En aquestes darreres setmanes he assistit a una inusitada quantitat de cerimònies d’enterrament de persones amigues. La reiteració de cerimonials m’ha fet pensar que si tractéssim els vius tan bé com tractem els morts, el món seria una bassa d’oli.
Qui mor gaudeix del nostre afecte, comprensió i perdó. No hauríem d’actuar igual amb els vius? Potser, quan algú ens deixa, seria millor mantenir un silenci respectuós. És en el silenci quan se’ns apareixen les qualitats més autèntiques del finat. A un mort li sobren les paraules; els vius, en canvi, som pidolaires de paraules amables i cercadors d’orelles atentes.
Aquest preàmbul no és res més que una justificació del que ara segueix: paraules d’admiració envers una persona viva i que desitjo que per molts anys seguim rebent els beneficis del seu esforç, invariablement dedicat a millorar la vida de les persones concretes i el marc social que ho permet. Em refereixo a l’Eugeni Prieto, comissari al llarg dels darrers 10 anys de les mostres d’uns 80 artistes a les sales del Museu de la Mediterrània. Aviat està dit, però fer possible que Torroella sigui una població capdavantera a l’hora de gaudir d’exposicions de tendències artístiques diverses, sovint de gent molt jove, requereix un treball, uns coneixements i una generositat que mereixen un aplaudiment molt fort. Ara l’Eugeni exposa obra pròpia: unes sorprenents fotografies d’una bona part dels artistes que en el seu dia van exposar a les mateixes sales del museu. Us recomano no perdre-us-la; quedareu bocabadats davant d’un catàleg fet amb amor, perquè cada retrat no és solament la geografia d’un rostre, és també un esforç per captar els replecs de l’ànima, el batec de vida més íntima i desconeguda.
La feina de comissari és una de les múltiples facetes artístiques i socials de l’Eugeni. També ha estat membre de la Comissió Tècnica del Museu de la Mediterrània. A la dècada dels noranta va reunir una sèrie d’artistes sensacionals, innovadors i transgressors, sota el nom de Memé Detràs, amb els quals va aconseguir organitzar exposicions espectaculars a diferents llocs de les nostres comarques. Va ser aleshores, quan em trobava treballant a museus de Girona i Vic, quan vaig entrar en contacte amb l’Eugeni. Va ser una col·laboració genial i es va confirmar que els bons resultats mai fallen quan la guspira de l’entusiasme és capaç de provocar un incendi d’il·lusions.
Si fa uns anys vaig acceptar anar al Parlament en representació d’un grup de gent independent que desitjava una manera diferent de fer política, va ser perquè qui m’ho va proposar era l’Eugeni. Si una persona intel·ligent, compromesa i bondadosa com ell ho veia clar, no vaig dubtar a anul·lar l’anhelat any sabàtic que iniciava per tastar la duresa de la política. Durant els quatre anys de representació ciutadana vaig sentir el seu suport incondicional i vam gaudir com bojos dels petits èxits i els fracassos van ser menys dramàtics.
L’Eugeni és economista, però la seva tafaneria cultural és àmplia: lector pertinaç, amant de la música, enamorat de la bellesa i, per sobre de tot, un home generós fins al punt d’haver renunciat a les indiscutibles possibilitats d’ascens laboral en lliurar-se en cos i ànima a la representació sindical. Home directe, de fàcil rialla, conversador sense fi i amb gust per apreciar el millor de la vida, converteix a tots els qui compartim la seva amistat en uns afortunats. Torroella, que ha rebut i rep d’ell tants beneficis intangibles, és deutora d’aquest home sense parangó.
