L’any 1285, Catalunya es convertí en l’epicentre d’un dels conflictes més violents de la seva història medieval: una croada proclamada pel papa Martí IV i executada pel rei de França, Felip III l’Ardit, amb l’objectiu declarat d’anihilar la Corona d’Aragó.
El detonant havia estat la conquesta de Sicília per Pere II el Gran després de les Vespres Sicilianes (1282). Aquesta acció trencava els equilibris de poder a la Mediterrània i amenaçava els interessos del papat i de la Casa d’Anjou, aliada de França. Per a Roma i París, la presència catalana a Sicília era un desafiament inadmissible.
El papa proclamà la croada i Felip III envaí Catalunya pel Rosselló a la primavera de 1285. Però allò que convertí la invasió en tragèdia fou la traïció de Jaume II de Mallorca, germà del rei Pere i vassall seu per tractat feudal.
El regne de Jaume II —format per les Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller— estava subjecte a la Corona d’Aragó, una dependència que el rei mallorquí havia viscut com una humiliació. Feia anys que cercava alliberar-se’n teixint aliances amb França i Roma.
Quan Jaume obrí les portes del Rosselló a l’exèrcit croat i oferí suport als invasors, el trencament fou definitiu. Pere el Gran, indignat per aquella traïció de sang, ordenà la confiscació del Regne de Mallorca i en confià l’execució al seu fill Alfons, que en prengué possessió durant l’estiu i la tardor de 1285.
La croada, la invasió i les traïcions dins la família reial deixaren una petjada profunda arreu del Principat. I Torroella de Montgrí no en fou cap excepció.
Bernat Desclot i la seva crònica
Com coneixem aquesta història amb tant de detall? La resposta la té un dels cronistes més importants de la literatura catalana medieval: Bernat Desclot. Desclot fou un escriptor i cronista que visqué a la segona meitat del segle XIII i inicis del XIV. D’origen incert, possiblement del Penedès o de terres properes, sembla haver tingut vincles amb l’administració reial, tot i que no se’n coneixen càrrecs documentats amb seguretat.
La seva Crònica, redactada entre 1288 i 1295, constitueix una de les quatre grans cròniques medievals catalanes —juntament amb les de Jaume I, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós— i és especialment valuosa per la seva proximitat temporal als fets que descriu. Desclot escrigué principalment sobre el regnat de Pere el Gran (1276-1285), i la seva obra es caracteritza per un estil viu i detallista que fa que els esdeveniments cobrin vida davant del lector. A diferència d’altres cronistes més preocupats per l’exaltació dels protagonistes, Desclot mostra un cert sentit crític i una capacitat notable per transmetre l’ambient i les tensions de l’època.
És precisament en aquesta crònica on trobem documentat un episodi extraordinari que convertí Torroella en escenari de la gran història del segle XIII.
Una traïció familiar a Perpinyà
Després de celebrar les festes de Pasqua a Barcelona, Pere marxà amb una host de cavallers cap al Gironès i l’Empordà. Oficialment, la gent pensava que volia assegurar el pas de Salses per impedir l’entrada de l’exèrcit francès a Catalunya. Però Pere duia un altre pla al cap: el seu germà Jaume li era profundament sospitós. Havia sentit amb certesa que Jaume havia pactat amb el rei de França i amb el papa contra ell, i temia que els permetés als francesos passar pel Rosselló —terra que Jaume tenia en feu del rei d’Aragó— per facilitar així la invasió de Catalunya.
Acompanyat pel comte de Pallars, de Ramon Folc de Cardona i molts altres nobles, Pere avançà fins a prop de Perpinyà, on es trobava Jaume amb la seva família. Ningú de la host no sabia encara la veritable intenció del rei, fins que un cavaller de confiança, Albert de Mediona, gosà preguntar-li-ho. Pere, amb un somriure irònic, li respongué que si hi havia temps a la nit arribarien a la Font de Salses i farien «un ardit que no s’havia vist en molt de temps». De sobte, però, ordenà avançar cap a Perpinyà: «Ací farem la nostra jornada», digué, deixant tots els presents meravellats de com havia sabut amagar el seu propòsit.
L’assalt al castell
De matinada, el rei arribà a les portes de Perpinyà i demanà a les guaites que li obrissin. Quan digué que era el rei d’Aragó, el reconegueren, però encara que era el seu senyor, cridaren «A mort! A mort!» i li tiraren pedres i fletxes. Els servents del rei, però, trencaren portes, barreres i cadenes, i entraren a la vila. Aviat, Pere es feu amb el castell on era el seu germà.
En el castell trobà Amalric de Narbona i el nebot de l’arquebisbe de Narbona, que havien vingut a visitar el rei Jaume, malalt. Els feu presoners, i també dos consellers del rei de Mallorca. Poc després, en els tresors que hi havia a la casa del Temple, Pere descobrí un document que confirmava les seves sospites més fosques: era una aliança segellada amb el segell del rei de França i del papa, en què Jaume de Mallorca prometia ajudar França contra Catalunya-Aragó fins a conquerir totes les seves terres, a canvi del regne de València. Aquell paper omplí Pere de ràbia i tristor.
Fugida per la claveguera
Mentrestant, Jaume, malalt i tancat a la seva cambra, havia promès obediència al seu germà. Però l’endemà, penedit i espantat de la seva pròpia traïció, decidí fugir de la manera més inimaginable. Amb l’ajuda d’un mestre picapedrer descobrí que hi havia una gran claveguera que sortia del castell.
Desclot ens narra aquesta escapada amb un realisme extraordinari:
E lo rei En Jacme, qui ho oí, tenc-se per perdut e dix-li que mester era que ell n’isquès, de la cambra e del castell, enans li començàs una cava dintre en la cambra. […] E lo mestre va obrir e trencar lloses de la cambra qui era llosada e esdevenc en aquell lloc on era l’aigüera e trobà-la ampla, encara més que no es pensava. […] E vestí’s una sua gramalla de blanc de Narbona, tint en grana, folrada de pena d’anyines, e entrà en l’aigüera ab lo mestre, que anà primer ab llum de candeles en una llanterna e dos escuders qui el seguien detràs, sens pus. E abans que isquessen pres comiat de sa muller la regina e ab grans llàgrimes partiren-se abdui. […] E lo rei En Jacme, qui es viu defora, tenc-se per estort e trobà’s tot sollat, e ell e son vestit, mas no s’ho presà res, tant havia gran goig com així n’era eixit e estort.
Vestit amb una gramalla blanca i amb només dos escuders, s’hi endinsà de nit amb una llanterna i aconseguí escapar-se’n, tot i la brutícia i la pudor. S’acomiadà de la reina Esclaramunda amb llàgrimes i marxà a peu, malalt però decidit, fins al castell de la Roca, on fou acollit. Havia burlat la vigilància del seu germà de la manera més humiliant possible.
La descoberta de la fugida
L’endemà, al castell de Perpinyà, els guaites insistien que havien sentit cops a la nit —eren els cops del rei fugitiu obrint-se pas per la claveguera—. Pere, al principi incrèdul i irat amb els guàrdies per les seves «fantasies», acabà entenent el que havia passat. En entrar a la cambra reial, hi trobà la reina Esclaramunda amb els seus fills i filles plorant, i cap rastre del rei de Mallorca. «El vostre marit m’ha fet una gran burla i gran mal, a mi i sobretot a ell mateix i a vosaltres», els digué Pere, entre la ira i la decepció fraternal.
A fora, la ciutat de Perpinyà bullia d’indignació. La gent cridava que Pere havia assassinat el seu senyor i rei. Quatre mil homes pujaren cap al castell amb armes, sedents de venjança. El rei d’Aragó intentà parlar-los, mostrà les cartes firmades per Jaume la nit abans per demostrar que estava viu, però la multitud no l’escoltava i clamava justícia. Davant el perill imminent, Pere decidí marxar immediatament. Carregà les bèsties amb tresor i robes, feu presoners la reina de Mallorca amb els seus tres fills i una filla, i també Amalric de Narbona i altres consellers, i sortí del castell perseguit per l’avalot popular.
Fins a la Jonquera fou perseguit per la turba enfurismada, però aconseguí escapar amb els seus ostatges. Aleshores, a precs del comte de Pallars i de Ramon Folc, deixà en llibertat la reina Esclaramunda, que a més estava embarassada, perquè anés on volgués. Ella retornà al Rosselló, mentre els seus fills restaven presoners com a garantia de la conducta futura del seu marit.
Ostatges reials a Torroella
És precisament en aquest punt on la Crònica de Desclot ens proporciona la referència més significativa per a la història local de Torroella de Montgrí:
E lo rei d’Aragó féu menar los tres fills del rei de Mallorques a un castell seu qui és riba mar, que ha nom Torroella de Montgrí, e aquí féu-los ben guardar. E tramès d’altra part N’Amalric de Narbona a la ciutat de Gerona e aquí mes l’hom, e lo nebot de l’arquebisbe de Narbona ab no em sé quants cavallers llurs, en presó e en ferros en una torre que ha nom la Torre Geronella, e aquí guardà’ls hom bé aitant com hi estigueren.
D’aquesta manera, els tres infants de Jaume de Mallorca —Jaume, Sanç i Ferran— quedaren reclosos a Torroella com a penyora de la lleialtat del seu pare, mentre Amalric de Narbona era enviat a Girona i tancat a la Torre Gironella amb altres presoners.¹ Així, el nom de Torroella de Montgrí apareix documentat en una de les grans cròniques medievals catalanes, convertint la vila empordanesa en escenari d’un dels episodis més novel·lescos de la història del segle XIII.
Cal advertir, però, que el castell del Montgrí que avui domina la plana encara no existia el 1285, ja que la seva construcció no s’inicià fins al 1294, nou anys després d’aquests esdeveniments. Els infants reials, per tant, no foren reclosos dins aquella fortalesa que avui coneixem, sinó en alguna altra edificació o recinte senyorial de la vila que estava sota control de la Corona, potser una torre més antiga o alguna casa fortificada que després desaparegué o fou integrada en construccions posteriors.
Aquest detall arqueològic no resta importància al fet històric: tres joves prínceps van ser convertits en penyora política i empresonats a Torroella mentre la Mediterrània sencera tremolava pels conflictes dinàstics, les invasions franceses i les tensions internacionals. La vila empordanesa es convertí així, de manera sobtada, en un dels escenaris de la gran història europea del moment, testimoni d’una història de traïció fraternal, fugides novel·lesques i estratègies polítiques que haurien estat dignes d’una novel·la d’aventures.
Quan avui mirem cap al castell del Montgrí, és fàcil pensar només en la seva presència imponent. Però abans que existís, Torroella ja era escenari de la gran història. Gràcies a la crònica de Bernat Desclot, sabem que aquí, en una vila llavors sense el castell actual, s’hi tancaren prínceps, s’hi juraren vassallatges i s’hi visqué un fragment viu de la política europea del segle XIII.
En aquell episodi, breu però intens, Torroella deixà de ser perifèrica per situar-se, per un instant, en el cor de la Corona.
Notes
¹ El captiveri dels infants Jaume, Sanç i Ferran de Mallorca va ser un llarg afer d’estat. Va començar el 1285 i no va acabar fins al 1298, sumant un total d’uns tretze anys. Tot i que Torroella de Montgrí va ser una de les seves primeres presons, no hi van romandre tot el temps. Per raons de seguretat, la Corona els va traslladar a altres fortaleses, com el Castell Nou de Barcelona. El seu alliberament va ser una de les condicions clau del Tractat d’Anagni (1295), l’acord diplomàtic que va posar fi al conflicte entre la Corona d’Aragó i França i que va retornar el Regne de Mallorca al seu pare.
Bibliografia
Desclot, Bernat. Crònica. A: Les quatre grans cròniques, ed. Jordi Bruguera (revisió filològica) i Maria Teresa Ferrer i Mallol (notes). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2016, capítols CXXXIV–CXXXV.
