Aquest cap de setmana, 13 i 14 de desembre, les Xibeques del Cau i l’associació banyolina Legki Yakaru organitzen a Can Quintana unes jornades solidàries contra la mutilació genital femenina i els matrimonis forçats. Unes pràctiques que afecten més de 230 milions de nenes a tot el món en el primer cas i més de 650 en el segon, segons dades d’Unicef del 2024 i 2021 respectivament. Les jornades volen ser un espai de sensibilització, denúncia i intercanvi de coneixement amb l’objectiu de crear una xarxa de suport a les dones que són víctimes d’aquestes pràctiques i actualment viuen aquí. En parlem amb l’Irina Noguer Calabús i la Sami Vinyes De Jong, membres de les Xibeques del Cau.
Organitzeu unes jornades contra la mutilació genital femenina i els matrimonis forçats, poseu-nos en context, què són aquestes pràctiques?
La mutilació genital femenina consisteix a extirpar els genitals externs d’una nena -perquè normalment es fa en edats molt primerenques- i depenent de la pràctica s’extreu més o menys òrgans i teixits, és a dir, el clítoris, els llavis externs, etc. Es fa sobretot per eliminar el plaer femení. I als països on es practica, es creu que és el millor per aquella persona. Però realment no és així, s’està fent molt mal a una persona que sovint no vol que se li faci aquesta pràctica. Per tant, acaba sent una acció violenta que normalment es fa en l’àmbit familiar o de la comunitat.
I els matrimonis forçats?
Són matrimonis en què no hi ha el consentiment d’una de les dues parts i solen ser provocats pels progenitors o la comunitat. Es fa per una millora econòmica de la família, normalment de la dona. És a dir, es busca casar la dona amb algú que tingui un millor estatus social i econòmic. Però també passa amb homes, els obliguen a casar-se amb una dona concreta perquè aquesta vingui cap a casa i cuidi els pares d’ell quan es facin grans.
A quins països es duen a terme aquestes pràctiques?
Fem les jornades conjuntament de mutilació genital femenina i matrimonis forçats perquè són dues coses que van molt lligades, però no totes les cultures les practiquen totes dues. La mutilació genital femenina es practica sobretot a l’Àfrica Subsahariana, però també a altres zones i, en canvi, els matrimonis forçats són una pràctica molt més extensa, que es dona també a Amèrica Llatina i zones de l’Àsia com l’Índia.
«La mutilació genital femenina és una pràctica molt violenta on sovint no hi ha un acompanyament ni una reparació»
Quin impacte tenen la mutilació genital femenina i els matrimonis forçats en les víctimes?
És un trauma, sobretot la mutilació genital femenina, perquè és una pràctica molt violenta on sovint no hi ha un acompanyament ni una reparació. També pot produir moltes molèsties físiques com infeccions i problemes de sòl pelvià. A part del que deu suposar tenir relacions sexuals sense sentir plaer i fins i tot sentint dolor. I sovint són complicacions que no poden expressar en el seu entorn, perquè tot el que té a veure amb els genitals femenins és tabú. Aleshores, se’ls provoca un mal funcionament sense que això es pugui tractar en cap moment. Per altra banda, també ens han explicat que com que és una pràctica habitual en la comunitat, les nenes petites desitgen que se’ls faci per sentir-se integrades. A vegades des d’aquí és molt fàcil veure que és una pràctica que porta conseqüències negatives, però com que elles consideren que això està bé, per molt que hi hagi un dolor, el superen. I fins i tot, en poden sortir empoderades, pensant que haver passat per la mutilació els fa més dones, més netes, etc. La mateixa víctima no té la consciència de ser-ho.
Això també passa amb els matrimonis forçats?
Sí, i moltes vegades hi ha una escala de grisos que no és tan evident. Perquè en la mutilació genital femenina tu veus objectivament si allò s’ha fet o no, però en els matrimonis forçats no. Probablement, aquesta dona no s’ha enamorat en cap cas d’aquest home, però accepta casar-s’hi perquè vol fer aquest favor a la família. Sent que li deu això a la família que l’ha criat, l’ha educat i li ha donat tot fins ara. Hem de pensar també que moltes vegades aquestes dones ja neixen sabent que els seus pares escolliran amb qui es casaran, per tant, ja no es plantegen cap altra possibilitat. Això fa que sigui més difícil establir uns protocols i aplicar-los perquè no és tan objectiu.
Parlem de les jornades, d’on surt la idea?
SAMI VINYES: Les jornades sorgeixen d’un voluntariat que vaig fer a Tanzània, en el projecte Baraki Farm, que és un orfenat amb escola i hospital que porten unes monges. Dins d’aquest orfenat hi ha un programa per ajudar noies que poden ser víctimes de mutilació genital femenina o matrimonis forçats. Actuen dins de les escoles amb agents que fan d’enllaç. Fan de mediadors amb la família, i si no, els donen la possibilitat de viure a l’orfenat, els paguen els estudis i els ensenyen costura perquè puguin tenir un ofici. També fan consciència política des d’una mirada pacifista. Mentre era allà em van ensenyar el projecte i em van demanar consell, però jo no podia dir gairebé res perquè no conec el territori ni el context ni la problemàtica. Em va semblar molt bon projecte, vaig veure que tenia totes les mirades i l’única manera que se’m va acudir per ajudar és recollint diners perquè les nenes tinguin més ajudes i més recursos al taller de costura, i perquè el projecte pugui arribar a més pobles, perquè estem parlant d’una zona rural. Llavors vaig arribar aquí amb la idea, la vaig explicar, va tenir bona rebuda i ens vam començar a reunir per treballar en tot això i buscar associacions.
«No s’ha aconseguit donar les ajudes públiques necessàries a les víctimes de mutilació. Les estan oferint associacions de dones d’aquesta comunitat»
Amb qui vau contactar?
Amb totes les associacions que vam trobar que tractessin el tema aquí a Catalunya. Qui ens ha ajudat molt és Legki Yakaru, que és una associació de Banyoles amb qui organitzem conjuntament les jornades. Elles ens van ajudar a aterrar-ho aquí a Catalunya. És a dir, està molt bé recollir diners per enviar a Tanzània, però ja que ho fem aquí, trenquem aquest tabú i parlem de quina és la situació a les comarques gironines: si hi ha casos, com s’identifiquen, com s’està treballant, etc.
Quina és la situació a Catalunya?
Fa uns 20 anys es van fer uns protocols als serveis sanitaris primaris que han funcionat per identificar la mutilació genital femenina quan es practica a nenes que ja viuen aquí. Quan es detecta un cas, s’activen els protocols i hi ha conseqüències legals. I això realment ha frenat molt aquesta pràctica a Catalunya. Però el que no s’ha aconseguit encara és donar les ajudes públiques necessàries a les noies que arriben un cop ja se’ls ha practicat la mutilació. Aquests serveis els estan donant sobretot associacions de dones d’aquesta comunitat, per exemple Legki Yakaru o Jokkere Endam, que és una associació gironina. Elles ens van fer veure que són problemàtiques que estan passant aquí, però que no se’n parla. I un dels objectius de les jornades també és fer aquesta sensibilització i fins i tot veure si aquí a l’Empordà s’acaba creant una associació o una xarxa de suport per aquestes dones creada per elles mateixes. Perquè és veritat que els serveis sanitaris i socials atenen aquests casos, però tenen moltes altres feines i no són especialistes en aquesta problemàtica.
Creieu que aquí a Catalunya falta coneixement i consciència sobre la mutilació genital femenina i els matrimonis forçats?
Sí, sí. Si fins i tot nosaltres, que són temes que ens interessen, no n’érem del tot conscients. Iniciant tot això hem començat a trobar cada vegada més i més informació nova i estem aprenent moltíssim. Perquè no és un tema que se’n parli, és un tema tabú per la comunitat i també per nosaltres. Si algun cop ens trobem persones que podrien ser víctimes, ens costa molt abordar el tema, perquè quan es tracta de ser víctima, sanar i empoderar la persona, cadascú està en un procés diferent. Ens falta saber què podem dir i què no, fins a quin punt podem jutjar o no. Perquè a vegades no volem fer un judici, però tampoc podem no fer-lo, perquè si no, no ens estem posicionant i ens volem posicionar. A les jornades busquem que hi hagi els dos vessants: què necessitem nosaltres des d’aquí per entendre-les a elles; i com poden treballar elles aquests temes amb la seva comunitat, com començar a parlar amb la família i trencar la creença que aquestes pràctiques són positives. Perquè és una creença errònia, quan es van crear aquestes pràctiques potser tenien un sentit, però ara ja no en tenen cap.
«Busquem els dos vessants: què necessitem nosaltres per entendre-les a elles, i com poden elles treballar aquests temes a la seva comunitat»
Quines ponències i ponents hi haurà a les jornades?
Començarem dissabte amb una xerrada de Jokkere Endam, que ens farà una mica d’introducció. Ens situarà en quin punt estem, sobretot pel que fa a mutilació genital femenina, i com ho estan treballant des de l’associació. Després tindrem la xerrada d’una dona, Rosalie Belemtougui, que ho ha viscut en pròpia pell i ens explicarà la seva experiència. Ella ha fet una reconstrucció i ens podrà donar moltes claus que potser a nosaltres que no hem crescut en aquests entorns ens ajudarà a entendre-ho més bé i empatitzar-hi millor. A la tarda hi haurà una taula rodona amb les dues parts: dones subsaharianes especialistes que treballen des de l’acompanyament i l’activisme, i professionals d’aquí. D’una banda, hi haurà Legki Yakaru i Ahcama, que són una associació de Barcelona. I de l’altra, especialistes de serveis socials que han aterrat alguns d’aquests projectes al Baix Empordà i una pediatra especialitzada que ja està jubilada, però que durant la seva trajectòria professional s’ha trobat amb molts casos. Moderarà la taula una dona que és membre del col·lectiu Aritja d’Olot. I diumenge tindrem la taula rodona de matrimonis forçats amb Valentes i acompanyades, que és un col·lectiu de Girona i Salt, Legki Yakaru i una treballadora del Consell Comarcal. Aquesta taula la moderarà una treballadora de l’ONU especialista en violències de gènere a l’Àfrica Subsahariana.
A part de les xerrades, les jornades es completaran amb altres activitats.
Sí, com que són temes molt durs, per suavitzar una mica el dia ho acompanyarem dissabte amb un taller de ioga i un taller de dancehall; i diumenge amb un taller d’art. Dissabte també dinarem juntes, el dinar ens el farà el col·lectiu de dones subsaharianes de Torroella, i al vespre hi haurà música i barra. I si fa bon temps potser tindrem paradetes. Volem crear estones per posar en comú tot el que hem après, per fer grup, que puguem conèixer-nos les unes amb les altres, participants i interessades.
Quin valor creieu que aporta a les jornades el fet d’organitzar-ho conjuntament amb Legki Yakaru i que puguin venir testimonis que han viscut aquestes pràctiques en pròpia pell?
S’ha creat una organització interculturaliles jornades han agafat tots uns matisos que al principi nosaltres no vèiem. Si no haguéssim parlat amb Legki Yakaru, Jokkere Endam i totes les altres persones que vindran a explicar-nos-ho, ho hauríem fet bastant diferent. Per exemple, algunes ens explicaven que des dels serveis de salut a vegades s’ha intentat fer conscienciació a les dones de la comunitat i a la xerrada ensenyaven uns genitals. I clar, això a la comunitat no es pot fer, perquè no ho volen veure. Si vols fer una xerrada que no sigui en l’àmbit mèdic, que abordi més la part emocional, no necessites passar aquesta imatge. Organitzant les jornades estem aprenent molt com ens hem de comunicar i quina posició hem d’adoptar. Perquè al final, nosaltres som noies d’aquí i la nostra història és una concreta, però no volem deixar de col·laborar i ajudar altres persones, nosaltres sentim que hi podem posar el nostre granet de sorra.
«S’ha creat una organització intercultural i les jornades han agafat tots uns matisos que al principi nosaltres no vèiem»
Aleshores seran unes jornades interculturals, tothom hi és benvingut.
Sí, tothom hi és benvingut, volem que sigui un espai sobretot de respecte i empatia, un espai intercultural on puguem aprendre les unes de les altres. Per això també vindrà una traductora que en cas que hi hagi persones que no entenen bé el català, ho traduirà al fula. Ens interessa que vingui la mateixa comunitat. Sentim que al final és una cosa seva en què nosaltres també volem ser-hi.
Les jornades tindran una taquilla inversa amb què recollireu diners pel projecte Baraki Farm de Tanzània. La col·laboració amb el projecte acabarà aquí o hi ha perspectives de fer més activitats?
En principi és puntual. Veurem què sorgeix de les jornades i a partir d’aquí decidirem cap a on continuem. Si tornem a fer alguna cosa pel projecte de Tanzània o si, per contra, sorgeix un projecte d’associació aquí i quan tornem a fer alguna cosa els diners els recollim per l’associació d’aquí. Perquè si neix una associació aquí, potser ens interessa més que es pugui treballar més aquí i conscienciar més aquí.
I ja per acabar, què més ha de saber la gent que vulgui venir a les jornades?
Les jornades són gratuïtes, hi haurà taquilla inversa per fer donatius, però no és obligatori posar-hi diners. I per venir no cal inscriure’s, només per dinar. El dinar val 10 €, és l’única cosa que sí que es paga. Demanem inscripció per poder calcular quants plats hem de cuinar. Tota la informació del menú i de les jornades es pot trobar a l’Instagram de les Xibeques del Cau. Allà també hi trobareu el formulari per inscriure-us o el WhatsApp. I és important recordar també que tindrem servei de canguratge tot el dia gràcies al Consell Comarcal del Baix Empordà. Això permetrà que les famílies que cuidin criatures puguin estar tranquil·les i plenament focalitzades en les jornades. És una sort que el Consell Comarcal doni aquest servei, perquè si no, les famílies amb infants es troben molt limitades a l’hora d’anar a jornades o altres activitats.
