Aquest pintor irlandès, nascut a Dublín l’any 1945, va viure des de la seva infantesa, amb pares i germans, a Londres. Aterraren en un barri obrer i en un marc de pobresa dins de la pròpia família. Aquesta situació de gran precarietat sembla que estava influïda per la trajectòria política del seu pare, que igual com el seu avi, va ser jutjat i condemnat per abandonar l’exèrcit d’Anglaterra i fer costat al de Irlanda. Segurament, per aquest motiu l’estatus familiar va esdevenir amb tota cruesa, el d’uns immigrants fugitius (1). Però va ser en aquell ambient d’abandonament i de murs degradats del seu barri, on inicià la seva mirada, influenciada per l’estudi en escoles religioses i a on li cridaren l’atenció, les pintures de les esglésies catòliques (2).
Va ser precisament a l’escola que va veure una reproducció de “Nen amb colom” de Picasso, la que li causaria un fort impacte. Com diu la historiadora d’art, Victoria Combalia, es tractaria d’aquella “primera pintura” que sempre hi ha en la memòria visual de tot artista i en el cas de Scully, va ser, “l’exemple de la pintura com a bàlsam i com refugi de llibertat”, quelcom que va alleujar la seva existència en el violent i conflictiu South East, del Londres d’aquells anys (3).
Scully és un pintor enamorat de la pintura, però no de qualsevol pintura. Ell ha entès la cerca oculta i íntima de pintors com Ticiano ( on la finestra ens evoca un paisatge i una realitat acolorida que ens abraça ), Velázquez ( on el color i la llum es fonen en una visió nua i profunda ). Se’m fa difícil deixar de pensar en Scully, al contemplar recentment, el conjunt de pintures del Greco, fetes entre 1577-79, ( on els tons i colors de robes i paisatges es configuren, donant fondària al pensament místic i espiritual ). Es tracta d’un conjunt d’obres, ara reunides en el museu del Prado, destinades al monestir de monges cistercenques, de Santo Domingo el Antiguo, de Toledo.
També l’han inspirat pintors més moderns, com Van Gogh, Monet i Mondrian, així com a la vegada, mostra les seves preferències per Matisse, Derain, Schmidt-Rotluff o Rothko (4).
La seva obra s’inscriu en el corrent de l’abstracció i encara que hi hagi referencies al “minimalisme”, el pintor és crític amb aquest moviment i es situa principalment, en el corrent de “l’expressionisme abstracte”. Però Sean Scully, ja hem dit que coneix a fons el treball dels grans mestres i valora positivament la pintura figurativa. A la vegada, el pintor vol sincerar-se i expressar millor el rerefons dels seu autèntic viure. Scully creu que l’abstracció esdevé esotèrica quan se l’aïlla de l’experiència (5).
L’exposició de la seva obra, que actualment es presenta a la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera, és una antològica que va des del 1973 fins a l’actualitat i en la que es veu aquesta espiritualitat, que amaga i impregna la seva pintura. Hi trobem unes primeres obres figuratives amb gran influència fauvista pel domini del color (Fig.1), fins arribar a una abstracció fruit de la maduresa del pintor. Aquesta, abandona l’ímpetu dels primers expressionistes, com també la fredor dels minimalistes i es torna més clàssica, més profunda. S’hi veu una pinzellada serena, que vessa de color i unes “vores”, que permeten una dualitat i un diàleg entenedor entre les franges. També hi veiem un quadrat o un rectangle, d’un sol o de diversos colors, que instauren una perspectiva, més enllà del símbol de la finestra. (Figs. 2,3 i 4).
A Barcelona, deixant a part que el pintor hi ha tingut un estudi propi, ja se li han fet altres exposicions. La primera (1996), a càrrec de la Fundació “la Caixa”, estava organitzada pel High Museum of Art, Atlanta, Georgia i patrocinada pel Members Guild. En aquesta exposició molt ben documentada, es presenta l’obra pictòrica de vint anys, de 1976 a 1995. La segona exposició es va fer a la Fundació Miró (2007-2008). Caldria mencionar igualment, la seva col·laboració amb el Museu Picasso (2014) en l’exposició: “Post-Picasso. Reaccions contemporànies”, així com l’estreta relació del pintor, amb l’Abadia de Montserrat, amb una instal·lació permanent de gran bellesa, a l’església romànica de Santa Cecilia (2015).
Scully es preocupa de mostrar el rastre de la pintura i ens interpel·la amb la juxtaposició de franges de color. Franges que ens mostren uns marges, marges que en comptes de separar, dialoguen amb els colors. Scully aconsegueix una síntesi enmig de la dualitat de la seva obra. Dualitat, que la situa en el mateix univers espiritual que les religions. Síntesi, que a partir d’una obra elaborada de manera, “molt senzilla, però carregada d’un sentiment molt substancial, que per a mi és el que crea les obres més profundes i més emotives”, en paraules del mateix pintor (6). (Figs. 5 i 6)
En la pintura de Sean Scully, s’hi traspua la seva vida i la seva experiència. Hi ha un pensament i un sentiment, que s’hi reflecteix i se’ns comunica. Hi ha una bellesa, que ens apareix sobtadament.
Josep Pericot – trenta de maig de 2025
Bibliografia:
- Conversa i diàleg amb Sean Scully en la inauguració de l’exposició de la Fundació Catalunya La Pedrera, Barcelona 2025.
- Biografia del Llibre/Catàleg de l’exposició SEAN SCULLY, editat per La Fundació Catalunya La Pedrera, Barcelona, 2025.
- Victoria Combalia, Sean Scully: contra el formalismo, Llibre/Catàleg de l’exposició Sean Scully, Vint anys,1976–1995, Fundació “La Caixa”, p.p.48-69, Barcelona, 1996.
- Victoria Combalia, Ibid. p.53
- David Carrier, SEAN SCULLY, PART 2, Chapter 4, Backs and Fronts, p.91, Thames and Hudson Ltd. London, 2004.
- Natalia Gierowska, INFINITUT I PROXIMITAT: L’ARQUITECTURA ESPIRITUAL DE L’ART DE SEAN SCULLY, “L’esperit de la dualitat”,p.p. 39 i 40, Llibre/Catàleg de l’exposició SEAN SCULLY, editat per la Fundació Catalunya La Pedrera, Barcelona, 2025.
