“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
No recordo exactament quan, aquells anys, començaven les festes de Nadal, però el que sí que tinc clar és que no ho feien a mig novembre, com ara, sinó més aviat quan s’acostava el 25 de desembre. La tradició diu que han de començar per Santa Llúcia, però a Torroella, poca gent, per no dir ningú, muntava el pessebre per aquesta data i, ni molt menys, bastia un arbre de Nadal; ben just es penjava alguna garlanda en una botiga. De fet, llavors, d’arbres de Nadal n’hi havia ben pocs a casa nostra, ni tampoc llums al carrer, ni tota aquesta parafernàlia decorativa que ens acompanya actualment.
A casa, el pessebre el fèiem just el dissabte abans de festes, quan amb la moto del pare anàvem fins a les Dunes a buscar molsa, branquillons per fer d’arbre i també alguna figuerassa petita per posar en algun racó i fer-ho tot encara més bonic. Llavors, a l’entrada de casa, allà on habitualment s’hi feia la venda de llet, hi muntàvem una taula força gran damunt la qual, amb suros que el pare o l’avi havien arreplegat aquí i allà, hi fèiem el pessebre. Primer la cova, després les muntanyes i, finalment, els camins i alguns camps de conreu. I el riu de paper de plata, és clar. Les figures, algunes d’elles molt antigues, com un caganer i uns reis que havien estat de l’avi Genís i que encara conservo, eren la clau de volta. Un cop posades les figures a lloc, el pessebre brillava. Hi faltava, naturalment, el bany de farina a les muntanyes, per simular una neu que, excepte el 1962, quan acabàvem de fer dos anys i ho va deixar tot ben emblanquinat, mai va arribar per Nadal.
D’aquell Nadal nevat en tinc gravades a la memòria dues imatges. Una és una fotografia, tirada segurament l’endemà de la històrica nevada perquè fa un dia assolellat. Som a la nostra era d’Ullà, on teníem també una vinya, protegida de la tramuntana per una gran tanca de xifrers. La tanca es veu al fons de la petita fotografia, com també el Montgrí, difuminat però ben blanc. En primer terme hi som el pare, jo i el gos Rin, un dels últims que vam tenir a casa, un preciós animal que algun veí envejós va enverinar. El pare no porta abric i un servidor que, a més, va amb calces curtes, coses de l’època, tampoc. L’altre imatge d’aquell Nadal és la de l’oncle Mero arribant a casa a dinar amb el meu cosí Joan a coll, enmig de la nevada. Per què rememoro només aquest moment i no d’altres d’aquell històric dia és un misteri de la memòria, aquest pou de records situat al nostre cervell, que tant aviat és ampli i obert com estret i tancat.
Els àpats eren, com arreu, el moment culminant de les festes nadalenques, diada de Reis a part. A casa no celebràvem pas el sopar de Nadal, com fan a molts llocs del món. Aquella nit només menjàvem quatre torrons i neules abans d’anar a la Missa del Gall. Curiosament, d’aquelles misses a hores petites en tinc pocs records. També pot ser que no hi anéssim massa cops; a la família complien amb l’Església, però les obligacions justes, tot s’ha de dir.
L’avi Salvi presidia la gran taula nadalenca muntada al menjador, en la qual ens havíem arribar a aplegar fins a catorze persones. No ens hi posàvem pas per poc. Els homes, amb excepcions, en un costat de la taula, les dones, en l’altra, més a prop de la porta del menjador i de la cuina, d’on anaven entrant i sortint portant plats i enretirant-ne d’altres. Els homes, en canvi, no ens movíem de taula. Temps era temps.
La tradició diu que, per Nadal, s’ha de menjar escudella i carn d’olla, però, per algunes d’aquelles estranys raons que se m’escapen, es veu que a l’avi Salvi no li agradava o no en volia, a casa no se’n va servir mai. El menú eren directament uns bons entremesos, una gran amanida, un platillo de mar i muntanya per llepar-se’n els dits fet per l’àvia Pepita o la tia Pilar i, encara que no fos Sant Esteve ni tampoc haguéssim fet escudella i carn d’olla, a vegades també uns canelons! De postres, neules, torrons de Can Batlle o de Can Casellas i, és clar, una gran rabassa “la peça de pasta de farina amb sucre i matafaluga, de forma allargada, que els padrins donaven a llurs fillols el dia de Nadal”, segons recull el gran Diccionari Català-Valencià-Balear. Una tradició, la de la rabassa, abans estesa a tot l’Empordà, però que, curiositats de la vida, només s’ha mantingut a Torroella de Montgrí i que a casa intentem que no hi falti mai encara ara.
Havent dinat i després d’una llarga sobretaula, algun cop amb discussions enceses entre els adults i la jovenalla, mentre les dones replegaven plats i coberts i endreçaven la cuina, fèiem cap al cinema. Els primers anys al cine Petit i més tard, ja pel nostre compte i amb els amics de la colla, al Centro o al Cinema. Ens hi passàvem la tarda veient un d’aquells programes dobles que acabaven cap a les nou.
Només un any vam trencar la tradició. Resulta que érem els protagonistes d’uns Pastorets que es van fer al Cine Petit sota la direcció de mossèn Pou, mestre de catecisme a la parròquia, on ens passava unes filmines memorables. A mi em va tocar fer de Sant Josep, crec que la Josefina Surroca feia de Verge Maria i altres companys de la colla i de generació es van repartir per la resta de papers. En tinc un record difús d’aquella representació, només en recordo una barba postissa empipadora i que, constantment, se’ns escapava el riure. Aquells Pastorets no van tenir continuïtat, segurament la paciència de mossèn Pou es va acabar cansat de lluitar amb aquell grup de marrecs incontrolats.
Més endavant, ja de més joves i quan fèiem de monitors del casal, van celebrar algunes nits de Nadal a l’Esplai. Ens hi reuníem tota la colla i fèiem veure que ja érem grans, però, a vegades, el vi i el cava barat havien fet estralls i no ens havien deixat amb massa bona predisposició per a l’àpat nadalenc i familiar de l’endemà. Però la joventut ho supera tot, com bé sabeu i ben aviat es recuperava l’esperit nadalenc, per molt que tinguéssim el cap ben emboirat.
I un apunt final. Dels dies de festes sempre em fascinava, i encara ho fa actualment, la solitud dels carrers de la vila a partir de determinades hores del vespre, quan tothom es recull a les cases per celebrar en família. El contrast amb la gentada que anava amunt i avall els dies anteriors és abassegador. Però ja ho diu la dita: “Per Nadal, cada ovella al seu corral”.
