Felip V de Castella ─ Felip IV de Catalunya, duc d’Anjou. Nat a Versalles el 19 de desembre de 1683, morí a Madrid el 9 de juliol de 1746. Fill de Lluís, gran delfí de França, i de Maria Ana de Baviera, i nét de Lluís XIV.
Rei de Castella (de1700 a 1724 i des de 1724 fins a la seva mort el 1746) i rei de Catalunya-Aragó (1700-1705), de Sicília (1700-1713), de Nàpols (1700-1707) i de Sardenya (1700-1708); reconegut rei d’Espanya des del tractat d’Utrecht (de 1713 a 1724, en què abdicà a favor del seu fill Lluís I, el qual pujà al tron i morí de verola poc després, i de 1724 a 1746).
El 1700, el darrer rei austríac hispànic, Carles II, de naturalesa raquítica i malaltissa, i oligofrènic, possiblement resultat del matrimoni consanguini dels seus pares Felip IV de Castella i Marianna d’Àustria, i greument malalt, fou induït per les fortes pressions del partit francòfil de la cort castellana, i sobretot pel cardenal Fernández de Portocarrero, a deixar a Felip els seus dominis en herència. A la pau de Rijswijk (1697), Lluís XIV havia adoptat una actitud generosa i renuncià les conquestes fetes, inclosa la de Barcelona ─aquell any, el Principat havia estat novament annexat a la monarquia francesa─, mentre que, a través del seu ambaixador a Madrid, Enric de Lorena, duc d’Harcourt, procurà de crear a la cort un partit favorable a una successió francesa al tron.
03/08/1700: Carles II atorga testament i, en signar-lo, diuen que exclama: “Déu sols és qui dóna els regnes, perquè sols a Ell pertanyen; jo no sóc res.”
08/1700: Carles II nomena Junta de govern fins que arribi el nou successor.
21/09/1700: Carles II cau malalt i és enllitat, vacil·la encara sobre la seva decisió, tots miren d’influir-hi.
28/09/1700: administren al rei els sagraments i demana perdó de les seves culpes passades. A la seva cambra, s’hi instal·la el cardenal Fernández de Portocarrero, que controla així la situació.
16/11/1700: Lluís XIV nomena el seu nét més jove, Felip, duc d’Anjou, rei de les Espanyes.
19/11/1700: Lluís XIV presenta el seu nét Felip a Versalles davant la Cort, amb aquests mots: “Cavallers, vet ací el rei d’Espanya”, i tot seguit, tot adreçant-se a Felip: “Siau bon espanyol, perquè aquest és el vostre deure; però recordau que sou nat francès, a fi que serveu sempre la unió d’ambdues corones: talment haureu felices les dues nacions i servareu la pau d’Europa.” “No us deixeu governar; siau sempre el senyor; no tingau favorit ni primer ministre. Escoltau i consultau els del vostre consell; però decidiu. Déu, que us fa rei, us darà totes les llums necessàries mentre abrigueu bones intencions.” 01/12/1700: mort de Carles II als 39 anys d’edat i 35 de regnat.
12/1700: lectura del testament a favor de Felip d’Anjou, fill segon del delfí de França i nét de Lluís XIV, en contra dels acords de la pau dels Pirineus pels quals la infanta Maria Teresa d’Àustria renunciava als drets a la corona espanyola. En cas de morir Felip sense fills, el tron passaria al seu germà, el duc de Berry, i, si faltés, a l’arxiduc.
24/01/1701: Felip d’Anjou entra a Espanya per Irun i a la cort de Madrid, entre mostres de gran entusiasme.
18/02/1701: Felip d’Anjou és proclamat rei de Castella com a Felip V.
03/1701: Felip V és proclamat rei a Mallorca per les autoritats.
Es formen dos partits arreu els regnes hispànics: el francès, encapçalat pel cardenal Portocarrero, i l’austriacista, encapçalat pel marquès de Villena. De moment, Felip observa el mandat de son avi: “Tingau gran confiança en el cardenal Portocarrero.”
08/1701: Eivissa i Menorca envien finalment representants davant el virrei per retre fidelitat al nou rei.
09/1701: corts a Saragossa i el 12/10/1701, a Barcelona, jura les constitucions, lleis i llibertats i Felip IV és nomenat rei català.
02/10/1701: Felip IV es casa a Figueres amb M. Lluïsa-Gabriela de Savoia, a la parròquia de Sant Pere.
Gran Aliança de la Haia entre Anglaterra, les Províncies Unides (Holanda) i l’Imperi (Àustria), que proposen l’arxiduc Carles com a pretendent a rei de les Espanyes, car temen una acumulació de poder en unir-se França i l’imperi espanyol, que desequilibraria el repartiment de poder a Europa.
Darreries del 1701. Guerra a Europa: Frederic de Prússia ateny el títol del rei (Frederic III) a canvi d’ajudar l’arxiduc Carles. Esclata la guerra i França envaeix Holanda.
La instauració de la dinastia borbònica en la persona de Felip V de Castella i IV de Catalunya-Aragó no topà, a Catalunya, de moment, amb cap resistència activa. Felip V cuità a visitar el Principat, on presidí les Corts (1701-1702) i jurà totes les constitucions que li foren presentades i autoritzà la tramesa de dues naus catalanes anuals per comerciar amb les colònies americanes. Emperò, a la pràctica, les constants violacions de les lleis catalanes desmentien aquesta actitud respectuosa; la situació s’agreujà amb el recel de les autoritats reials davant la tempesta que es congriava amb la creació de la Gran Aliança de la Haia (1701): la declaració de guerra d’aquesta a Felip V i a Lluís XIV de França (1702) i la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria a Viena (1703) com a hereu legítim de Carles II.
Catalunya, atreta per la possibilitat de capgirar la seva incòmoda situació dins la monarquia de Felip V i sol·licitada per Anglaterra per col·laborar al triomf de l’arxiduc Carles, s’adherí a la seva causa en signar el pacte de Gènova, el 20 de juny de 1705. Aquest tractat segellà l’aliança de Catalunya amb Anglaterra, que es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei arxiduc Carles III i, en tot cas, a fer respectar les constitucions i les lleis de Catalunya.
Poc temps després Carles, amb l’ajut de l’estol anglès, desembarcà a Barcelona i fou proclamat rei amb el nom de Carles III (1705). Des d’aleshores, Catalunya fou centre d’operacions del nou rei i secundà els seus intents d’expulsar la dinastia borbònica dels regnes d’Aragó i de Castella.
La proclamació de Carles com a emperador, en morir el seu germà Josep I (1711), refredà l’interès de la Gran Aliança en la seva victòria. El rei, per tal de coronar-se emperador, abandonà Catalunya. Dos anys més tard, i en partir-ne la seva muller, l’emperadriu Elisabet, el Principat fou lliurat a l’ocupació per l’exèrcit de Felip V.
1701 guerra de Successió a Europa
Menorca esdevé objectiu estratègic de les forces aliades, que han de menester un port on les seves flotes puguin hivernar al Mediterrani.
La flota espanyola de les Índies és destruïda pels anglesos a Vigo.
07/1702: bloqueig de Cadis per britànics i holandesos, que desembarquen a Rota i al Puerto de Santa María. Felip V demana ajut, Navarra invoca fur i l’hi nega.
Victòries borbòniques a Luzzara (vall del Po) i Friedlingen (sud-oest d’Alemanya).
1702-1714: Anna I Estuard al tron anglès.
1703: Francisco Antonio Fernández de Velasco, virrei (borbònic) de Catalunya.
L’emperador Leopold fa proclamar l’arxiduc Carles com a rei de les corones hispàniques, a Vilna. És nebot de Mariana de Neuburg, reina de les Espanyes. Prússia, Savoia i Portugal s’adhereixen als aliats. El rei portuguès, Pere II, signa el tractat de Methuen amb Anglaterra, fil conductor de la seva política exterior durant més de dos segles: estreta aliança amb els anglesos davant d’Espanya i d’altres perills.
Els generals aliats Marlborough (Mambrú) i Eugeni de Savoia obtenen diverses victòries sobre els francesos.
Victòria popular damunt el mariscal de Broglie, a Occitània.
Victòria borbònica a Höchstädt (sud-est d’Alemanya).
Primavera de 1704: primers contactes a Viena entre el representant britànic Mitford Crowe i Antoni de Peguera i Aimerich, i l’advocat Domènec Perera.
05/1704: 1.600 mariners aliats desembarquen davant Barcelona. El grup dels vigatans (petita noblesa antiborbònica de Vic), molt influent, els havia d’obrir les portes, però la conspiració és descoberta pel lloctinent general Fernández de Velasco (borbònic) i han de fugir cap a Gibraltar.
L’armada aliada hi és comandada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, darrer lloctinent general de Catalunya sota Carles II. Fracassat el desembarcament, l’armada aliada bombardeja Barcelona.
1713: tractat d’Utrecht. Signat a la ciutat d’Utrecht l’11 d’abril de 1713, fou complementat pel tractat de Rastatt i altres menors. El conjunt afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics: la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal.
Felip V fou reconegut rei d’Espanya i de les Índies, però perdé les possessions europees, que passaren sobretot a poder d’Àustria.
Frederic Guillem I obtingué el reconeixement del seu títol de rei de Prússia i rebé l’alt Gelderland. Savoia rebé una part del Milanesat i l’illa de Sicília i, juntament amb Prússia, passà a ésser una potència europea de primer ordre. Holanda rebé vuit places fortes a Bèlgica.
Per a França, els tractats representaren el fracàs de la política d’hegemonia borbònica.
La Gran Bretanya en sortí beneficiada en gran manera: imposà la seva política d’equilibri europeu, afermà la seva hegemonia marítima i comercial, conservà Menorca i Gibraltar, rebé diverses possessions franceses a Amèrica i obtingué de Felip V el monopoli de la introducció d’esclaus negres a les colònies espanyoles d’Amèrica i el dret d’enviar-hi un vaixell de permís anual.
Bibliografia:
Gran Enciclopèdia Catalana
Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe
Nota: el proper mes de setembre, si Déu vol, seguirà un segon article que se centrarà en els successos que culminaren en els fets de l’11 de setembre de 1714 a Barcelona.
