Robert Burns va ser un poeta escocès que va néixer el 25 de gener de 1759 i va morir el 21 de juliol de 1796. Va escriure poemes en escocès i anglès i, encara que no en sentim a parlar massa, tots coneixem una cançó basada en un poema seu: Auld Lang Syne, en català L’hora dels adéus aquella cançó de foc de camp dels escoltes, que al món anglo-saxó es canta el dia de cap d’any i en moments tan assenyalats com quan els britànics van cedir la sobirania de Hong Kong el 1997 o van marxar de la Unió Europea el 2020.
A partir de finals del segle XVIII, els seus amics es trobaven en un sopar per recordar-lo i des de llavors, cada any sigui el 25 de gener o qualsevol altre dia, en molts pobles i ciutats d’Escòcia o en qualsevol altre lloc del món on hi visquin escocesos se celebra el Sopar Burns. N’hi ha de formals, d’informals i dels francmaçons, que no hi volen dones. A tots, es menja sopa de porros i patates i haggis, hi ha discursos, es canta, es llegeixen poesies, es beu whisky i sonen les gaites.
Ara fa una quinzena d’anys, l’escriptor Josep Lozano, sí, sí, el de Crim de Germania entre altres obres, volia trobar un acte festiu que servís per cohesionar la gent del País Valencià fent-la participar en un acte cultural i festiu. Va pensar a imitar els sopars Burns dedicant la nit a Vicent Andrés Estellés. Al 2010 es fan a Alginet, Benimodo i Manuel els tres primers que indistintament els anomenem Sopar Estellés, Nit Estellés o Festa Estellés. Des de llavors se n’han fet centenars als Països Catalans però també a altres països on hi ha valencians, com ara Xile, Bèlgica, Xina, Bolívia, Alemanya, Irlanda, Estats Units i Canadà.
Us faig una crònica d’un possible Sopar Estellés que agradaria a l’homenatjat:
A la plaça s’hi congreguen els comensals amb ganes de menjar, beure i escoltar poesia i música. Sonen cançons basades en poemes de l’Estellés. Després tocarà el grup Ovidi4, el grup de David Caño, Mireia Vives, Borja Penalba i David Fernández. Han convidat els seus amics, la Núria Cadenes, l’Oleguer Presas i la filla de l’Ovidi, la cineasta Jana Montllor. Del poble on viu, discret com sempre, sense avisar a ningú, ha vingut en Toti Soler, el guitarrista de tants recitals de l’Ovidi. Pensa en el d’aquell vespre del 27 de març de 1993, a Castalla, quan l’Ovidi va saber que l’Estellés havia mort i va dir, emocionat, que clouria el recital amb el poema “M’aclame a tu”. En Toti recorda que el poeta li va dir una vegada al cantant: “Ovidi, cabró, que m’has furtat la meva poesia, te l’has fet teva!”.
L’Estellés miraria la gent que va ocupant les taules i veuria uns cosins que no es parlen i s’asseuen un lluny de l’altre. Els veïns diuen “No es fan per qüestions d’herència” i ell recordaria el seu avi “Nadalet” que el portava al casino dels caçadors, el posava sobre el taulell i obligava als companys que confirmessin el que els deia: “El meu net fa cara de sabut”. Poc després, un seu germanastre el va matar d’un tret d’escopeta, per qüestions d’herència precisament. Enmig d’una colla de nens en veuria un que té els cabells vermells (com ell de petit) i el fa patir perquè recorda, amb tristor, la cançoneta que li cantaven els seus companys:
Roig, mal pèl,
cullera de mel,
sal i vinagre,
cara de lladre.
En un racó veu una parella jove, amb un cotxet de criatura i pensaria en la seva filla Isabel que va morir quan tenia quatre mesos. A un periodista li va explicar: “jo vaig entrar en la vida adulta amb la mort als braços: la de la meva filla”. També veu noies amb faldilla curta i pensa en aquell dia que en Dominic Keown, professor a Cambridge, li va confirmar que alumnes seves anaven a les classes amb minifaldilla i li va dir, procurant que la Isabel, la seva dona, no el sentís “Ho celebre per tu, Dominic”. A la plaça hi ha tota mena de gent; segur que uns tenen una vida feliç i regalada, d’altres, com ell, no tenen massa salut (avui li fa mal la cama). N’hi ha de molt joves i n’hi de vells, que també van viure la guerra, i també van passar fam, a la guerra i després, com aquell soldat que va veure que “es menjava una taronja amb fam de gos”. Avui, però, a plaça ningú passarà gana, tothom ha portat menjars de tota mena, amb uns plats tan bonics com aquells de Manises. Alguns menjaran entrepans de pa amb tomata i ell recordaria aquell vespre a Mallorca amb la família, en un celler i a un cambrer aqueferat la seva cunyada “va demanar amb la paraula, l’expressió intacta, virginal que m’encetaria un món de possibilitats, el recobrament de la meua llunyana infantesa. Jo, pa amb oli”. El mateix pa amb oli i sal i un tomàquet refregat que menjava ell quan era petit. Juntament amb sopes d’all era el que solia menjar. S’emocionaria quan una dona posa davant del seu home, caravermell i galtaplè, un plat amb pebrot escalivat i el ruixa amb oli. L’home se’n fot una tira, amb una mica de pa i després es llepa els dits. Quina enveja!
En una taula hi ha un porró de vi negre, fosc, com aquell que els seus avis bevien. No el forner no, els altres avis, els pares del seu pare, de l’horta. Ella “agafava unes borratxeres que mig l’adormien” i ell, “una nit, a l’horta, es va bufar més que de costum, va caure en una sèquia…i malalt de pulmonia, es va morir dies després”. Per postres, en alguna taula es mengen unes pastes que anomenen flaones però no són com les que es mengen a Burjassot.
Els organitzadors del Sopar Estellés han convidat la Carmina, la filla i, en acabar el sopar, puja a l’escenari i explica anècdotes del seu pare:
Explica que quan era petita no s’adormia fins que el seu pare arribava del diari. Ella feia veure que es despertava i li demanava un got d’aigua. Després, agafava el son sentint el tecleig de la màquina d’escriure, la seva cançó de bressol.
El seu pare parlava constantment d’Ausiàs March i un dia van anar tots dos a la Catedral de València. El pare, davant un sepulcre li diu “mira, nena, en aquest lloc està enterrat Ausiàs March”. La nena es posa a plorar. Quan li pregunta “escolta, per què plores” ella li contesta “és que era molt amic teu no?”.
Comenta que mai no ha pogut llegir “Primera Soledad”, l’únic llibre que el seu pare va escriure en castellà, a la mort de la seva primera filla. Escrit el 1956 no es publica fins al 1988.
Recorda que al 1974, el diari on treballava va enviar-lo de corresponsal de guerra a Al-Aaiun a cobrir els prolegòmens de la invasió marroquina al Sàhara. “Ma mare em va dir que l’havien enviat allà per desfer-se d’ell”.
Quan el seu pare va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978, grups feixistes que es deien “valencianistes” van atacar-lo per català. Un dia van empastifar de merda el seu bust instal·lat en una plaça de Burjassot i el van llençar a la sèquia de Montcada. Un altre dia, trucaven a l’hospital i demanaven per ella, que feia companyia al seu pare, acabat d’operar. Quan s’hi posava li preguntaven “Què, encara no s’ha mort aquell cabró?”.
Acaba explicant que, després de soterrar el seu pare, va demanar a la mare, aquella dona que llegia tots els escrits abans de publicar-los, que li permetés ordenar els papers del seu pare. Hi va trobar una nota que deia: “Qui ets tu? Què fas furgant els meus papers? Que ja soc mort?”.
Després van pujar a l’escenari alguns membres del grup Zam Teatre i van llegir uns quants poemes de l’Estellés, tot just abans que els Ovidi4 cantessin unes quantes cançons basades en textos del protagonista de la nit.
Va tancar l’acte la regidora de cultura, en nom de la Comissió Organitzadora, per agrair als assistents que haguessin participat en aquest acte cívic i cultural i desitjar que el Sopar Estellés tingués continuïtat. La Carmina l’escolta amb els ulls plorosos i pensa en el seu pare, aquell poeta que, com diu Jordi Sebastià, va cometre dos pecats que alguns mai no li han perdonat: fer una gran obra poètica escrivint i dignificant el català de l’Horta i convertir-se en un referent popular inexcusable. Està molt contenta que avui i aquí se l’hagi recordat.
Article relacionat:
https://emporion.org/vicent-andres-estelles-en-lany-del-centenari-del-seu-naixement/
