i el seu poemari El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019
“Hi vibres o no hi vibres, amb un poeta. Et marca amb foc o no et fa res. Et pot ensenyar moltes coses, esclar, però l’ànima te la deixa intacta. Els que de debò et toquen, se t’instal·len a dins, hi crien, hi evolucionen, t’arrosseguen, acaben formant part de la carn i de la sang de la teva ànima. Els portes amb tu i surten a respirar quan menys t’ho penses en algun dels teus versos i sempre et fan companyia”.
Narcís Comadira (1942)
“Parlem molt de la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia”.
Cristina Garcia Molina
“…Al final, al final de tot, un respon
a totes les preguntes amb els fets
de la seva vida…”
Sándor Márai (1900-1989)
Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) és poeta i traductora, llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. Ha rebut guardons significatius com el Premi Senyoriu d’Ausiàs March del 1987, el Premi Vicent Andrés Estellés del 1988, el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia del 2003, o el Premi de la Crítica Catalana de Poesia del 2009. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany i al castellà. Des del 2021 és vicepresidenta pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Forma part d’aquella generació poètica de després del franquisme que ja comença a escriure en català sense haver passat pel castellà a diferència d’alguns poetes significatius anteriors, del anys setanta, com Josep Piera o Marc Granell.
Sobresurten també en la seva tasca literària la traducció al català de treballs de la poeta austríaca Ingeborg Bachmann, autora en alemany, que ha influït significativament en la seva obra i també els estudis i producció crítica de l’obra de Maria Mercè Marçal, una de les seves referents poètiques.
Altres referents literaris de la poetessa son Montserrat Abelló, Marta Pessarrodona i i JV Foix.
La vàlua i trajectòria poètica de Teresa Pascual la podem copsar i gaudir precisament en aquest poemari que comentem, El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, que reuneix la seva poesia completa durant aquest període de temps.
L’autora fa una poesia característica on la sensibilitat i la intimitat sovint vertebren l’entramat literari. Però en tota la seva poesia hi rau sempre una dimensió ètica, un mateix compromís amb la paraula i la veritat, una manera de veure el món i concebre l’escriptura i la poesia, remarca Rosa Maria Belda en el prefaci del poemari.
Hi trobem la interrogació sobre el pas del temps i la necessitat d’abandonar els dubtes, la indecisió, la por, sense deixar-se vèncer per l’enyorança, sinó per caminar, per seguir avançant i per estimar. Perquè la vida és un regal que es pot compartir. Perquè finalment la voluntat de comprendre i el saber que pot proporcionar el pas del temps s’imposen, subratlla Antònia Cabanilles en el postfaci del poemari. Perquè la vida té un moviment pendular, no està feta de contraris sinó de complementaris i la vida, cada dia més, és el que has viscut i com ho has viscut. La vida, cada dia més, és la suma de renúncies, afegeix Cabanilles a partir de la interpretació de l’obra poètica de Pascual.
I també hi suren amb significat els conceptes de la veritat, l’ésser i el món, deutors de la filosofia clàssica grega que la poetessa coneix prou be.
Pascual es partidària de l’ofici d’escriure amb exigència. La depuració del llenguatge i l’actitud de recerca de la paraula justa, dels adjectius precisos per combatre el pensament grandiloqüent, per enaltir la vida i descriure amb fets vivencials propis, concrets i, alhora universals, que són generadors de pensament i emoció poètica, els trobem al poemari, afirma Belda. I concomitantment, la recerca de la veritat i la bellesa.
El poeta Pons Alorda afirma que si bé la seva formació filosòfica fa que el text esdevingui un espai de pensament, al final també deixa lloc per a la inspiració, l’inconegut o la pregària.
La revista El Temps va publicar recentment un article en el qual s’intentava dibuixar un possible cànon de la poesia en català del segle XXI. Xavier Aliaga, el coordinador del projecte, va concloure que en aquesta proposta provocadora, i en aquesta mirada a l’excel·lència poètica més recent, la figura de Teresa Pascual era una de les que despertaven més consens, juntament amb Enric Casasses, Antònia Vicens, Blanca Llum Vidal, Ponç Pons, Josep Pedrals i Dolors Miquel, entre d’altres.
Referències bibliogràfiques.
- PASCUAL, Teresa. El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019. Institució Alfons el Magnànim. València, 2020.
- ALIAGA, Xavier. “Un assaig de cànon poètic del segle XXI”. El Temps. Núm 1923, 30 d’abril de 2021, pàg. 37-46.
- COMADIRA, Narcís. Marques de foc. Els poemes i els dies. Ara Llibres. Badalona, 2012.
- https://www.escriptors.cat/autors/pascualt/portic
- PONS ALORDA, Jaume C. “Teresa Pascual, espais de llibertat”. El Temps, 6 de desembre de 2022, pàg. 80-81.
EL SOL a la cara,
la calor, espessa,
la llum com navalles.
Cruixits de xancletes
pels taulons de fusta.
La pell de llimó
rellisca de l’oli.
Teresa Pascual (1952)
Quan la por és un pes
que et cega i que t’aplana,
camina,
camina a pressa,
quan els dubtes et tallen,
quan els núvols acreixen,
camina o fuig,
camina,
el terra és un instant
que corre sota els peus.
Teresa Pascual (1952)
ET TANCARÉ, si parles,
amb els llavis la boca,
perquè vull escoltar
el bleix de les paraules
o el soroll dels teus gestos
quan esquiven el temps.
I si parles, les hores
trobaran un espai
precís per instal·lar-se,
i haurem d’obrir els ulls
oblidant que la tarda hauria segut lluna,
o mar, o nit o núvol.
Teresa Pascual (1952)
