Avui parlem (inspiro) de l’Espai Ter (expiro). El problema és que sempre que ho intento em poso de mal humor. És una cremor moral que em puja i baixa del cervell als peus perquè no sé on col·locar-la. I encara no sé si la irritació em ve de la primera vegada, quan vaig pagar 17,50 € convençuda que viuria l’experiència burgesa que prometia l’entrada i en lloc d’això em vaig trobar amb una cadira plegable (WTF), o simplement perquè la meva presència xerrica amb aquest espai i no s’hi pot fer res. Com dos imants que es repelen per una qüestió de magnetismes invisibles. El cas és que la rabieta personal és tan addictiva que hi torno una vegada i una altra perquè malgrat totes les vegades que n’he sortit escaldada, mantinc l’esperança immensa de què tot comença amb la bogeria aclaparadora d’una funció.
Jordi, Bosch, Jordi Boixaderes, Anna Sahun, Marta Marco, Roger Coma, Emma Vilarasau, Joel Joan, Àngels Goyalons,… N’hi ha prou de rebre la Newsletter de l’Espai Ter per saber que Torroella de Montgrí saliveja per ser Barcelona de la mateixa manera que Barcelona saliveja per ser Madrid, pel reconeixement social i polític. La part fosca és que n’hi ha prou d’escoltar un minut l’Almeida per adonar-se que Madrid no sap què és ni què vol ser. Amb l’edifici construït, tothom sap que venir a viure a Torroella i no voler pertànyer als marges implica, tard o d’hora, enfundar-te un diumenge al vespre l’abric de pell que mai no tindràs i posar un peu a l’auditori per presentar-te en societat. Aquest bonic i acollidor auditori-teatre és un petit paradís de la cultura per a les classes mitjanes sentimentals i socialdemòcrates. El terme de classe no és meu, és Valentín Roma, director artístic de La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, qui el fa servir per referir-se a les persones que van als museus (que són les mateixes que van als teatres), i que en cap cas són els seus veïns de Ripollet, ni tampoc els de la majoria de carrers de Torroella i l’Estartit. A dins, tot hi és confortable, calmat, harmònic, una petita bombolla de vidre (amb el seu corresponent pressupost) plena de vida, aliena a les desigualtats del món exterior. Romàntics com som, podríem dir que l’Espai Ter és a l’Empordà el mateix que Luxemburg a Europa, una amable postal del benestar.
Ara bé, ni tots els torroellencs són luxemburguesos ni totes les actuacions que fan els nens i nenes des de l’escola pública s’haurien de pagar. L’experiment de barrejar un equipament públic deficitari, com la majoria, amb una escola pública sense un duro pot ser perillós. El resultat d’aquest curs ha estat haver de reservar una partida pressupostària familiar a aquest espai perquè a 5 euros la Cantata (1r, 2n i 3r de primària), 9,50 euros la Cantània (6è de primària), 3 euros el Connectats pel Teatre (5è de primària) i 8 euros la Graduació de l’Institut (com a professora en pràctiques), una es pregunta, inevitablement, a qui aplaudim al final? Els preus són per persona, per descomptat.
Penso si, en un futur més o menys llunyà, aquestes criatures que van lluir de manera espectacular, sabran fer alguna cosa sense esperar-ne una remuneració dels seus progenitors acostumats com els tenim a què el seu talent (n’hi hagi o no) paga la pena. Però l’Espai Ter és un miratge, està clar, i a fora sempre hi pots trobar alguna família que espera als seus fills als que no ha vist cantar perquè s’havia de pagar. I no es tracta de canviar el món, només de formar-ne part. Deixar de mirar-nos el melic des del narcisisme recurrent i fer-ho des de la cicatriu arrugada, bruta, amb pelussa, senyal de la nostra primera migració pot ser una bona manera per començar a remoure alguna cosa. Perquè m’agrada pensar que els humans som una mica com els volcans, que potser ens adormim de tant en tant, però si ens ajupim i escoltem bé, podrem sentir la pressió del magma, el mal humor que puja i baixa en la foscor del cos i que un dia (inspiro) ens cremarà a la cara (expiro).
