No us passa que quan sentiu les primeres notes de Torroella vila vella a plaça, el dia de la festa major, us ve pell de gallina? Doncs, fa unes setmanes, van venir a passar un parell de dies uns amics de fora muralla que no havien estat mai a Torroella i els vaig voler ensenyar el poble de la millor manera que es pot ensenyar: passejant pels carrers i observant el que hi passa.
El primer dia, a la tarda, els vaig citar a can Pantalons, allà dalt de tot del carrer Vermell, i ja vaig tenir treballs per fer-los entendre on era. Per començar, la idea era ensenyar-los un dels llocs més representatius del poble: la plaça de la Vila. Vam baixar pel carrer de Mar fins al passeig de l’Església i, aprofitant que érem allà, els vaig explicar que fa uns anys teníem un mossèn al poble que anava sempre amb sotana negra i que t’explicava acudits i endevinalles quan te’l trobaves pel carrer. També els vaig explicar que aquest mateix mossèn va acabar desplaçant-se amb una cadira de rodes elèctrica els últims anys de la seva vida, quan ja li costava més caminar, i que baixava a tot drap pel carrer de l’Església, agafant les cantonades com un autèntic pilot de ral·li. Llavors els vaig ensenyar el Portalet i els vaig assegurar que els dies de tramuntana forta és pràcticament impossible passar-hi a contra vent. A favor de vent, en canvi, és molt més divertit i, fins i tot, un xic perillós.
Seguint la nostra particular visita guiada cap a plaça, ens vam creuar amb una tendríssima parella d’àvies empolainades, perfumades i agafades de bracet, que anaven cap a missa de set: bona tarda! Déu siau, dios, van contestar. Aquest em penso que és el noi gran de can Batlle, vaig sentir que comentaven. El que fa de confiter? No, l’altre, el del futbol. Adeu siau jovenalla! Pocs metres després, just davant del monument a mossèn Viver, ens va arreplegar en Lofra, que també anava cap a missa, i ens va explicar que ell era barber i ciclista i en Juli Casino i que havia comprat cigrons per sopar i el teu oncle Francisco i d’allò i d’això… Els meus amics van quedar atordits amb l’entranyable escena. Joan ves cap a missa, que et perdràs el sermó de mossèn Josep! Després d’aquesta primera romeguera, vam seguir passeig de l’Església avall quan de sobte ens va passar un bòlid per davant. Era en Jordi Bellapart, amb la seva bicicleta amb alforges i aquell casc de competició. Bona tarda Jordi! El gran Jordi Bellapart! Aquest senyor ha fet més pel·lícules que en Hitchcook, els vaig comentar.
I mira, aprofitant aquest inesperat i oportú cameo d’en Jordi, els vaig proposar de passar pel cine abans d’anar cap a plaça, ja que, sens dubte, el Cinema Montgrí és un emblema representatiu i essencial de Tarruella. Justament feien sessió de tarda i hi havia en Nico per allà fora. Li vaig demanar si podíem entrar un moment per tal que veiessin el cinema per dins. Naturalment ens va dir que sí però afanyeu-vos que comencem d’aquí 5 minuts. La Gemma venia entrades dins la seva taquilla petita, de fusta, vermella i en Juanito les esparracava a mesura que la gent, que feien cua davant la porta, les hi anava donant. Vam entrar un moment petit, entre les cortines també vermelles i van quedar parats: Però si això és un cinema de veritat! No és pas com els que tenim a fora muralla. Els nostres cines són petits, foscos, freds, amb moltes sales… No se’n sabien avenir, tu!
És clar que és un cinema de veritat! I fa olor de cinema. Flaireu! Aquesta olor no la sentireu enlloc més. Tots es posaven les mans al cap i treien els mòbils per fer fotos. Vaig aprofitar per explicar-los que de petits, amb en Carbó, en Salís i en Capellà, ens agradava molt seure a la primera fila de la graderia del darrera per poder recolzar els peus a la barana metàl·lica. Ocupar aquesta simbòlica llotja ens feia sentir que estàvem en un lloc privilegiat. També els vaig explicar que, antigament, si arribaves tard al cine i la pel·lícula ja havia començat, en Leandro o en Fonso t’acompanyaven parsimoniosament fins a la butaca amb una llanterna, destorbant instintivament a tota la platea.
Abans de sortir del cine vaig saludar en Pèsol, un gran cinèfil tarruellenc que no es perd ni un passi. Sempre assegut al mateix lloc, minuciós i amb una paperina d’anissos a la butxaca, que va devorant a plaer durant el transcurs de la pel·lícula. Es veu que sovint, durant la funció, se n’hi ha escapolit algun d’entre els dits, que ha acabat caient a terra “clec!” i rodolant pati de butaques avall “clinc, clinc, clinc” fins a topar amb la paret final de la pantalla “cloc!”. Tot el públic n’és conscient. Adeu Pèsol! Hasta luego Lucas, diu ell. Adeu Gemma, adeu Juanito! Que vagi bé!
Ja que hi érem, i abans d’anar cap a plaça, els vaig proposar de fer un beure ràpid a La Sala. Vam entrar per la porta del lateral que dona al cinema; nyeeeeeec! Sempre li ha faltat oli a aquesta porta.
Amb La Sala també van al·lucinar! No se’n van poder estar de fotografiar l’hidràulic del terra, l’escala doble, el balcó de dalt… Els vaig explicar que allà s’hi havia fet de tot: concerts, balls, quines, xerrades, cursets, cantades, teatre i, fins i tot, hi van ballar els gegants. Sí, sí, els gegants!
Vam seure a la terrassa, a l’última taula que els hi quedava i fixa’t tu, entre una cosa i l’altra allà ens vam quedar, fent-la petar. Ens van passar les hores volant i, quan ens en vam adonar, en Xevi ja baixava la persiana!
Total, que amb la visita a mitges, els vaig dir que l’endemà al matí, que era dilluns, definitivament aniríem a plaça, a mercat, que allà sí que hi passen coses de “ser de Tarruella”. Vam quedar de trobar-nos a la plaça d’en Bellido. La plaça d’en Bellido? Es veu que no els hi sortia pas al Google Maps.
Ara pla! A veure si al final marxaran sense haver passat per plaça!
