L’interès per conèixer Albània me’l va produir la lectura de Libre. El desafío de crecer en el fin de la historia (2023), de l’escriptora Lea Ypi (Tirana, 1979). És un llibre de memòries escrit des dels seus ulls de nena quan va viure el final del comunisme del dictador Enver Hoxha. Aquesta biografia que explica tan bé la societat albanesa en aquell moment del segle XX em va encuriosir fins al punt de voler anar-hi, cosa que he pogut fer els dies d’aquest Nadal passat. Poc abans havia llegit l’article de Lea Ypi L’any que podria haver estat (2025). En ell fa una anàlisi política i històrica del món actual, i compara les circumstàncies d’avui amb les que van provocar l’establiment del règim comunista presidit pel dictador al país.
Un cop allà, vaig adonar-me fins a quin punt és un país poc o gens conegut per nosaltres, tot i trobar-se a Europa. D’entrada, quan el visites, et sorprèn el seu paisatge de perfilades muntanyes i sobretot d’aigua arreu on miris, ja sigui perquè el mar Adriàtic hi és sempre present o ja sigui pels seus llacs i rius tan abundants. També t’estranya un cop hi ets els pocs habitants que té, la majoria dels quals viu a la capital, Tirana, i la resta en petites ciutats o pobles d’economia totalment rural, escampats al llarg del seu territori, amb una extensió que ve a ser més o menys com la de Catalunya. No hi ha arribat encara la invasió del turisme i això fa que puguis sentir-t’hi com una viatgera que descobreix una cultura desconeguda, antiga i moderna alhora.
Només agafar la carretera de l’aeroport de la capital per tal d’anar al centre ensopegues amb unes infraestructures viàries bastant deficitàries. Per aquest motiu, hi ha embussos de cotxes a les hores punta, tant a l’entrada com a la sortida dels centres urbans. Tot i això, més tard, en caminar per un d’aquests centres, tens la sorpresa de poder admirar-hi alguns edificis arquitectònicament del tot moderns, il·luminats fins a més no poder i en el disseny ben originals i únics. Alhora, en ser època de Nadal, tot es veu decorat amb llums de colors d’una manera exagerada, però que s’agraeix a les hores més fosques. És tal la brillantor de l’ornamentació lumínica del país que en retornar del viatge de matinada al nostre país les vaig trobar a faltar.
En un altre àmbit, sota el terra de la capital de Tirana s’obren tot de passadissos de refugis i búnquers. Es tracta de construccions que no es van acabar d’usar mai i que van ser fetes al llarg de la dictadura de Hoxha, arran de la Guerra Freda. Gràcies a l’interès d’un ministre, ja en període democràtic, es poden ara visitar, convertides en els museus Bunk’Art 1 i Bunk’Art 2. A la visita guiada, s’hi ensenyen cambres com l’aula de l’escola on assistiria la mainada, la botiga de queviures per donar una sensació de vida normal o la gran sala per a espectacles teatrals o musicals. L’espai més impactant és el dels tubs de renovació de l’aire.
Al llarg dels segles, Albània ha conegut el pas de diverses cultures, prova d’això són les zones arqueològiques, algunes d’elles declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, tals com són el Parc Nacional Butrint, amb restes romanes i bizantines o el recinte Apol·lònia, amb ruïnes hel·lenístiques i romanes. Són dos llocs on encara resta molt per excavar i descobrir. També hi ha ciutats com Gjirokastra, plena d’arquitectura otomana, ciutat-museu catalogada també com a Patrimoni de la Humanitat, així com també llacs, igualment catalogats, com el llac Ohrid, que vaig poder contemplar des de Pogradec, amb les muntanyes de Macedònia del Nord a la llunyania.
La religió té un paper important per als seus habitants, encara que el país sigui oficialment considerat laic, conseqüència de tants anys de prohibició de la religió sota el comunisme. S’hi poden trobar les distintes edificacions tant de mesquites i temples bektaixistes, com de monestirs i esglésies ortodoxes i catòliques. La Mare Teresa de Calcuta va néixer a Albània, tot i que va tenir l’entrada prohibida durant la dictadura. Fruit de la veneració que se li té és la gran escultura a l’aire lliure a la ciutat de Pogradec i el gran mural a la Catedral de Sant Pau a Tirana.
En art, el pintor que identifica el país és Onufri, pintor d’icones, fundador de l’escola de pintura de Berat, la ciutat de les mil finestres, i que més tard va seguir portant el seu fill Nikolla. El Museu Iconogràfic Onufri de Berat, obra de l’arquitecte alemany Bolles Wilson i acabat l’any 2016, acull l’art religiós medieval d’icones, de pintors albanesos sobretot. Les sales del museu tenen colors diferents a les parets, extrets del món de la iconografia bizantina: or, vermell, blanc o negre. La mateixa pintura d’Onufri es caracteritza per un vermell taronja, fet que l’identifica com a autor únic. Un color, per cert, que sembla ser que el seu fill no va ser capaç de repetir o va voler fer diferent. En literatura, l’escriptor més rellevant és Ismail Kadare, que va ser candidat al Premi Nobel de Literatura. Dels llibres publicats, cal esmentar-me Crònica de la ciutat de pedra, L’abril trencat i El palau dels somnis, entre molts d’altres. Llegir Kadare és una bona manera de conèixer la societat albanesa de la segona meitat del segle XX. Entre els carrers estrets de l’anomenada ciutat de les pedres, Gjirokastra, ciutat on va néixer l’escriptor, s’hi troba la seva casa natal, convertida ara en un museu. Rellegir Kadare és el millor per recordar, un cop retornada del viatge, aquest país dels Balcans.
