“Els transvasaments ja fa temps que s’ha demostrat que han fracassat: tant a nivell ambiental com econòmic no té sentit fer dur aigua de 50 quilòmetres o més de distància”.
La contundent frase la pronunciava el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona David Saurí, expert en la gestió de l’aigua, en un acte públic el gener passat. “Explica-ho a Torroella”, vaig pensar. Pocs dies abans, els alcaldes de Torroella de Montgrí, l’Escala i la Bisbal d’Empordà havien anunciat que defensarien conjuntament la necessitat de fer arribar una canonada des del Pasteral, a la Cellera de Ter, per portar aigua del Ter fins a les tres poblacions. Els alcaldes han acordat que aquesta seria la nova “solució definitiva” per afrontar les dificultats que planteja l’aprovisionament d’aigua al Baix Ter. Argumenten que els aqüífers locals dels quals s’alimenten els tres municipis tenen problemes tant de quantitat com de qualitat de l’aigua.
Davant aquestes propostes, no puc estar ni amb l’un ni amb els altres. En aquest escrit intentaré exposar per què no em sembla que la forma de procedir dels alcaldes sigui la més indicada, i en el del mes vinent abordaré perquè tampoc em sembla bé descartar d’entrada la seva proposta.
D’uns anys ençà, a Catalunya, el discurs dominant en relació als recursos hídrics s’alinea millor amb la tesi del Dr. Saurí que amb les reclamacions dels alcaldes. Els principis de la sostenibilitat, adoptats formalment a nivell europeu, la Directiva Marc de l’Aigua, també d’origen europeu, i la coneguda com a Nova Cultura de l’Aigua, defensen la conveniència de maximitzar l’ús de recursos locals per davant de l’intercanvi d’aigües entre conques, que són font de problemes ecològics, confrontacions territorials permanents i tenen una viabilitat econòmica qüestionada. Aquest discurs genera un ampli consens entre classe política, col·lectius ambientalistes i entitats científiques.
D’acord amb aquests principis, tots ells ben sensats, si en un indret es perceben problemes de garantia de subministrament, convé analitzar en primer lloc quin és l’origen d’aquests problemes i llavors adreçar-los. En alguns casos l’absència de pluges, recurrent a l’entorn mediterrani, pot explicar dèficits hídrics. El més habitual, però, és que aquests dèficits no tinguin un origen natural, sinó canvis en les activitats humanes que exploten els recursos. És simptomàtic que, malgrat l’obertura relativament recent de nous pous, i per tant l’ampliació de l’oferta d’aigua, els municipis esmentats segueixin tenint problemes per cobrir la demanda malgrat no registrar-se situacions meteorològiques excepcionals. Igualment, si les aigües estan contaminades, fora bo determinar l’origen de la pol·lució i corregir-ho, en lloc de limitar-se a mirar cap a una altra banda i proposar dissolucions o importar aigua neta. Millorar l’estat dels aqüífers no només és bo per a la ciutadania, també ho és per al medi ambient.
Entenc que, per als alcaldes, és avantatjós saltar-se el pas d’analitzar l’origen de la problemàtica del Baix Ter. Imaginem que es descobrís que el problema no és la falta de pluges sinó la sobreexplotació dels aqüífers del Ter i el Daró. Això comportaria feina: reconèixer errors, fer política, parlar amb gent i entitats, proposar un pla de gestió restrictiu, discutir amb aquell i amb l’altre, enemistar-te, perdre vots, etc. Proposar una canonada és una solució molt més atractiva: es mouen molts diners (de la butxaca comuna) i al final et pots fer la fotografia inaugurant una aixeta tot manifestant amb heroïcitat que has portat l’aigua al poble i mai més caldrà estalviar-la.
Addicionalment, resulta ben singular i fins cert punt contradictori que un municipi com Torroella, afectat directament per la manca d’aigua al riu Ter i un dels més actius a l’hora de defensar el retorn de cabals, ara proposi una canonada que augmentaria la pressió sobre el riu i agreujaria una mica més la problemàtica de la conca.
Tal com mostraré a l’escrit del mes vinent, no em sembla que la canonada sigui una opció impensable, però cal que es plantegi com a solució d’últim recurs només si es demostra que l’aigua del Baix Ter ja no té remei, fet que equival a dir que no tenim capacitat, creativitat, voluntat i inventiva per millorar-la.