Amb l’esclat de la Guerra Civil, a la rereguarda catalana, obrers i pagesos organitzats en sindicats van apropiar-se dels tallers i les fàbriques i van col·lectivitzar els mitjans de producció. Buscaven crear una societat igualitària, posant l’economia al servei de les persones. A Torroella de Montgrí, es van col·lectivitzar els flequers, els barbers i perruqueres, els sastres i les modistes, els lampistes, els ferreters, el sector dels transports, dels espectacles i el sector agrari. Avui, una exposició de fotografies instal·lada a La Sala recorda aquella espurna de la revolució social. En parlem amb Teresa Ferré Panisello, periodista especialitzada en la fotografia i la propaganda del període d’entreguerres, especialment de la Guerra Civil.
Formes part de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), què és?
L’Observatori de la Vida Quotidiana és una associació, un espai de treball que va nàixer el 2003. El van fundar uns joves en acabar la seua carrera, entre ells hi havia -i de fet, encara són el nucli dur- l’Andrés Antebi, que és antropòleg, el Pablo González, que és historiador i l’Oriol Martí, que és dissenyador. L’Observatori té diferents eixos, hi ha una part d’antropologia social i urbana, una d’història social, etc., però treballa de manera molt transversal, igualitària, compartint molt i fent-ho tot col·lectivament. A cadascun dels grans projectes, a més, s’unixen persones d’altres disciplines: del món de la comunicació, artistes com fotògrafs, il·lustradors o cineastes i gent vinculada a les arts gràfiques i el disseny. És a dir, hi ha la part de recerca i la part de materialització de les recerques que es pot fer en exposicions, documentals, llibres, accions, etc.
Un dels projectes que teniu engegats és la Crònica gràfica de les col·lectivitzacions a Catalunya (1936-1939). D’on sorgeix?
El 2017 vam presentar públicament un projecte que es diu Gràfica Anarquista. L’anarquisme ibèric s’ha estudiat molt des del text, però molt poc des de la imatge, i nosaltres el que treballem és la fotografia, les il·lustracions i la importància que va tenir el fet gràfic tant en la premsa anarquista com en totes les seves col·leccions de novel·les, etc. En començar a investigar sobre la gràfica anarquista, ens vam adonar que la saga de fotògrafs Pérez de Rozas havia treballat molt a la premsa anarquista. Nosaltres el 2015 havíem fet un projecte de recuperació dels pioners fotògrafs i una exposició fotogràfica de Pérez de Rozas i entre la seva col·lecció vam trobar unes sèries de fotografies sobre les col·lectivitats agràries, que vam voler incloure en l’exposició del projecte Gràfica Anarquista. Però vam pensar que també ens agradaria recuperar-les a cada poble, perquè teníem la sensació que allà no es coneixien.
Qui eren la saga Pérez de Rozas?
Els Pérez de Rozas són la nissaga més important de Catalunya en fotoperiodisme. El pare, Carlos Pérez de Rozas, va començar a fer fotografies el 1913 de manera casual per al diari Las Noticias. Eren una família de Madrid, de l’alta burgesia, però llavors van baixar de rang i es van instal·lar a Barcelona. Ell va començar a fer fotos per a la premsa i a partir del 1924-25, en el marc de l’Exposició Universal que s’estava preparant, va passar a ser fotògraf municipal. A partir dels anys 30, els dos fills grans -en tindran vuit- van entrar a treballar amb son pare i signaven tots amb la firma familiar. Quan va arribar la guerra, eren una nissaga que estaven molt ben connectats, treballaven a la premsa de Barcelona i també a la de Madrid. Però després del cop d’estat van rebre una visita de la CNT-FAI que els va destruir part de l’arxiu i els veïns els van convidar a marxar perquè eren una família assenyalada. No és que fossin molt conservadors, però de revolucionaris no en tenien res. Llavors es van instal·lar a la ronda Universitat on ja es van quedar per sempre. Però curiosament, l’any 1937, van començar a retratar de manera molt sistemàtica per a la CNT-FAI, ho veiem totalment a la premsa llibertària. I en el cas de les col·lectivitats va ser un encàrrec que li van fer, perquè des del juny al desembre va retratar diferents col·lectivitats de Catalunya, des de Tremp fins a Amposta, per fer reportatges a la contraportada de ¡¡Campo!!, una revista que naix l’any 1937 després dels Fets de Maig.
Per tant, van saber adaptar-se a cada moment.
Totalment. El pare va començar durant la dictadura de Primo de Rivera, els fills es van incorporar a la República i durant la guerra, tot i que un dels fills va anar a fer fotos al front, van retratar sobretot la rereguarda: les col·lectivitats, el col·lectiu Mujeres Libres, etc. I a partir del 39 serà la saga que dominarà el fotoperiodisme durant el franquisme. Quedaran tres famílies: Pérez de Rozas, Brangulí i Merletti, però ells seran qui tallaran el bacallà fins als Jocs Olímpics.
“Hi ha unes imatges molt significatives dels obrers als despatxos remarcant que ara són ells els que gestionen allò”
Quin valor tenen aquestes fotografies de les col·lectivitats, per què són tan importants?
No són sèries molt llargues, podem trobar unes 12 o 20 fotos. El que passa és que hi havia documentació textual de les col·lectivitats, però fotos no. Fins i tot les persones que s’han dedicat a aquest tema, quan les vam exposar, ens van dir que no n’havien vist mai, i menys així, un reportatge fet per un professional. S’hi veuen edificis col·lectivitzats i què s’hi feia. Per exemple, en el cas d’Amposta va baixar-hi durant el temps de la sega i es veuen els jornalers fent la sega de l’arròs; en el cas de Torroella, es veu com treballaven els barbers i les perruqueres. I també hi ha unes altres imatges molt significatives que són els obrers, pagesos o jornalers als despatxos, remarcant que ara són ells els que gestionen allò. Sempre estan mirant a càmera d’una manera molt orgullosa i contents. Algunes fotos són fetes en sales nobles i sempre hi ha cartells de propaganda anarquista.
Dius que no hi havia fotografies. Quins documents s’havien trobat de les col·lectivitats?
La documentació que hi ha sobre les col·lectivitats en part està dispersa i, depèn del cas, n’hi ha més o menys. Quan es fa el decret de col·lectivitats l’octubre del 36, la Generalitat les empara, i cada una havia d’enviar unes fitxes al departament concret. En el cas de la d’Amposta, hi ha les fitxes del secretari de la col·lectivitat que diuen “hem confiscat tants jornals de terra a aquesta persona per aquest motiu”. Però això no passa amb totes. També hi ha informació que ha guardat la CNT-FAI com cartes, reunions que feien, etc. Però és una mica fragmentat. Per això, com diu el Dr. Guillem Puig Vallverdú, és difícil fer una espècie d’anàlisi o valoració del que va significar en un conjunt.
A les fotografies de les col·lectivitats hi surten moltes dones. Mostrar-les també és una manera de donar visibilitat a la feina de les dones durant la Guerra Civil?
Sí. Normalment, quan pensem en la fotografia de guerra, i en el cas de la Guerra Civil, que va marcar com retratar i visualitzar els conflictes bèl·lics al llarg del s. XX, hi ha unes icones molt determinades que són la fotografia al front, la fotografia del soldat, les imatges de destrucció arquitectònica i la fotografia del refugiat civil, del que fuig. I quan parlem de les imatges de rereguarda, normalment són imatges de les grans ciutats on passaven els fets noticiables des d’un punt de vista periodístic, veiem grans enterraments, activitats que feien, festivals… Però imatges de pobles, de nuclis rurals petits, no n’hi ha tantes, perquè això no sortia a la premsa. A les fotos de les col·lectivitats hi surten moltes dones perquè qui va alimentar la rereguarda catalana van ser elles, els infants, les persones grans i aquells homes que pel que sigui no podien anar al front. A nosaltres ens agrada molt reivindicar aquestes imatges també com a imatges de supervivència i de vida quotidiana, perquè no estan dins de l’imaginari de la iconografia de la Guerra Civil.
“Ens agrada reivindicar les imatges de les col·lectivitats perquè no estan dins de l’imaginari de la iconografia de la Guerra Civil”
Has comentat que la sèrie de les col·lectivitats va ser un encàrrec de la CNT-FAI. Era important tenir-ho tot documentat en un context de guerra?
Per a la CNT-FAI no és només un context de guerra, és l’hora de la revolució. Des de l’inici, l’agost del 36, fan una crida als fotògrafs professionals per poder fer un arxiu de la revolució. No volien documentar només les col·lectivitats, hi ha altres imatges. Per exemple, de moltes activitats que feien Mujeres Libres i també de moltes escoles. Hi havia la voluntat de dir: estem fent una revolució, estem transformant la realitat i, per tant, volem tindre el document gràfic que mostra tot això. A més, als anys 30, quan apareix la ràdio, aquesta és una competència molt forta i les revistes i els diaris s’han d’espavilar. En els mitjans de comunicació de masses, la fotografia és importantíssima, ja no n’hi ha prou amb una foto que il·lustri, ara has de fer una cosa espectacular que apel·li els sentiments.
Parlem ara de Torroella, heu muntat una exposició amb les fotografies de les col·lectivitats a La Sala.
El cas de Torroella és magnífic i excepcional. Com a OVQ vam fer un diari gràfic i volíem instal·lar als pobles una imatge de dos metres per un i mig pràcticament a un lloc o espai que tingués relació amb la col·lectivitat, però no sempre hem pogut, perquè l’edifici ja no existeix i les hem instal·lat en altres espais o al carrer. En el cas de Torroella, en canvi, l’edifici on es va ubicar la col·lectivitat de barbers i perruqueres és un lloc històric que s’ha conservat i que continua tenint una funció social. A més, hem tingut la complicitat del grup Camins Trobats que organitza les Jornades de Memòria Històrica i de l’Ajuntament. Ens vam motivar els uns als altres i vam dir: no posem només la fotografia grossa de la col·lectivitat de barbers i perruqueres, sinó que podem posar la sèrie de totes les fotografies de Pérez de Rozas que hi ha de Torroella. En Miquel, la Natàlia i l’Elia de Camins Trobats han fet un treball molt interessant de parlar amb gent gran del poble per localitzar les imatges. Estem molt contents, perquè aquí hem pogut anar un pas més enllà, Torroella és un cas únic.
Per acabar, heu recollit el projecte en un diari gràfic, per què aquest format? Què hi podem trobar?
A l’OVQ ens agrada molt el format diari, perquè la premsa sempre està present en els nostres projectes i és una manera de reivindicar aquest llegat periodístic, i més en el cas de la Gràfica Anarquista. També perquè el format diari avui ja no es porta gaire, en comparació amb fa trenta anys, ara la gent ja no compra el diari. I també per una qüestió pressupostària: imprimir en rotativa és més barat que no pas en impremta. Com que treballem molt el tema de la imatge intentem que siguin diaris gràfics. En el d’aquest projecte hi ha un primer text sobre les col·lectivitats del Dr. Puig Vallverdú, un text sobre el viatge de Pérez de Rozas que signem des de l’Observatori i un mapa que marca totes les col·lectivitats de Catalunya -n’hi havia més de 250! Després vam demanar també a dos investigadors que ens parlessin del cas concret de Barcelona, que s’hi va fer una col·lectivitat també amb els horts, una cosa que ressona molt al que ara són els horts urbans. I per últim, de cada poble dels que hi ha a la sèrie, hi ha una fotografia, un petit escrit i algun document.
Convidat de “Filosofía a l’Àgora”
