M’agrada llegir els articles que escriu el Sr. Antoni Puigverd, l’escriptor de la Bisbal. Jo llegeixo els que publica a La Vanguardia. No tinc la sort de conèixer-lo personalment, però l’he seguit molt en els col•loquis o tertúlies en què participa analitzant qualsevol dels temes actuals, sigui a la ràdio o a la televisió. M’he fet una idea de com pot ser personalment: formal, seriós, educat, una mica tímid, un home amb molts coneixements, un home honrat. Segur que ha llegit i llegeix molt, i m’atreveixo a dir que entenc i comparteixo molts dels seus punts de vista socials, econòmics, culturals…
L’article del qual vull parlar, publicat a La Vanguardia el dia 19 de desembre de 2011, porta per títol “La fatiga dels honestos”, i Puigverd hi enumera els nombrosos tripijocs que, malauradament, són part del nostre dia a dia:
-El cas Urdangarín, un duc guapo, elegant i esportista, marit de la infanta Cristina, que amb els seus afers ha esquitxat tota la monarquia espanyola. No se’n té mai prou! ¿On ens portarà aquest deler de tenir més i més? Quan s’està rodejat de temptacions i la persona és prou feble, que difícil és sortir del pas amb dignitat!
-Les històries valencianes del cas Gürtel. Déu meu! ¿Pot ser que un home que se suposa que és intel•ligent, culte, sense problemes econòmics, es compliqui tant la vida jugant-se la reputació per acceptar el regal d’uns vestits?
-La querella contra Garzón, el famós jutge. A Garzón, li van concedir una llicència fantàstica: un any sabàtic a Amèrica, un privilegi únic! L’Estat li pagava el sou perquè es dediqués a l’estudi. Ell es va dedicar, al mateix temps, a gestionar altres afers…
-Millet i Montull i el cas del Palau de la Música de Barcelona. Què en feien dels milions? ¿Com es poden malbaratar les quantitats de les quals se’ls acusa? “Càrrecs polítics [diu Puigverd] menys preparats que Sancho Panza a l’illa Barataria han menjat amb el seu seguici en taules principesques”. Funcionaris, sindicats, empresaris, caixes i banquers formalitzaven hipoteques a preu fet. I acabo, perquè no tindria prou paper per enumerar totes les corrupcions que es coneixen.
Hi ha algú que pugui entendre tal desgavell? S’han begut l’enteniment? ¿No és cert que vivim en una societat on s’ha pogut donar una educació, uns coneixements, una preparació com mai? Mai com avui s’havia conegut tanta gent amb títols universitaris, màsters i altres garantides titulacions. ¿Que no és cert que per accedir a qualsevol càrrec et demanen fer unes oposicions, passar uns exàmens, saber idiomes, quelcom que demostri que ets apte per al lloc que sol•licites? Mai no hi havia hagut gent tan apta i tan preparada! I doncs, què passa? Segur que s’ha omès alguna assignatura indispensable, una assignatura que contingui els fonaments necessaris per formar PERSONES. Jo crec que ens falta la gran “assignatura humana”, la que permeti educar no només a cop de títol universitari, sinó ensenyant els drets i els deures de cadascú, sense haver de trepitjar ningú, sabent controlar les ambicions i defensar els nostres interessos, però també els dels altres. Aquest és, per a mi, el títol que s’ha oblidat i el més important, tant que cal iniciar-ne l’aprenentatge al començament de la vida.
El Sr Antoni Puigverd conclou el seu article amb aquestes paraules: “El país és ple de gent responsable. Funcionaris sensacionals, joves i madurs altruistes, polítics i jutges honestos i laboriosos, empresaris arriscats, treballadors compromesos. Gent generosa i voluntarista. […] No són herois anònims: són ciutadans honestos. Honestos i cansats. Són ells, ja només ells, els que sostenen el país. Però comencen a flaquejar davant el depriment paisatge social que han deixat petimetres, murris, corruptes, aprofitats”. Tot n’és ple.
N’hi ha per pensar-hi, no trobeu?
