La qüestió és que en Jordi Colomí, l’alcalde, havia citat el meu pare a l’Ajuntament un dimecres de principis de juny a les set de la tarda. El pare no sabia del tot el motiu. Pensava que era per parlar d’una possible exposició dels quadres del nostre parent Batlle i Planas a Torroella, així que hi va anar una mica perdut i a l’expectativa. La mare es va quedar a la botiga durant aquesta estona.
Cap a dos quarts de vuit, ella em va trucar per explicar-me l’escena: “l’he vist arribar, s’ha parat davant de la porta de la pastisseria, amb les mans al cap i exclamant “ohh, ohh”. Li dic què passa?, mig espantada, i em diu que no m’ho creuré, que en Colomí li ha anunciat que el Ple ha aprovat per majoria que li donen la Medalla del Montgrí 2025. Que tothom hi ha estat d’acord. Espera’t que te’l passo, em diu”.
La veritat és que ha estat una de les vegades que he sentit el pare més orgullós i satisfet. Ja va estar molt content quan li van atorgar el distintiu d’establiment centenari i quan el van nomenar mestre artesà pastisser, però la Medalla del Montgrí… “això és un reconeixement de tot el poble”, deia.
Crec que no hi ha orgull més gran per un tarruellenc que rebre la Medalla del Montgrí, o potser sí que n’hi ha un: veure el teu pare content, cofoi i desbordat d’alegria perquè l’hi donen. Aquella mateixa tarda ja va començar a pensar què diria en el discurs.
La veritat és que 145 anys d’història al servei de Torroella no és cap broma. Cinc generacions de pastissers d’una mateixa família, que s’han anat passant les fórmules al llarg d’aquest segle i mig de vida, superant molts moments difícils: dues guerres mundials, la Segona República, una guerra civil, una dictadura, una democràcia, un referèndum, una pandèmia mundial, … i can Batlle, allà! No vull semblar vanitós però quan es va fundar el Barça, la Dolceria Batlle ja feia 19 anys que funcionava. Si el Barça és més que un club, la Dolceria Batlle potser és més que una Dolceria.
Com a fill que ha decidit no continuar el negoci, em sento profundament orgullós de tenir un germà, en Cesc, que juntament amb la seva dona, la Wendy, sí que han decidit fer-ho. Jo ja vaig provar de fer de pastisser un any, just quan vaig acabar la Universitat. Li vaig dir al pare que volia saber si m’agradava l’ofici i després de l’experiència vaig veure clarament que em feia córrer més la pilota que els tortells. Amb l’Alba hem decidit agafar un altre camí. Això sí, sempre que faci falta, allà ens tindran per donar-los un cop de mà fent neules, embolicant tortells, fregant llaunes o el que calgui
Quan es publiqui aquest article, en Lluís Batlle Lloret ja haurà recollit la medalla i segurament ja la tindrà exposada a darrera del mostrador de la botiga, entre figueretes de gegants. Haurà fet un discurs discret, sincer, però molt pensat i treballat, tal com és ell, una persona que s’ha desviscut per servir els altres i els de casa. Que ha treballat com ningú, de nit, quan tothom dorm. Un pastisser artesà, artista i absolutament compromès amb l’ofici. Un pare amic, futbolero, de l’Espanyol com el nostre avi. Un sogre bromista i divertit, tan bona persona com a llaminer, que això és dir molt. Un marit present, implicat i carinyós, i un fill que va heretar un negoci familiar amb només 26 anys i que durant gairebé quaranta anys, amb la Kima, han seguit aixecant la persiana cada setmana. L’avi Francisco i la baba Mercè i totes les generacions de Batlles confiters que et precedeixen segur que estaran orgullosíssims de tu. Igual que el teu germà Francisco i les teves germanes Marta i Carmen i tota la família i el poble de Torroella.
En Lluís Batlle Lloret assumeix un nou títol, i no parlo del de bavi Lluís (que també el va fer desbordar d’emoció gràcies a l’arribada de la seva primera neta, la Julieta Batlle Vidal), ara el pare també és medallista.
Adjunto a continuació l’escrit biogràfic de la Medalla del Montgrí 2025 elaborat per les àrees de Comunicació i Cultura de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí.
145 anys endolcint la vida a Torroella de Montgrí
La pastisseria Batlle celebra aquest any el seu 145è aniversari. Fundada el 1880 per Francesc Batlle Colom, és una de les botigues més emblemàtiques de Torroella de Montgrí. Des de la seva obertura al carrer d’Ullà, en ple centre del poble, cinc generacions de torroellencs i torroellenques han passat per aquest obrador de façana modernista, contribuint a endolcir les seves celebracions i moments especials.
La història de la pastisseria Batlle és un reflex de l’esforç dels petits negocis familiars de Catalunya i, en concret, del nostre municipi. Un llegat que s’ha transmès de pares a fills, amb la implicació activa de les dones de la família en la gestió del negoci. Des de Rita Miquel, que es va involucrar en la botiga en els seus primers anys, fins a l’actualitat, la seva presència ha estat una part fonamental de l’evolució de la pastisseria.
Francesc Batlle i Colom, originari de Ventalló, va ser el creador d’aquest establiment. Casat amb Rita Miquel, va obrir el negoci en l’edifici on encara es troba la botiga, un espai que, en els primers temps, com era habitual en aquest tipus de negocis, oferia més que dolços: era una mena de queviures amb toc dolç. Amb el temps, l’accent es va posar cada vegada més en la pastisseria.
Un dels primers grans èxits de la casa va ser la creació de la Flaona el 1902, una reinvenció d’unes postres ancestrals que es fan arreu de la geografia dels països de parla catalana i occitana. Els Batlle hi van introduir una base de crema d’ametlla, tot fent que aquest dolç es convertís en un referent de la pastisseria local. Avui, continua sent part del seu repertori.
El 1929, coincidint amb la segona exposició universal a Barcelona, una nova generació de Batlles, Francesc Batlle Miquel i la seva esposa Marta Forcada Rigau, van donar l’impuls definitiu i renovat a la pastisseria amb una reforma modernista de la botiga. L’arquitecte Emili Blanc, responsable també del Cinema Montgrí, va dotar l’edifici de l’estil art déco que va marcar l’època.
Durant els anys de la Guerra Civil Espanyola, la pastisseria va mantenir-se oberta, gràcies a l’intercanvi d’aliments i sobretot a l’esforç de la família. En plena postguerra, Francesc Batlle i Forcada i la seva esposa Mercè Lloret al capdavant d’una nova generació, va sorgir la creació de la Rebeca, un broix amb crema cremada a la base i nata, que encara es ven a la botiga. Era un homenatge al cinema i sobretot a Alfred Hitchcock, de qui Francesc Batlle i Forcada n’era un amant.
A la dècada de 1960, aprofitant la revifalla cultural que va portar la decadència i obertura del franquisme, Francesc Batlle i Miquel va crear La Sardana, una pasta seca entrellaçada que es va convertir en un dels dolços emblemàtics del moment.
Amb la democràcia va arribar la modernització de la pastisseria, i Lluís Batlle i Lloret, que avui rep la medalla del Montgrí en nom de la família, va mantenir viu el negoci amb la col·laboració de la seva esposa Kima Basart. Junts han restaurat l’elegant façana modernista i han donat un impuls a noves creacions com les Batllerines, Sant Andreu, Sant Jeroni o les pastes daneses.
La pastisseria Batlle ha estat sempre un pilar de la comunitat. Un dels moments més recordats va ser quan van elaborar amb en Capellà, en Caselles i en Brugués de l’Estartit una mona de 300 kg de xocolata que van repartir entre la mainada durant la celebració dels 700 anys de la construcció (mai acabada) del Castell del Montgrí.
Mirant cap al futur, la nova generació de Batlles està preparada per assumir el relleu. Francesc Batlle Basart i la seva esposa Wendy Martínez continuaran amb l’herència familiar, introduint nous pastissos com els Pastissets Musicals, la mousse de mojito, les Estrelles, el pastís de Tres Xocolates, la mousse de maduixa i les barquetes de llimona.
Les diferents generacions de la família Batlle han après dels mestres, tant dins de casa com fora. Influïts per la pastisseria danesa i amb referents com Jesús Calvo, pastisser de la Casa Reial de Dinamarca, o Esteve Fábrega de Can Xapa a Bordils, han continuat innovant en l’ofici de la pastisseria.
Però més enllà dels dolços, si les parets de Can Batlle poguessin parlar, segurament explicarien mil i una anècdotes de música. Com la fundació de l’Orquestra Caravana el 1940 dins mateix de l’obrador, o les visites del mestre Viladesau, amic de la família, que sovint venia a comprar pastissos i compartir estones musicals amb la família. De fet, és al costat dels dolços dins l’obrador que solia haver-hi un piano a punt per a l’ocasió.
I també de les diverses xafarderies i el plaer de la bona taula. Francesc Batlle explica que quan entra un client habitual, ja sap què portarà a casa, com passava amb Mossèn Pou, que, tot i dir que només miraria, acabava carregant-se de dolços.
Cent quaranta-cinc anys de dolços que mereixen una medalla. Una medalla que no és de xocolata, però que representa l’homenatge del poble a una de les pastisseries més emblemàtiques i longeves de Torroella de Montgrí.
