Penso que dues paraules màgiques, “valors” i “discerniment”, defineixen, més que qualsevol altra, el comportament de les persones (i de les famílies, de les empreses o de qualsevol grup social). Els valors són els ideals que orienten la vida i la conducta. El discerniment és la capacitat de distingir i prioritzar els valors. Hi ha valors que només serveixen per fer créixer els comptes bancaris, i hi ha valors que fan créixer la dignitat i la noblesa de les persones (o de les famílies, de les organitzacions).
És veritat que domina actualment, potser més que mai, una “rebel·lió de les masses”, la priorització massiva de valors materials i de curta volada: una casa ben gran, un cotxe car i potent, un cos “10”, vacances al Carib, aparells de TV d’última tecnologia (per contemplar-hi programes barroers o buits de contingut)… Però també és veritat que això no ens deixa veure de vegades que hi ha una altra multitud de gent que posa al davant altres valors sense esperar-ne compensacions ni a curt ni a llarg termini, com ara responsabilitat, honradesa, honestedat, generositat, cooperació, compassió, sinceritat, coratge, coherència, constància, austeritat, senzillesa, diàleg, tolerància, educació, cultura, joia, refinament, silenci…
Què o qui determina el discerniment necessari per prioritzar aquests valors sobre els altres? Per què hi ha qui en fer ús de la llibertat es posa el límit de la responsabilitat? O l’honradesa per davant de l’aprofitament? L’honestedat per sobre de la indecència, la generositat davant de l’egoisme, la compassió davant del menfotisme? Etc., etc.? Durant molt de temps varen ser les lleis, les normes, els costums, però ja no ho podem dir quan en el món s’ha anat imposant una liberalitat que no obliga a ser decent, ni responsable, ni compassiu. Quan la norma no escrita diu que pots mentir si et convé, que no és mal vist qui s’aprofita i qui trepitja, i cada dia veiem que ho fan sense vergonya ?i són aplaudits i admirats? polítics, jutges, empresaris, banquers, estrelles mediàtiques, eclesiàstics.
Què o qui determina el discerniment, doncs? La resposta penso que seria múltiple. La maduresa, qualitat de la persona autènticament adulta, que no ha de demostrar res a ningú ni s’ha de demostrar res a si mateix. L’experiència espontània de l’amor, als fills, als pares, als familiars i veïns, als pobres, als desvalguts. La intransigència davant d’un ordre establert que posa els febles per sota dels poderosos. Qui prioritza aquests valors forma la seva consciència, no a partir de la llei o de la norma, del que està bé o no està bé, del costum o de la moda, sinó a partir de l’amor i el respecte a la dignitat dels altres.
Hi voldria afegir un colofó per a creients cristians. Desenganyeu-vos, el vostre capteniment no ha de venir orientat pel compliment dels Manaments de la Llei de Déu, sinó per l’actitud que pugueu adoptar a favor dels dèbils, dels menystinguts, dels marginats, vers la utopia d’un món on regni finalment la veritat, la llibertat, la justícia, la pau. Sí, he dit utopia, i què?
