Al company Ricard Parés i Riembau

«[…] La mort de qualsevol home m’afebleix, perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: estan tocant per tu.»

Aquestes últimes paraules del poema Per qui toquen les campanes, de John Donne, que ens poden semblar tan genèriques, esdevenen una realitat dolorosa quan la mort s’emporta una persona propera o estimada, en aquest cas, un company i amic; amb ell, també se n’ha anat una petita part de nosaltres.

El passat mes de juny, moria Ricard Parés Riembau, un company de joventut i un amic dels de tota la vida.

Quan vaig tenir coneixement de la seva mort, després d’uns moments d’alteració i desconcert provocats per l’impacte de la mala nova, entres tot seguit en un estat d’incredulitat que et fa rebutjar la notícia. Quan finalment ho assumeixes, llavors t’envaeix la tristesa i l’abatiment, que a poc a poc es van dissipant i es transformen en sentiments d’impotència i ràbia pel fet que la mort s’hagi presentat al company abans d’hora i s’hagi saltat els paràmetres del temps vital que creiem normal, després del qual tots tenim assumit que inevitablement haurem de rebre la seva visita.

Sents ràbia. Sí, una ràbia controlada que t’envaeix el cos i provoca sentiments d’indignació i malestar quan t’adones de com, en algunes ocasions, en pot arribar a ser d’injusta, la vida; tan injusta, com perquè després d’haver lluitat, treballat, suportat i superat tots els ensurts i paranys que ens va deparant des del mateix dia que naixem, i quan ja estàs encarant els dies de l’últim tram de la vida, que desitges que siguin assossegats, tranquils i feliços… llavors, et criden i, deixant-ho tot, has de marxar ràpidament i lleuger de bagatge a un viatge que sabem que no tindrà retorn, i t’hauràs de privar del do més preuat que té l’home i del just i merescut descans de la jubilació, que inclou poder gaudir plenament de la família, de la mateixa existència i d’un temps lliure per dedicar-te a allò que sempre havies volgut fer, però que el treball i les obligacions quotidianes t’ho impedien.

Injusta, molt injusta, Ricard, ha estat la teva forçada partença, perquè a vista de l’enteniment humà, senzillament encara no tocava.

Quan et vas recuperant de la indignació i el malestar, perquè prens consciència que la situació és del tot irreversible, amb els ànims ja més asserenats i conformats, llavors, inevitablement, fas un repàs a les vivències viscudes amb la persona que ens ha deixat i amb la qual vas compartir una part molt important de la vida. Revius a la memòria, i et recrees una bona estona amb els records d’aquella època daurada de la joventut i els moments especials que vam viure amb els companys i amics de sempre; uns records inesborrables que perduraran a la memòria mentre visqui o la salut m’ho permeti. Malauradament, ara és tot el que ens queda d’en Ricard, tan sols uns records a la memòria.

Malgrat tot el que ara podria explicar de tu com a persona, o de les teves qualitats humanes o professionals, no en diré res; no ho vull fer; crec que ara no és el moment més idoni, en primer lloc perquè els que et coneixíem sabem perfectament com eres, i els que no, alguns d’ells podrien pensar equivocadament que he caigut en la hipocresia massa vegades recurrent d’atorgar a la persona que ens ha deixat un excés de virtuts i qualitats, que en el teu cas serien merescudes.

 Mentre escric aquestes quatre línies, em ve a la memòria el record de l’última vegada que ens vam veure a Torroella, entre altres coses, vam parlar que ara, ja de jubilats, tindríem més temps i ocasions per veure’ns i organitzar alguna trobada amb els companys de la colla i tornar a fer alguna d’aquelles xerrades o tertúlies que feien al Cafè d’en Sidro i que tant ens agradaven; o per escoltar com en sonava de bé un violí a les teves mans. Però en poc temps tot se n’ha anat en orris. És ben cert el que diu refrany: l’home proposa i Déu disposa.

No tan sols no ens tornarem a veure mai més, tampoc les vegades que visiti el cementiri de Torroella podré passar per davant de la teva última morada per dedicar-te un record o deixar-hi una flor, perquè per pròpia voluntat i per motius que comprenc perfectament, has volgut descansar molt lluny de la teva estimada Torroella.

Si he començat amb les paraules d’un poema, acabaré amb les d’una coneguda cançó que són tant o més certes que les primeres.

«Algo se muere en el alma, cuando un amigo se va,
y va dejando una huella que no se puede borrar […].»

Ricard Parés i Riembau, descansa en pau, company.