Suposo que ho recordareu. A principis d’abril, vam tenir un episodi important de pluges. Estàvem en sequera i, és clar, per aquelles dates, els amants de les dades meteorològiques refrescaven una i altra volta l’estat dels embassaments. Tant, que el lloc web que proporciona les dades es va arribar a saturar, exhausta de tant meteoròleg assedegat. Litre a litre, aquests amants del metre cúbic comprovaven en temps real – n’hi ha d’irreal?-, com es submergia l’icònic campanar de Sant Romà de Sau. M’imagino el pobre Josep Puig i Cadafalch i companyia, observant astorat com centenars de milers de catalans celebren perdre de vista un campanar romànic. Ells, que tants esforços havien esmerçat per evitar que ianquis famolencs de runes medievals s’emportessin el nostre romànic en caixes de cartó. Cal recordar que s’ha de creuar un oceà i pagar en dòlars per visitar el claustre de Sant Miquel de Cuixà o algunes tombes dels comptes d’Urgell. Sí, el món és un lloc estrany. I cada cop més.
Sigui com sigui, aquells dies d’abril corria per les carreteres de les Guilleries i Savassona. De fet, el meu objectiu era visitar un monestir situat en un cimal. Aquest sí, per sort, in situ. Per accedir-hi, havia de passar per davant d’un gran mirador del pantà de Sau. Desenes de turistes hidrogràfics, vinguts de contrades tant o més allunyades que la meva, s’apinyaven sobre la barana, capturant la immensitat aquosa. Pujant al monestir no en vaig fer cas, però baixant, no vaig poder evitar aparcar-hi. A veure, què tal. Curiositat nivell aficionat, suposo. La veritat és que la vista, allà, captivava. Tota una massa d’aigua empresonada entre muntanyes. Era fascinant, sí, però al seu torn, hi havia alguna cosa dins meu que em generava un calfred. Devia ser l’únic, perquè la gent feia fotos, somreia, reia i, en general, ho observava embadalida, com si allò fos la manifestació d’alguna divinitat ancestral. “Com n’és de majestuosa la natura” i feien un so extàtic digne d’una santa barroca. En canvi, jo no sabia gaudir de tal transfiguració. Només podia pensar en l’antiga vall de Sau, amb el seu poble, pont, campanar, masies, memòria, lèxic i idiosincràsia, submergida davant els meus ulls sota milers d’hectolitres. Una espècie d’Atlàntida tan perduda com propera. En un altre moment, la vista, des d’allà estant, hagués estat ben diferent. Hi hagués discorregut un Ter esprimatxat, sinuós i salvatge, que alimentava molins, recs d’hortes, cavalls i vilatans. Ara, en canvi, és ben diferent. Allà, el Ter s’hi empatxa com una gallina de granja, al servei de les boques seques de la capital i la costa. Penso també en els enginyers i ministres que, a cop de plànol i decrets llei, van decidir que aquell era el lloc propici per perpetrar tal sacrifici hidràulic. Una vall bé val per una ciutat assedegada, deurien pensar. Petits Agamèmnons tecnocientífics, amagats rere els seus càlculs, decidits a assassinar certes valls per perseguir el vent del progrés. El del creixement demogràfic, és clar. Tot sigui per la pàtria. Mai millor dit, perquè això succeïa en ple franquisme. Un exemple més d’autoritarisme silenciat que, això sí, va deixar un campanar romànic reconvertit en un simple mediador gegant. Per orgull i vanagloria, ja és irònic, de centeners de milers -si no milions- de catalans. Ja ho té això la història. Sovint és contradictòria. Però, per molt que no els veiem, allà hi són. Al fons dels selfies dels turistes. Rere cada una de les aixetes que el pantà alimenta. Un univers de morts, murs i camins sepultats sota els litres de l’anomenada gestió dels recursos naturals. Doncs, l’antiga vall ha quedat reduïda a un immens tanc d’aigua de l’àrea metropolitana i part de la Costa Brava. Efectivament, les vistes eren corprenedores.
No ho sé, potser és un mal necessari. Submergir un territori. Una vall habitada des de ves a saber quin mil·lenni, però documentada ja al segle X com a nucli poblat. En definitiva, reduir un patrimoni cultural i natural, a simple bidó d’aigua. Gegant, això sí. Dedueixo que la civilització crea danys col·laterals. El que em resulta alarmant en aquest cas és la indiferència amb què ens ho mirem. Totalment acrítics. Fins i tot, amb certa gràcia. No estaria malament que cada cop que obrim la aixeta -aquells que viuen sota la dependència d’un pantà llunyà, és clar- s’adonessin dels cementiris inundats que aquella aigua genera.
