El terme utopia, o l’adjectiu utòpic, s’ha deixat d’utilitzar per articular mons alternatius o visions de veritable millora i aspiracions col·lectives, i s’empra sovint per desacreditar com a poc pràctica o irrealista qualsevol proposta o projecte alternatiu al neoliberalisme actual. Plantejar una alternativa ecosocial justa del nostre sistema energètic, productiu i reproductiu suposa confrontar el derrotisme, l’oportunisme i la falta d’imaginació davant una de les últimes oportunitats per millorar les condicions de vida dels empordanesos, i desmantellar les monocultures del ciment i de les granges industrials d’animals en favor d’un mosaic on l’economia estigui al servei de la vida i dels seus ciutadans, i no al revés.
Amb l’objectiu de superar el fals dualisme entre un model energètic de baix carboni industrial, implementat allà on és més econòmic —és a dir, on els costos es poden transferir a la natura i a les petites poblacions—, i un model de resistència a certs projectes sense una proposta transversal de transformació del model productiu i de cures, volem fomentar la recuperació del valor del diàleg, el reconeixement de la validesa crítica de l’altre, així com ser orgullosament utòpics en proposar un projecte veritablement profund i transformador, que no només canviï el mix energètic, sinó que també aconsegueixi assegurar les necessitats dels ciutadans respectant els límits planetaris i la biodiversitat natural i cultural.
L’Emma, estudiant de batxillerat de Barcelona, i un servidor vam confeccionar continguts digitals amb aquesta visió i vam fer més d’una desena d’entrevistes, amb l’objectiu d’involucrar el màxim de perspectives entre agents implicats en els debats sobre la transició energètica: des de cooperatives energètiques, think tanks energètics, centres d’estudis públics, investigadors, organitzacions ambientals, agents municipals i de la diputació. Van mostrar punts de vista diferents, però van ajudar a configurar una proposta més arrelada a les problemàtiques del territori, encara que creiem que les qüestions que plantegem aquí poden ser útils per a la majoria del territori català.
El resultat d’aquesta investigació es podrà llegir en detall en el capítol que serà publicat l’1 de maig per als membres que han donat suport a la publicació del meu llibre L’estaca: Ecosocialisme com si ens hi anés la vida, i que serà obert a tot el públic aquest estiu de 2025. En aquest article, vull esmentar els principals missatges i idees que trobem interessants de compartir amb vosaltres.
En primer lloc, trobem al territori dos blocs ideològics ben diferenciats. D’una banda, aquells que defensen la implementació del parc eòlic marí a l’Empordà o el parc eòlic de l’Albera, argumentant que compleixen plenament la normativa ambiental i poden aportar una part significativa de l’energia del territori. Aquest grup creu que l’electrificació de l’economia és la millor manera de reduir les emissions i la demanda energètica, principalment gràcies a millores en eficiència. No obstant això, aquest grup no qüestiona el model productiu actual ni explica com es pot garantir l’estabilitat dels preus o assegurar que aquests projectes no suposin una addició, en lloc d’una substitució, del mix energètic.
Per altra banda, trobem un altre bloc, que articula oposicions a projectes molt concrets, normalment —encara que no exclusivament— aquells de gran escala en territoris no antropitzats. Aquest grup argumenta que els projectes haurien de prioritzar els territoris ja antropitzats i que els tipus de projectes han de ser molt més descentralitzats, participatius i propers al punt de consum.
Abans de proposar com integrar una proposta integral que pugui incorporar la majoria de les sensibilitats, així com aglutinar agents capaços d’implementar una transició justa amb èxit en els àmbits socials i ambientals, cal reconèixer els punts que cada front aporta de manera positiva al debat i que hem d’integrar.
El primer bloc, que podríem anomenar de reformisme verd, recorda de manera molt encertada que la capacitat renovable o de baix carboni del territori no arriba ni de bon tros a cobrir les necessitats de la ciutadania local, i encara menys les de l’aparell turístic massiu de la regió. També assenyalen que, tot i que les renovables no són perfectes, la seva empremta de carboni és molt inferior, fins i tot quan s’inclouen els combustibles fòssils utilitzats en la seva producció. Aquest bloc és igualment molt conscient de les traves tècniques, financeres, legislatives i econòmiques per implementar més energia en nuclis ja antropitzats, i recorda que els projectes de gran escala són capaços d’oferir el megavat a un cost més baix, així com de requerir menys superfície i materials que un sistema molt distribuït. Finalment, no s’oposen a un model híbrid, però subratllen que el ritme de creixement de l’autoconsum i de les comunitats energètiques és massa lent per cobrir les necessitats bàsiques d’energia.
El segon bloc, que podríem anomenar de resistència als macroprojectes energètics, denuncia correctament que la implementació sobre terrenys naturals no només respon a motius d’eficiència econòmica, sinó que tampoc garanteix energia més barata, preus més estables ni una reducció significativa de les emissions. De fet, continuem veient l’expansió de carreteres, aeroports, centres de dades, segones residències i turisme de masses, que absorbirien sense cap dubte aquesta nova capacitat energètica instal·lada. Aquests grups reclamen que el model energètic ha de ser més públic, distribuït i de petita escala, ja que consideren l’energia com un bé de primera necessitat i no com una commodity amb què especular.
Aquest retrat de les dues parts posa en valor les demandes legítimes de cadascuna. Ara m’agradaria explicar on crec que ambdues posicions haurien de revisar o ampliar el seu ideari i com poden aproximar-se si es comprometen a assegurar un model energètic de baix carboni, just, assequible, centrat en serveis essencials i en estricta convivència amb els límits naturals.
Els reformistes verds tenen molt present les virtuts tècniques de les energies baixes en carboni, així com els seus requisits d’implementació. No obstant això, en la seva proposta, excessivament centrada en el carboni, obliden els avantatges socials d’un model energètic local sota control públic. En primer lloc, això permetria mantenir una part gens menyspreable del PIB al territori, així com oferir llocs de treball d’alt valor afegit en renovables, rehabilitació energètica d’edificis i mobilitat sostenible. També asseguraria l’estabilitat de preus per a la indústria i garantiria l’accés a l’energia per als grups vulnerables. Això no seria possible si el capital privat en fos l’amo i senyor; per això serà necessària una energètica pública forta o, com a mínim, la supervisió pública de les iniciatives privades amb objectius socials i ambientals clars.
Les millores en la reducció d’emissions gràcies a la tecnologia i l’eficiència no són necessàriament suficients per garantir el respecte de tots els límits planetaris. Un sistema econòmic dependent del creixement, la construcció, el turisme de masses i la ramaderia industrial no només reduirà la capacitat de disminució d’emissions, sinó que també empitjorarà altres límits planetaris com l’accés a l’aigua potable, la sobreexplotació dels aqüífers, la desforestació, el canvi en els usos del sòl, la mineria i l’extractivisme. Sense una política de suficiència i un model econòmic enfocat a garantir els serveis essencials i reduir la producció superflua, serà gairebé impossible assolir cap objectiu ambiental real.
Finalment, sense un model de provisió energètica sota criteris públics, els projectes distribuïts, les cooperatives i les implementacions de proximitat no trobaran el capital necessari, ja que mai seran les inversions més rendibles. L’energia, com la salut i l’habitatge, només es pot garantir de forma justa i econòmica sota criteris públics i no sota la lògica del benefici privat.
El grup de resistència exposa correctament que aquestes grans instal·lacions no garanteixen una reducció significativa de les pressions ambientals del model econòmic, així com tampoc asseguren preus assequibles ni seguretat energètica per a la indústria i les llars. És cert que això és correcte; tanmateix, l’excés de focus en la resistència a projectes concrets, sense articular una alternativa postcapitalista que expliqui clarament que les pressions sobre el territori —pel turisme, la construcció, la ramaderia industrial i ara també els projectes renovables— responen a un model caduc que mai en té prou i que, alhora, és incapaç de garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, cada cop més precaritzats i tensionats pel canvi climàtic, resulta insuficient.
Lluny de les crides genèriques al decreixement o al socialisme verd, la proposta hauria de ser aglutinar grups socials, sindicats, partits progressistes, mitjans de comunicació locals, així com la societat civil que pateix materialment aquest model, per demanar la implementació d’un model energètic i de serveis públics que garanteixi l’abundància pública en habitatge, aigua potable, energia i aliments de qualitat i sostenibles, alhora que es redueixen les pressions derivades de tot allò que no aporta seguretat material a la ciutadania. Això requerirà un programa social sense precedents, amb la cooperació dels sectors productius, cooperatius i de cures, per transformar el model de provisió local, actualment hiperdependent del turisme, en un model diversificat i integrat dins dels límits planetaris.
Ambdós grups volen lluitar contra els perills existencials del canvi climàtic i no volen dependre d’energies injustes i tacades de sang, com els combustibles fòssils. Tothom és conscient de la fragilitat econòmica, de la notable pobresa energètica d’una gran part de la població i de la pèrdua del territori a canvi d’unes poques peles… No serà fàcil retrobar-se, reconèixer les veritats i mancances dels propis discursos, acceptar que la crisi és profunda, que el sistema ha de morir, i que la utopia no és un luxe, sinó una necessitat existencial.
En moments com aquest, necessitem un compromís total amb el territori, amb les pors i les frustracions de la seva gent, així com amb la importància de protegir la vida dels boscos, les dunes i els sistemes marins. No es tracta de protegir allò que és bonic, sinó de protegir qui som i el nostre futur. Aquest territori no només és increïblement ric en biodiversitat i cultura, sinó que també disposa d’un teixit civil, associatiu i polític que cal aprofitar.
Segurament, jo estigui equivocat en moltes coses al llarg d’aquest article, però és ben segur que exercir el debat fora de les nostres bombolles, revisar les nostres idees i treballar de manera més interseccional i plural ens ajudarà a fer-ho millor a tots. Espero que aquest humil treball inspiri els agents implicats a obrir les mires i a ser radicals, utòpics i, sobretot, més generosos a l’altra banda de la trinxera.
Salut i Empordà!
