Des del 2007 i cada dos anys, l’associació Amics de la fotografia de Torroella de Montgrí atorga tres premis als millors projectes fotogràfics presentats, amb l’objectiu de promoure la realització de treballs per parts de fotògrafs, ja siguin professionals o aficionats.
Posteriorment, el material becat s’exposa al claustre de l’Hospital i Se n’edita un llibre. El passat 18 d’octubre de 2013 es van lliurar els premis a Casa Pastors als fotògrafs: Matteo Rebuffa pel treball Desterrats Contemporanis, Montse Màrmol per Memòria Salvatge i Pol Viladoms pel projecte Check-inTempelhof, treballs que s’exposen al juny, juliol i agost d’aquest any.
Des de temps immemorials els homes i les dones han deambulat per territoris llunyans o propers a la cerca dels propòsits que el moment històric, que els va tocar de viure, els marcaven. No obstant això, el segle XX i les dècades que vivim, han generat tota una sèrie de reflexions sobre els moviments migratoris que ha acabat per atorgar-los l’etiqueta de la contemporaneïtat. Matteo Rebuffa, que anomena els moviments demogràfics contemporanis com a “desterrats”, segurament perquè des de la seva òptica el desplaçament està forçat, utilitza el retrat fotogràfic per plasmar el lloc d’origen que cada individu emigrat arrossega al seu pensament. Per portar a terme aquest efecte, el fotògraf ha enfocat una imatge de projector sobre cadascun dels cossos que generen fotografies de gran plasticitat. Així, ara són els joves catalans els qui marxen i assenyalen el seu espai físic i familiar com a signes d’identitat. La visió de Rebuffa intenta trencar amb els estereotips dels immigrats, però no deixa de ser una lectura del nostre jo en relació amb els altres, és a dir, remolcar els convencionalismes de la condició de ser d’altra cultura.
El treball de Montse Màrmol no deixa indiferent ningú pel seu grau de sensibilitat i complicitat amb els records de quan érem petits i que ara, com a adults, reconeixem amb la presència dels més menuts a casa. La fotografia no és més que el suport físic per mostrar el que nostre ull està revivint, i que amb el pas del temps malauradament hem oblidat. Aleshores, l’autora ens “recorda les coses tal i com les vam fotografiar”.
Totalment diferent a la proposta anterior, Pol Viladoms retrata l’antic aeroport alemany Tempelhof, la terminal del qual va ser dissenyada i construïda per Speer sota la Teoria del valor de les ruïnes, i al qual Hitler va donar el vistiplau. L’arquitectura moderna no satisfeia aquest arquitecte, el qual cercava amb materials més resistents la perdurabilitat a través del temps de l’edifici, igual que les ruïnes romanes. Viladoms, com a arquitecte i fotògraf, sap el poder de seducció que tenen les formes pures, les línies rectes i la distribució ordenada de la geometria. No cal dir que els governs totalitaris sabien perfectament que l’art romà i clàssic era l’expressió plàstica que els atorgaria el dret de perviure.
En definitiva, són tres projectes molt diferents que ens mostren tres personalitats ben distintes.
