, massa aspiracions. No incloïa, ni tan sols, expectatives de trobar alguna colla de noies amb les quals flirtejar una mica. Érem uns adolescents una mica favassos, que només preteníem passar-ho bé una nit d’estiu de la qual, a més, en desconeixíem la tradició i els antics costums. Només sabíem que per Sant Anna s’anava a l’Estartit i així ho planificàvem i ho fèiem. Ni tan sols havíem llegit el llibre de l’Audivert que, gairebé amb seguretat, tots els nostres pares havien comprat i teníem, per tant, a casa.
Arribats a l’Estartit, baixàvem a la parada que hi havia davant l’església de Santa Anna, envoltada ja dels primers establiments turístics, amb l’ Hotel Coral presidint la plaça davant per davant del petit temple. La inèrcia, i la gentada de turistes i forasters, molta gent de Torroella que encara seguia aquells anys la tradició de ser a l’Estartit per la seva festa major, ens portava cap al carrer Santa Anna. La intenció era anar a alguns dels establiments del poble, primordialment a Can Falet, amb aquells calamars a la romana exquisits que hi servien, però també ens havien conformat amb un frankfurt de Can Geli o amb un pollastre amb patates al Gallo, un petit bar de taules quadrades i fosques i una barra llarga, situat en una antiga casa de pescadors, al carrer de les Illes.
Ben a prop del Gallo hi havia també dues discoteques mítiques, l’Angela Club, però sobretot, el Saint Trop, pionera a la Costa Brava. Hi passàvem per davant, però no hi entràvem, ni ho preteníem, tot i que ens fascinaven, naturalment. Sobretot l’ambient de jovent de cabells llargs i un punt hippy que hi entrava i sortia. Però no en teníem l’edat i, malgrat que migràvem per formar-ne part, aquell món ens semblava encara molt llunyà. De fet, no l’abastaríem mai, quan vam poder anar-hi, anys més tard, o ja havien tancat o ja no ens atreien.
Per això acabàvem la nit jugant a ping-pong o saltant als llits elàstics en una mena de parc infantil, i mai tan ben dit, que hi havia al carrer del Port. Tot fent temps perquè fossin les deu de la nit i agafar de nou l’autobús de tornada cap a Torroella.
