Des del 2017, la Diputació de Girona, en col·laboració amb altres entitats com la Universitat de Girona, treballa en un projecte per designar el territori de la Costa Brava com a Reserva de la Biosfera. En vaig parlar a l’Emporion número 143, de novembre de 2018. Aquest reconeixement és atorgat per Nacions Unides a territoris que es comprometen amb un full de ruta per a la conservació del patrimoni natural i l’explotació sostenible dels recursos endògens. Malgrat que aquestes reserves sovint s’articulen en espais poc poblats i escassament alterats per l’acció humana, també s’han distingit àrees molt més intervingudes, però que han demostrat un elevat compromís amb la gestió sostenible del territori. Alguns exemples d’aquesta darrera orientació en són la Selva Negra, a Alemanya, el bosc de Fontainebleau, als afores de París, l’illa de Menorca, o les Terres de l’Ebre, al sud de Catalunya. Així doncs, la seva vocació s’allunya del que convencionalment s’entén per una reserva, en no només permetre activitats humanes, sinó encoratjant-les, sempre que respectin els valors i el futur de cada espai. Actualment formen una xarxa d’uns 700 espais distribuïts en més de 120 països.
Malgrat els esforços fets per obtenir aquesta distinció per a la Costa Brava, el Comitè Científic del programa a Espanya, que hauria d’avalar la proposta davant la UNESCO, va emetre aquest desembre passat un informe notablement desfavorable, remarcant múltiples deficiències del projecte. Destaquen la vaguetat de les mesures concretes que s’implantarien per millorar la sostenibilitat, l’absència de fonts de finançament i la falta de consens entre totes les administracions implicades. Aquests elements qüestionen la viabilitat de la iniciativa.
Com a reacció a aquest informe, l’entitat conservacionista SOS Costa Brava va veure reforçada la seva crítica cap al projecte, del qual havia denunciat la instrumentalització per part dels ens impulsors. Els acusaven de voler convertir la Reserva de la Biosfera en un reclam turístic que augmentaria, més que no contribuiria a disminuir, la pressió sobre el territori. Mentre que la Diputació de Girona es va mostrar partidària de millorar el projecte i seguir aspirant-hi, l’entitat conservacionista va aprofitar la severitat de l’informe per reclamar-ne la retirada.
Comprenc i comparteixo totes les crítiques que fa SOS Costa Brava a la proposta de creació de la Reserva de la Biosfera de la Costa Brava. És fàcil apreciar un xoc entre l’essència del que ha de ser una Reserva de la Biosfera i la re-significació com a segell turístic que intenten donar-li molts agents del sector del turisme gironí, incloses les administracions. És una qüestió de llenguatges. Per al sector turístic i l’administració, la sostenibilitat ha estat, en els darrers anys, un eix promocional clau. Ha permès a empreses i destinacions, sovint treballant en col·laboració amb entitats públiques, obtenir premis i guardons a escala internacional. Aquests reconeixements, però, sovint han estat concedits per organitzacions i grups d’interès del propi sector, i entregats al mèrit en una millora de la sostenibilitat entesa en el seu sentit més superficial: estalvi energètic, consumir menys aigua, promocionar senders, fer un mirador, una campanya de conscienciació, etc. Són premis i segells que, a més de garantir una imatge més verda, atrauen determinats perfils de turisme que interessen a la indústria. La màxima expressió de l’estratègia en anys recents va ser la declaració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, que permet a sector i administracions maquillant-se de verd, atraure el perfil de turista desitjat, mentre les accions conservacionistes queden en un discret segon pla. És normal que aspirin a repetir la jugada.
El problema que tenen és que, aquest cop, davant no hi tenen una fundació pagada pel sector hoteler ni una Generalitat interessada en la medalla de promoure el creixement econòmic mal anomenat verd. Aquesta vegada, el que exigeixen el Consell Científic, la UNESCO i Nacions Unides són passes reals cap a una sostenibilitat profunda. Sona bé, però no val per a res reduir un 10% el consum d’aigua per turista i dia si el 90% restant s’ha extret d’aqüífers sobreexplotats o si el volum d’aigua estalviat es destina a seguir regant el monocultiu turístic en lloc de derivar-lo al cabal ecològic del Ter. A la Costa Brava, la recerca de la sostenibilitat territorial implica abordar les qüestions difícils: l’aeroport, les infraestructures viàries, les fonts d’energia i aigua, l’urbanisme i la segona residència, etc. Retirar el projecte, com demanen grups conservacionistes, implica renunciar a qüestionar aquestes dimensions, a donar la lluita per perduda. Massa sovint ens plantegem el repte de la sostenibilitat com un paradigma utòpic, un sostre que només sota molt determinades circumstàncies es pot assolir. En realitat, la sostenibilitat és un fonament necessari, una base que garanteix que les societats humanes siguin viables a llarg termini. Com a tal, l’aspiració a un model territorial sostenible és irrenunciable. De les passes que es puguin fer per assolir-la a la Costa Brava només en poden sorgir coses bones, per molt que els motius últims no siguin precisament altruistes.
