Nicolau Moncunill i Cirac fou rector de Palau-Sator durant els anys seixanta del segle passat. Era una persona senzilla, afable, un capellà de ment oberta, molt diferent dels mossens preconciliars de l’època. Però l’any 1968 se li va ocórrer una idea que canvià la seva vida. La idea consistia a decorar l’absis de l’església parroquial de sant Pere amb un mural i encarregà la tasca a l’artista gironí Lluís Bosch Martí, un pintor que mai renuncià a l’activisme polític.
A l’hora d’executar el mural, Bosch Martí s’inspirà en l’obra dels grans muralistes mexicans Orozco, Rivera i Siqueiros, els quals admirava. Era un pintor expressionista i el mural que executà tenia un estil voluntàriament naïf. Estava presidit per una imatge de Crist crucificat, però amb pantalons de vellut, la font coberta de Palau-Sator als seus peus i una sardana més avall; al voltant, s’hi veien pagesos empordanesos fent feines al camp.
Més enllà d’aquesta part central del mural, en lloc dels quatre evangelistes hi apareixia una colla molt heterogènia de personatges laics i religiosos de diverses èpoques: filòsofs, teòlegs, revolucionaris, pacifistes, catalanistes, dictadors… Entre altres més difícils d’identificar, com ara Aristòtil, s’hi podia veure Pompeu Fabra, el cardenal Vidal i Barraquer, Salvador Espriu i l’abat Escarré, però també -i aquesta era la gran sorpresa- Hitler, el Che Guevara, Fidel Castro… Aquell mural fou presentat durant la missa del Gall del Nadal de 1968. Segons Bosch Martí, que es definia com una persona cristiana, humanista i llibertària, aquell fresc “era un retrat plural de l’època després del maig del 68”, una “expressió d’una Església que s’estava desmarcant del nacionalcatolicisme”.
Durant un llarg mes tothom pogué anar a admirar l’obra pictòrica. Els que la vam anar a veure vam quedar d’allò més sorpresos. Aquell mural no tenia res a veure amb els que els artistes medievals executaven als absis i al murs dels temples de l’edat mitjana –els de les esglésies de la vall de Bohí, posem per cas. Hi apareixien personatges divins i religiosos, sí, però la major part eren personatges contemporanis, i alguns ben polèmics. Com era d’esperar, aquell fresc fou qualificat aviat per alguns de revolucionari, de comunista fins i tot. Els crítics d’art nazis dels anys trenta l’haurien qualificat d’art degenerat.
El mural també fou titllat de catalanista. Recordem que l’Escarré, abat de Montserrat, havia estat obligat a marxar a l’exili el 1965 per unes declaracions fetes al diari Le Monde contra el règim franquista; que el cardenal Vidal i Barraquer fou l’únic del seu gremi que condemnà l’aixecament militar del juliol de 1936 i que, en conseqüència, també hagué d’exiliar-se. L’aparició de Pompeu Fabra al mural molestava igualment al règim: no cal recordar què havia fet Fabra a favor de la llengua catalana, però sí dir que després de la guerra havia estat processat i condemnat “pel seu profund menyspreu i enemistat envers Espanya”.
Com era d’esperar, aquelles transgressores pintures tingueren una vida molt curta. Només un il·lús podia creure que serien tolerades pel règim. El franquisme encara era ben viu, semblava no tenir fi. La ultradreta espanyola, a través de Fuerza Nueva, El Cruzado Español y altres publicacions, exigien una ràpida desaparició del mural.
El capvespre del 4 de febrer de 1969, un grup de joves que prèviament havien citat el rector i el pintor arribaren a Palau-Sator. Dies abans havien explicat que eren un grup d’estudiants de Belles Arts de Barcelona interessats en l’art innovador i que els agradaria veure aquella obra pictòrica. Massa confiats, ni mossèn Nicolau Moncunill ni Bosch Martí sospitaven el parany que aquells “estudiants” els tenien preparat.
Un cop dins del temple, l’escamot, perquè d’això es tractava, posà en pràctica el seu brutal pla agressor i iconoclasta. Aquells energúmens arribats de ves a saber on tancaren la porta de l’església, lligaren i emmordassaren el pintor i el rector i els apallissaren de valent. A l’artífex del mural li tallaren els cabells, a mossèn Nicolau l’amenaçaren amb una pistola i amb una cigarreta encesa, li trencaren les ulleres. Tot seguit, esquitxaren el mural amb pintura negra i vermella tot cridant Viva Cristo Rey, ¡Kaput! i Abajo los herejes!. Tot molt cristià.
Com que l’església parroquial de Palau Sator està situada als afores del poble, cap veí sentí res. Si més no, això afirmaren. Alguns dies abans dels fets suara relatats, arran d’una visita de la comissió d’art sacre del bisbat, hom havia aconsellat al rector que fes desaparèixer aquell mural emblanquinant de nou l’absis. Però mossèn Nicolau Moncunill era valent i es va fer l’orni. L’agressió, no cal dir-ho, restà impune. Mossèn Moncunill explicà fil per randa aquells fets a Un crit a Palau Sator en un llibre que va veure la llum pública ara fa trenta anys (Publicacions Alt Camp, 1994). Com que algú havia fet una diapositiva de l’obra, gràcies a la tècnica del mapping, mig segle després dels fets fou possible tornar a veure el mural. Encara avui dia sorprèn la gosadia de l’obra. Per al règim i per a l’Església allò era tota una provocació.
