Urbanisme o planificació urbana és la ciència de l’ordenació de les ciutats i del territori. Les ciutats, al llarg de la història, són el resultat de la planificació urbanística que es va plantejar en un moment determinat o també de la conseqüència d’allò que es va deixar de planificar.
Sovint escoltem queixes o comentaris sobre resultats per culpa d’actuacions desmesurades que atempten contra el paisatge, contra la racionalitat de concentracions urbanes exagerades, contra negligències que han permès la pèrdua d’elements històrics. Tot això és conseqüència de les directrius urbanístiques del Pla general d’ordenació urbana o les normes subsidiàries corresponents. Aquests són els instruments aprovats pels ajuntaments que els marquen les directrius urbanístiques a seguir: ordenació, disseny i gestió.
El municipi de Torroella de Montgrí, en els darrers cent anys, s’ha regit urbanísticament per quatre plans d’ordenació. El més antic data de 1927. Fou redactat per l’arquitecte gironí Isidre Bosch. No era pròpiament un pla general com els que es redacten actualment. Se’n deia Plano de Reforma Interior y Ensanche de Torroella de Montgrí, un plànol dibuixat a escala 1:1000 que feia unes propostes urbanístiques que fins i tot avui semblarien exagerades. Proposava dràstiques actuacions en el nucli antic, com eixamplar el carrer de Mar des de l’actual plaça del Lledoner fins a la plaça de l’Empordà o prolongar el carrer Pi i Margall fins al passeig de Catalunya. Dissenyava grans avingudes en previsió d’un gran creixement fins i tot a la zona avui encara agrícola. Un creixement utòpic que ni avui, després de noranta anys, s’ha acomplert. Un pla de reforma interior i eixample de la població fora de lloc, amb el qual l’Ajuntament es va regir durant quaranta anys.
L’any 1967 és quan es redacta el que podem considerar primer Pla general d’ordenació urbana del municipi de Torroella de Montgrí. En fou el redactor l’aleshores arquitecte municipal Joan Baca i Reixach. El pla agafava algunes directrius traçades en l’antic plànol de 1927 i organitzava un traçat urbà de creixement de la vila, principalment cap a l’est i cap al nord. Aquest document proposava unes directrius inconcretes, que traduïen en urbana tota la corona immediata al nucli de la vila, de forma indiferenciada, la qual podia arribar fins ben a prop del castell. És a dir, que tota la zona d’olivars de Montgrí fins a la zona de roca viva d’aquesta muntanya podia ser transformada en terrenys edificables. Aquesta indefinició va propiciar l’inici d’operacions especulatives de terrenys i, en el centre de la vila, actuacions inadequades en casos com els edificis que es construïren a la plaça dels Dolors, substituint edificis emblemàtics com el Teatre Coll o l’edifici de la Caixa de Pensions. A l’Estartit, amb el Pla parcial sector sud, sorgiren edificis de cinc plantes entre edificis de planta baixa tipus xalet. A la muntanya, urbanitzacions amb forta incidència paisatgística: Roca Maura i Cap de la Barra, la qual mai va ser definitivament aprovada. I a la platja, el primer projecte de la Pletera, que propiciava la ubicació d’unes 20.000 persones i que afectava els aiguamolls del Baix Ter.
L’any 1980, amb l’adveniment del primer ajuntament democràtic després de la dictadura, es va redactar un nou pla general dirigit pels arquitectes urbanistes Amador Ferrer i Joaquim Sabater. Aquest projecte, que va guanyar el primer Premi Nacional d’Urbanisme per a poblacions menors de 10.000 habitants, va propiciar ordenances sectorials clares, la delimitació del sòl urbà, urbanitzable programat i urbanitzable no programat, i sobretot procurar les reserves de sòl públic per a espais verds i equipaments.
L’any 2002 es va aprovar un nou pla general que, sense trencar amb les directrius generals de l’anterior, rectificava previsions no executades o que el pas del temps havia evidenciat com a no executables, feia noves previsions de creixement i eliminava projectes urbanístics desmesurats que no s’havien consolidat com és el cas de la Pletera, projecte que l’anterior pla havia reduït considerablement, però que no havia estat capaç d’eliminar-lo del tot. Només se’n va arribar a fer una primera fase, tot i que gran part de les obres d’urbanització s’havien realitzat.
El municipi que tenim avui és en bona part resultat d’aquests dos plans generals. Fer un pla general d’ordenació urbana no és una feina senzilla. Primer, cal fer una radiografia del municipi, i després, traçar unes directrius de futur a partir d’aquesta radiografia, i el que és més important, que els responsables de la seva aprovació, administració municipal i Generalitat de Catalunya tinguin clar quins objectius es volen aconseguir. Per això, en la seva elaboració intervenen arquitectes, biòlegs, geòlegs, economistes, historiadors, advocats. Cadascun d’aquests equips aporten estudis corresponents a les seves competències. Els nostres governants han de ser conscients d’això i atenent que els ajuntaments tenen competències per promoure i aprovar provisionalment qualsevol modificació d’un pla general, aquesta no s’hauria de fer a la babalà, ni de bon tros anar espigolant modificacions puntuals responent a situacions i interessos concrets per sortir del pas.
De l’aprovació del pla de 1983 a l’aprovació del pla de 2002 van passar quasi vint anys, període de temps raonable per fer una revisió o un nou redactat i suficient per valorar resultats, modificar-los i rectificar-los. Entretant, si es preveiés la necessitat de fer canvis puntuals, si aquests no es consideressin contraris a les directrius generals del pla i fossin d’interès en la millora d’aquest, com canvis aclaridors de les ordenances i en els interessos públics (compte amb les operacions oportunistes i l’urbanisme barroer), aquestes propostes es podrien agrupar i, amb els corresponents estudis previs fets amb fiabilitat i cercant el màxim consens possible, proposar una modificació puntual de l’actual pla general.
