El 17 de març de l’any 1917, sortia al carrer el primer exemplar de la revista humorística infantil i juvenil TBO. Amb el temps, fou tanta la popularitat i va caure tan bé el nom, que les revistes del seu gènere, encara avui se les coneix amb el nom genèric de “tebeo” .
TBO, com totes les publicacions de llarga història, va passar per dies de dificultats i d’incertesa, però també en tingué d’altres d’èxit i glòria. En les línies que segueixen, em limitaré a fer tan sols una síntesi de la seva història, recordar alguns dels personatges més populars de les seves historietes, els seus creadors i el seu final.
TBO va sortir de la mà d’Arturo Suárez, amb la intenció d’emular l’èxit de la revista “Patufet” de Folch i Torres creada l’any 1905, però sense la intenció moralitzadora d’aquella, TBO pretenia ser una revista més superficial, alegre, divertida i de fàcil lectura. La idea no va acabar de funcionar, fins que Joaquim en Buïgas comprà la capçalera; la incorporació de més historietes i col·laboradors amb noves idees donà com a resultat que a finals dels anys vint, i bona part dels trenta, la tirada arribés als 200.000 exemplars.
L’any 1937, en plena guerra civil, TBO desapareix durant un temps; l’estricta ideologia franquista va fer que durant els anys més durs de la postguerra, entre el 1941 i el 1952, els responsables de la revista haguessin de fer equilibris de tota classe per mantenir la publicació. Superada aquesta dura etapa, l’humor de les seves historietes, fi, divertit i per tota la família, va fer que fins l’any 1973 fossin els anys de més èxit de la publicació, amb tirades que superaven els 300.000 exemplars. El 1983, es deixa de publicar la revista, la recupera l’any 1986 Editorial Bruguera que tan sols publica set números per tancament de l’editorial. Posteriorment el Grup Z adquireix els drets per l’edició de TBO i és Ediciones B, S.A, qui s’encarregarà de la nova etapa fent una recopilació amb el nom “El TBO de sempre”.
Durant totes les èpoques, TBO va comptar amb grans guionistes i professionals del dibuix, hi podem destacar entre altres: Opisso, Urda, Serra Massana, Tínez, Tur, Coll, Benejam, Mestres, Muntanyola, Castanys, Sabatés, Sirvent, Blanco, etc. etc., tots de primer nivell i cadascun d’ells amb un marcat estil propi, totalment inconfusible.
Qui no recorda o no ha llegit algun episodi de la família Ulises? Qui no ha somrigut amb l’absurd enginy d’algun dels grans invents del professor Franz de Copenhaguen, o amb Josechu el Vasco, el caçador Eustaquio Morcillón i el seu fidel Babali, i tants altres…, inspirats tots ells, en un humor blanc, sense malícia ni maldat, amb el sol objectiu d’arrencar un somriure.
Les divertides historietes de “La família Ulises” venien a ser com un retrat que setmana rere setmana seguia l’evolució de la classe mitjana des de la postguerra fins a la democràcia; explicaven de manera divertida les anècdotes, vivències, circumstàncies, triomfs, problemes i aspiracions dels personatges d’una excèntrica família que intentava guardar les aparences, alguna vegada representar el que no eren, procurar un bon casament per la filla, o resoldre a la seva particular manera els problemes i peripècies que provocava una incipient societat de consum, per estar al dia i adquirir les enlluernadores novetats que contínuament anaven apareixent al mercat, i que no eren altres que: les primeres neveres elèctriques, el televisor, el cotxe o les aspiracions a una segona residència a la muntanya o la platja.
En la mesura que en els anys setanta s’anava implantant la televisió i la mainada creixia amb una cultura més visual, oberta i desinhibida, on predominava l’humor més àcid, atrevit i violent, hi va haver causa suficient per propiciar un accelerat declivi del TBO, i que les seves innocents historietes quedessin desfasades i fora de lloc. En un món on la novetat feia protagonistes les publicacions més mordaces, carregades de sexe, maldat i violència, el TBO quedà irremissiblement condemnat a mort.
No sé si algun dia el TBO tornarà renéixer, ho veig difícil per no dir impossible, perquè entre altres coses, el gènere de les historietes al nostre país sempre ha estat considerat -crec que erròniament- un gènere de segon o tercer nivell; tampoc hi ajuden en res les noves tecnologies, que fan que els infants i el jovent puguin gaudir de les hores de lleure amb l’infinit ventall que proporcionen, molt més interesant, interactiu i propi del temps. Crec que mirant el futur, ara mateix ni tan sols es pot plantejar que pugui tornar a reeixir aquella publicació, pròpia d’una altra època i d’un altre estil de vida.
El que sí que hauríem d’intentar és que no caigui en l’oblit; forma part de la nostra història i, com a tal, seria bo que les generacions venidores coneguessin d’on venim, que no sempre hi ha hagut ordinadors, tauletes, internet, telèfons intel·ligents, etc. Que temps enrere hi va haver unes generacions que inexplicablement s’entretenien amb l’innocent i fi humor de les historietes d’unes revistes per tota la família.
