Al Llibre de la Festa Major de l’any 2017 vaig publicar l’article “1937. Torroellencs a La Alcarria”, on explicava, entre altres coses, l’esperit de camaraderia que imperava entre els joves torroellencs –ben bé una vintena- mobilitzats en aquella comarca, recuperada per les forces republicanes després de la batalla de Guadalajara. Coneixem amb molt de detall els moviments d’aquells nois pels diaris que van escriure Jaume Surroca, destinat a metralladores, i Josep Alabau, que anava motoritzat i distribuïa el correu per la zona. Les seves explicacions eren sovint molt concordants, sense que un i altre se n’assabentessin mai.
Un any i mig després, a finals de 1938, a les acaballes de la guerra, es van produir també trobades inesperades de joves torroellencs que patien, en terres lleidatanes, els perills i rigors de la retirada, tot coincidint amb altres joves reclutats directament a Torroella i enviats al mateix front a fer trinxeres i fortificacions. Darrerament, he tingut ocasió de comprovar, per una carta, l’esperit de companyonia que animava també tots aquells nois, que patien les últimes setmanes de guerra, uns en retirada forçosa, altres fortificant posicions per contenir l’embranzida franquista.
La carta era de Joaquim Busquets Torres, i la va localitzar fa poc, tot fent endreça, el seu net Plàcid Busquets, membre del Consell de Redacció d’EMPORION. A més de la nostàlgia per sentir-se allunyat de la família, la carta reflecteix, novament, l’esperit de companyonia entre torroellencs al front. En Plàcid me la va passar i, amb el seu consentiment, a la vista del contingut, d’interès general, he considerat interessant de fer-la conèixer als lectors. Potser algun, entre els noms que s’hi esmenten, hi reconeixerà un avi o un parent.
A Joaquima Bosch
Torroella de Montgrí
Quimeta meva:
Són les 6 del matí; el fet que t’escrigui avui a aquesta hora és perquè –sabent que marxaven- he anat a despedir dos companys torroellencs: en Joan Camps Hospitaler i en Sever Planas. Nosaltres no sabíem que fossin en aquest poble, fins que ahir mentre estàvem esperant que en Llos tingués el dinar enllestit, i quan tot just jo havia ficat la carta que vos vaig escriure a la bústia del correu, uns soldats ens abraçaren a mi i en Ramió, eren en Severo Planas, en Joan Camps, en Pepet Batlle Ramades, i més tard -quan van saber que érem aquí- en Joan Devant (el petit d’en Miquel del Mas Ral), i en Martí Mir (l’esclopater); també hi ha el noi Raspan, de la quinta d’en Quimet Blai, però encara no l’havem vist. Vàrem parlar fins que vàrem dinar, amb aquests xicots; no cal dir que tots estiguérem sorpresos i alegrats de veure’ns i parlar-nos; havent dinat, tornaren al cafè on nosaltres estem, aquesta vegada acompanyats del marit de la Conxita Payet, cosí d’en Ramió, que també es troba aquí.
Parlàrem -com és natural- amb aquests companys, de moltes coses: nosaltres, sortint d’aquell racó de món, no els poguérem explicar res; en canvi ells -sobretot en Papet Ramades, que és tan dinàmic, tan alegre- ens contaren moltes coses; ens donaren la trista notícia d’haver mort, a casa seva i de malaltia, en Tianet Aleñà, el qual havia sortit i anat junt amb ells un temps, amb en Severo, en Papet Remades i en Ciset Carpanta; i també la no menys trista nova de la mort al front d’en Xiquet Mulà.
Aquests nois han passat per diversos pobles i carreteres, pel qual motiu han tingut ocasió de trobar-se i parlar amb molts torroellencs; últimament, i mentre es dirigien cap aquí, es trobaren amb molts torroellencs d’aquestes últimes lleves de fortificadors, entre els que ens nomenaren, jo recordo:
El meu cunyat Met Teixidor, en Mílio Virosta, en Barrera gran, en Genís Diligent, en Ceferino de l’horta, en Martí Bruguera, en Papet Devant (el gran d’en Miquel del Mas Ral), en Sadurní Font, en Pere Tetó… i d’altres que no recordo; no cal dir que tots tingueren la mateixa alegria de trobar-se, com nosaltres havem tingut en trobar a ells.
Aquests nois es troben aquí com nosaltres, això és, de passada, amb l’única diferència que nosaltres venim del nord, mentre ells procedeixen del sud; ahir no sabien quan marxarien, i aquest matí ja han sortit el batalló d’en Severo i en Joan Hospitaler; els altres, que no són de la mateixa unitat, no saben encara quan marxaran; avui, si tenim ocasió, tornarem a passar unes hores junts. També es troba aquí un dels nois del moliner de Gualta.
Mentre estàvem conversant al cafè amb els companys de Torroella, em va venir a abraçar l’Alfredo; un company que el coneixia li va dir que jo era aquí i ell, que també hi és d’un dia abans que nosaltres, es va afanyar a buscar-me; no sap encara si ens acompanyarà a la nostra nova unitat, però estigué molt content de tornar-me a trobar; jo també, doncs al revés del que em digueren, està de primera de salut.
No sabem encara si sortirem avui d’aquí, segurament quan menys ens ho esperem. Ja vos escriuré de seguida que tingui temps i motiu.
Dóna records a tots i sobretot a la Ciseta dient-li això d’en Met. Entretant, tu i tots sabeu que no vos oblida un moment el vostre
Quimet
Organyà, a 12 de desembre de l’any 1938
Com a nota anecdòtica, hi afegeixo que –segons explica Baquer a les seves memòries- els citats a la carta, que havien sortit de la nostra vila forçats a cavar trinxeres, passaven força dies a les diverses poblacions, com Tàrrega, Preixana, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Castellnou de Seana, etc., la gent s’hi relacionava, es feien amistats, i diu que els de Preixana els deien “els Montgrins” per l’anomenada de la nostra cobla, que hi havia anat sovint a tocar sardanes.
