Josep Pericot i Ayats (Barcelona, 1939) acaba de publicar “Un temps fidel”, un llibre que és alhora novel·la de ficció i memòria personal. Els lectors d’EMPORION coneixen prou bé Josep Pericot pels seus escrits, doctes però planers i entenedors, sobre temes d’art, principalment com a cronista d’exposicions de pintura. En una entrevista que vaig publicar aquí mateix el 24 de febrer de 2018, Pericot ens explicava les seves arrels torroellenques i la seva dedicació professional a la medicina, primer com a dentista, després com a cirurgià maxil·lofacial, una especialitat en la introducció de la qual al nostre país, ell va ser un dels pioners. En aquella entrevista ens confessava que, en decidir la seva professió, va dubtar entre fer de cirurgià o d’arquitecte, perquè sentia atracció per l’art i les diferents expressions artístiques.
És per això que, a l’hora de crear el teu “alter ego” de ficció, en Salvador, decideixes fer-lo arquitecte?
En part, potser sí. Entre familiars i amics, sempre he estat rodejat d’arquitectes, això feia que, en el moment de novel·lar parts de la meva biografia, el personatge d’un arquitecte em donava joc per identificar-m’hi, però també per sortir més fàcilment de mi mateix.
Així i tot, un altre personatge, l’Augusto, cirurgià, també té un paper rellevant en el relat. Des dels punts de vista professional i humà, t’hi trobes en part reflectit?
El personatge d’Augusto mostra i assenyala trets de la professió mèdica. A través d’ell, sí que he intentat descriure, malgrat sigui succintament, la manera com he exercit i he viscut la medicina.
Quin impuls et va dur a escriure “Un temps fidel”?
Fa uns anys, em vaig voler entretenir a escriure sobre fets i records que jo considerava importants, alguns de caire íntim, i que havien influït en la meva manera de ser o de viure. Després, vaig anar veient que aquelles notes em permetien estructurar una mena de memòries, un relat lineal que, en forma de novel·la, reflectiria –i m’aclariria a mi mateix- situacions i sentiments, no tan sols personals, sinó també familiars i d’amics propers. Però també hi ha influït un altre factor: la necessitat de descriure unes actituds i una certa visió del temps que m’ha tocat viure, de manera que es pogués contrastar amb altres visions i amb el que ha sigut l’esdevenidor del nostre país.
Has estructurat el llibre en cinc capítols situats en èpoques successives i entorns diversos de la vida del protagonista. És encertat dir que en els tres primers mostres la forja de la seva personalitat, en el quart la plenitud, i al cinquè el desconcert i un posterior retrobament amb si mateix?
Efectivament, els tres primers intenten descriure, en una sèrie d’episodis concrets, els anys d’adolescència i joventut, l’entorn familiar i social, el primer cercle d’amistats, els pensaments i sentiments, els dubtes i pors, la consciència de sexualitat, i tot això en ambients diversos: el poble d’estiueig, el col·legi religiós, la primera estada a l’estranger, la Universitat… Als dos últims capítols evoco els anys de maduresa, la vida en parella, les amistats definitives i, finalment, els vessants personals més íntims. De passada, vaig suggerint la deriva de la societat en els diferents contextos polítics i socials successius, el país gris de la postguerra i la dictadura, després la transició, i fins als nostres dies.
Per descriure aquest entorn històric, polític i social aprofites el recurs de la ficció.
Una novel·la, amb diversitat de personatges, permet exposar un ventall molt extens de diversos punts de vista i opinions. Encara que el protagonista i tota la seva colla d’amics i amigues de la maduresa són d’extracció social molt semblant, les seva percepció del món que els envolta és diversa, i això permet que tots i cadascun facin l’anàlisi de les situacions i emetin opinions des de perspectives molt diferents. El llibre deixa entreveure preferències polítiques i socials, a través dels discursos dels personatges, en un espectre molt ample. Crec que aquest espectre, amb la gran diversitat que l’acompanya, és una característica de la nostra societat, la característica d’un país que ha tingut un llarg recorregut.
A diversos episodis del llibre s’aprecia que, a part de la teva particular recerca del temps perdut, aprofites els avantatges de la ficció per presentar temes molt variats des de diverses perspectives, com en un llibre d’assaig.
Sí, aquests episodis intenten ser reflex dels interessos intel·lectuals, culturals, socials, de la gent de la meva generació. Ho faig, per exemple, en la descripció d’una celebració de cap d’any, quan la colla de matrimonis debat sobre temes molts diversos: literatura, pintura, cinema, política, filosofia… També en el viatge a Estats Units, en les converses que sorgeixen entre els dos amics o amb la parella del protagonista. A banda del diàleg, la narració feta en tercera persona m’ha permès introduir reflexions i pensaments, que imbriquen pinzellades d’assaig amb la ficció.
En altres episodis, es veu que gaudeixes íntimament de l’art pur de l’escriptura. Trobo plens d’emoció –i de nivell literari- els nostàlgics records d’infantesa i d’adolescència del protagonista quan resta sol, enyorat, abatut: el paisatge romàntic, encantat, de l’estany solitari; els llançaments de pedres amb els amics, des del turó, intentant arribar al caire de la carretera, o ultrapassar-la… És realment teu el poema que recita el protagonista als seus amics el dia de cap d’any? T’agrada escriure aquests poemes i aquesta prosa poètica?
En el llibre hi surten dos poemes, el primer és del Cancionere de Petrarca, que em va semblar adient per acompanyar la confusió sentimental d’un adolescent. L’altre, és un poema escrit per mi en aquelles dates i que vaig compartir amb els meus amics. Eren els anys dels bells consensos socials, però sí, em costa resistir-me a la veu poètica i l’he emprada al llarg de llibre.
La ficció permet anar més enllà de l’acció i fer ús de la simbologia. ¿És el que has fet al darrer capítol, quan el protagonista, ple d’apatia, de desencís personal, està disposat a trencar ponts, a la pròpia destrucció, a perdre’s sense horitzó fix?
Sí. Les vicissituds d’en Salvador, si exceptuem l’experiència de la mort de la seva dona, que trastoca la seva vida, podríem dir que tenen un to amable. Al meu entendre, calia mostrar en algun moment les arestes i contradiccions del protagonista, que d’alguna manera acaben inserint-se en el canvi d’època que li toca viure.
Dins d’aquest recurs al simbolisme, quina intenció has volgut donar al títol “Un temps fidel”?
Respon a una mena d’intuïció. El terme “un temps fidel” crec que és polisèmic i pot tenir interpretacions molt diverses. Jo l’he triat per crear un contrast amb les fidelitats que van desapareixent en el món d’avui. Un món en què, malgrat tot, la fidelitat ens crida a ser-hi. En el llibre, el terme només hi surt una vegada, al final del darrer capítol, i a propòsit d’una experiència del protagonista. El “temps fidel” en aquest cas, es podria interpretar com el que sorgeix d’una vivència recent o antiga, que trastoca la nostra percepció i ens fa gaudir per uns moments d’una consciència serena i reposada.
Una darrera pregunta. He vist que la il·lustració de la coberta del llibre és teva. ¿Et dediques també a estones a dibuixar, pintar, com a hobby?
Certament, el dibuix i l’aquarel.la han sigut aficions que sempre m´han acompanyat i, encara que són tècniques que em demanen més dedicació i millora, m’ha semblat bé aportar aquest dibuix a tinta de “Dona pensativa”. Es tracta d’un fresc pompeià del quart estil, que vol establir ressonàncies amb el títol del llibre, “Un Temps Fidel”.
