Els testimonis més antics. Són dels períodes ibèric i romà. Es conserven parts de cinc sitges romanes i s’han detectat restes al Camp de la Pedra, al Mas Vicenç (del segle iv aC) i al puig Rodon.
El nom de Verges. Apareix en llatí com Villa Virginibus en un escrit de l’any 959. El comte Gausfred d’Empúries en confirmava unes possessions al magnat Riculf. És de nou documentat l’any 1019.
Pocs anys després es menciona l’església de Verges, sense esmentar-ne l’advocació. Una de les hipòtesis apunta que l’esglesiola de la Vall, sota l’advocació de sant Pere, fou la primera parròquia de Verges.
El vescomtat de Verges. L’any 1078 s’esmenta Ramon de Verges com a vescomte de Verges. En el mateix any signa com a testimoni el testament del comte d’Empúries Pons I, amb el nom de Raimundo Guillielmi de Virgines.
El castell. El castell consta en una escriptura pública dels anys 1115-1116, de reconeixement dels drets que el comte de Rosselló rebia del comtat d’Empúries en concepte d’albergues. Fou empenyorat per Hug IV al bisbe Alemany de Girona, que l’havia excomunicat, donat en feu a Bernat Amat de Cardona i d’Empúries i confiscat l’any 1302.
La baronia de Verges. L’any 1325, quan el comtat d’Empúries fou incorporat a la Corona pel rei Jaume II, la baronia de Verges va romandre en mans de la família dels comtes emporitans. Tenien la cort al castell i el batlle estenia la seva jurisdicció sobre un bon nombre de pobles de les rodalies. Corria la brama que el poble que pertanyia a la Corona gaudia de més avantatges que el que depenia d’un senyor privat. El rei els dotava de privilegis, alleugeria impostos i els tribunals estaven sotmesos a la justícia reial, més reglamentada i menys arbitrària que la dels senyors barons. L’any 1449 els veïns intentaren comprar al baró els seus drets, aquell primer intent no van reeixir. L’any 1553, reprengueren la batalla legal amb l’oposició aferrissada de la família dels Cardona-Rocabertí, una branca, la baronia de Sant Mori, i l’altra, la de Verges.
Lluites entre el comte Joan I d’Empúries i el rei Pere el Cerimoniós. Durant aquestes lluites el comandament del castell de Verges, juntament amb els de la Tallada, Bellcaire i Sant Martí d’Empúries, foren lliurats a l’aventurer Bita, previ jurament, a l’església de Verges, de respectar tot el que calia respectar. El setembre del 1385 Verges fou presa per les hostes reials, comandades per Bernat de Fortià. Pere el Cerimoniós annexà el comtat d’Empúries a la Corona, però el 1387 el retornà al comte Joan II, que l’any 1399 vengué Verges al seu germà Pere II. A la seva mort passà a Joana de Rocavertí, muller i hereva seva. Amb ella començà el domini d’aquesta poderosa família i d’una línia d’aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori. Passà als Cardona, fins que l’any 1587 fou incorporada a la Corona.
La batllia reial. Ja incorporada, Verges esdevingué centre de la batllia reial que comprenia, a més, la Tallada, Bellcaire, Canet de Verges, Jafre, Vilopriu, Camallera, Saus, Garrigoles, Maranyà, Tor, Colomers i Gaüses.La guerra dels nou anys (1688-1697). El 1694 les tropes franceses del mariscal Noailles derrotaren les del lloctinent de Catalunya, marquès de Villena, durant la batalla de Verges o del Ter. A les tropes franceses les acompanyaven experts, que s’apropiaven de documents i objectes d’art dels pobles conquistats.
Fills il·lustres de Verges. Francesc Cambó i Batlle (1876-1947), advocat, polític, prohom de la Lliga i financer. Ministre de Foment i de Finances en els governs Antoni Maura. Destacat protector de la cultura catalana, morí a l’exili a Buenos Aires.
Lluís Llach, nat el 1948, intèrpret i autor de cançons, ingressà en Els Setze Jutges i és figura de les més populars de la Nova Cançó Catalana. Avui, nou director de la Processó de Verges.
Antoni Canet, escultor de finals del segle xv. Anthonius de Caneto, ymaginarius, oriundus Castri de Virginibus, diócesis Gerundensis , així figura en un document notarial de l’11 de maig del 1401.
Ramon Marquès i Matas (1825-1895), pioner de la indústria farmacèutica del país.
Lluís Albert i Peraleda (1844-1890), pare de Caterina Albert (Víctor Català), diputat pel partit republicà-federal i batlle de l’Escala.
Sentència curiosa. Dita breu (en cursiva) en l’escut sobre la porta d’entrada d’una casa del nucli antic: Metge, si fas fermança (fiança, garantia) a ningú deus, (però) pagaràs tu.
La representació de la Passió i la Dansa de la Mort. Segons alguns historiadors, la Dansa de la Mort data del 1347. Altres assenyalen que reflecteix l’esperit de la contrareforma – un Déu, una vida i un judici final, al qual acudirien tots, vius i morts, homes i dones?, creences que els missioners espanyols portaren a les terres descobertes en el nou món i en què perduren tradicions similars.
