Ho va dir la cantant Rihanna quan una periodista li va preguntar què feia els dies que no se sentia amb forces: fingir (pretend). No acostumem a admetre-ho en públic, i d’aquí que l’escena es fes viral, però fingir és un art que practiquem totes, especialment les mares. Les mares fingim orgasmes de la mateixa manera que fingim l’interès per la castanyada, els reis o el carnaval el dia que no ens ve de gust anar a l’escola i preparar la celebració. I ho fem amb el mateix desig en tots els casos: que s’acabi el més aviat possible!
A cada festa passa igual: deu, dotze, disset mares de l’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA) s’organitzen la jornada per destinar temps a fer possible la festa dels infants allà on els i les mestres no poden arribar. A vegades ve un pare, dos com a molt. Obro parèntesis per recordar les antigues inicials APA amb P de pares, evolucionades a AMPA, però mai a AMA, que no cal, i finalment AFA, encertadíssim, tanco parèntesis. Organitzar de manera altruista és una feina mecànica, pesada, insatisfactòria la miris per on la miris, i l’únic que té de reconfortant és pensar que estàs contribuint a la idea de què tota aportació a canvi de no res crea, tard o d’hora, una obligació de reciprocitat en l’altre. Ras i curt, pobre del fill que, arribats al moment, em porti a una residència de mala mort.
En qualsevol aquelarre de bruixes, criticar els homes es converteix automàticament en una injecció de plaer primari tan gratuït que reconec, sovint fa pena. Per sort, ja hem après a no sentir-nos més culpables del necessari gràcies a TV3, la nostra, i al servei públic de Crims. L’exitós programa capitanejat per Carles Porta ens ha captivat a tots al dir-nos que Catalunya és un lloc de males persones que, si un dia decideixen deixar de fingir, els venen al cap idees d’una maldat fascinant. Però posem llum a la foscor i admetem que a totes ens tranquil·litza saber que a les llars catalanes hi ha més mares amb una destral sota el llit de qui algun dia les notícies diran: sempre saludava. I no passa res. La venjança personal és penosa però viure sense cap tipus d’impuls és un tripijoc de l’Estat modern.
Amb Déu mort i els temps fora de si, potser ha arribat l’hora de deixar de fer comèdia. Ja és hora de reclamar tots els orgasmes perduts en polvos matussers poc elegants. El problema és que deixar de fer el paperot en tots els àmbits ja intuïm que pot ser contraproduent, un injust final per a les AFA. I en el fons, totes sabem que amb la fred, assegudes davant la llar de foc ens enamorarem un any més de l’All I want for Christmas is you descongelat de Mariah Carey (məɾájə kɛ́ɾi, de res) que és com glopejar alguna cosa semblant a la il·lusió i l’esperança, que són precisament els valors d’aquest tipus d’associacions. El sentiment és contradictori però només se m’acut dir als pares que, quan no us sentiu prou impregnats per aquest esperit romànticament col·laboratiu, practiqueu l’estabilitat dels cínics, que tots sabem que l’amor ve i va i no te’n pots refiar. La idea és que fingiu més i millor perquè hem de creure que, en aquest cas, el sacrifici a curt termini serà beneficiós a llarg.
Per fortuna, el món és ple de segones oportunitats: senyors, aquest Nadal engalaneu l’escola amb les mares el dia abans, recordeu el somriure, la xocolata desfeta i sobretot els melindros: ben dolços i ben llaaaaargs. Perquè sí, estimats, deixar de fingir és aclarir-vos que la mida és important. I per setmana Santa, que de seguida serà aquí, ja podrem entonar plegats “Visca les professons / que van per dins”.
