“Només l’art pot oferir, com a món ideal que és, i per tant capaç de ser perfecte, una terra on viure.” És una reflexió de Narcís Comadira que m’ajuda a entendre’m i a entendre la vida en general.
L’art és una de les compensacions a la tragèdia de viure. Tinc gairebé la necessitat de peregrinar periòdicament a la Toscana (ara ho acabo de fer), a l’Úmbria, al Vèneto… per contemplar manifestacions artístiques que m’emocionen i m’acosten a aquest món ideal somniat i mai aconseguit.
L’època de transició entre el gòtic i el Renaixement, que a Itàlia es coneix com el Trecento i el Quattrocento, em commou tant com la Grècia clàssica, no solament per les millores tècniques que van suposar la perspectiva, el volum, la composició, el moviment, etc., sinó sobretot per la gràcia, la innocència, l’expressivitat, la bellesa en el seu estat més pur, els colors seductors i, per damunt de tot, el gir espectacular que significa tornar la dona i l’home a la centralitat, retornant-los el protagonisme amb perfecta harmonia amb el paisatge. És l’atmosfera que saben crear per embolcallar-nos dins mateix de la seva composició i fer-nos sentir, per uns instants, sadollats de la set de bondat, de pau i de benestar que anhelem.
Les primeres mostres de canvi artístic es localitzen a la regió de l’Úmbria, a l’ombra dels franciscans després del fulgor produït pel seu fundador. D’allà va anar pujant per Siena i només després va arribar a Florència on, gràcies al mecenatge dels Mèdici, es dóna una densitat artística incomparable. Florència en el segle XIV té Giotto, que ho emplena tot. Treballa a diversos llocs, entre ells a la capella dels Scrovegni a Pàdua, una de les manifestacions artístiques que més m’han impressionat. Entre la pintura florentina i sienesa, però, potser em quedo amb aquesta darrera per la seva exquisida delicadesa. És un art més femení: Duccio i, sobretot, Simone Martini i els germans Lorenzetti, Ambrogio i Piero.
A la sala del Mapamundi del Palau Públic de Siena sorprèn la Mare de Déu del Baldaquí de Simone Martini; és espectacular. En una sala contigua, la de la Pau, hi ha els frescos d’Ambrogio Lorenzetti Al·legoria del bon i el mal govern. Quan em col·loco davant d’aquestes pintures amb missatge tan nítid, no puc fer altra cosa que reflexionar sobre l’etern debat que manté en tensió cada dona, cada home: la nostra tendència al mal i el desig de bé.
Aquests frescos imponents de Siena van ser pintats quan encara faltaven les aportacions del segle XV, aleshores a Florència com a centre principal, amb fra Angelico, Masaccio, Uccello, Filippo Lippi, Piero della Francesca, Gozzoli ─un pintor tan grandiós com poc conegut. No us perdeu la capella del Palau Mèdici-Riccardi─ i els darrers del segle: Ghirlandaio, Botticelli, Filippino Lippi i Andrea Verrocchio amb una bona colla d’altres pintors de no tant renom, però que sumen una creativitat incommensurable. El nou art culminarà al llarg del segle XVI, amb Miquel Àngel, Leonardo, Rafael i altres en el precís moment que es detecten símptomes de decadència, d’excés i de desmesura. Tot plegat fa que Florència, i la Toscana en general, no s’acabi mai, sempre cal retornar-hi per descobrir noves pintures que tenen el poder de reconciliar-nos amb la humanitat.
