He dedicat els últims anys a documentar-me al voltant de l´ensenyament a l´Estartit, des dels seus inicis fins a l´actual escola Portitxol. Sempre he desitjat escriure al voltant dels mestres que, en mi, varen dibuixar valors i futur. Finalment, tot aquell coneixement, modestament, ha quedat solidificat en forma de llibre. Desitjo que sigui útil. Sigueu benèvols si us arriba a les mans. Tot el procés ha representat, per mi, un camí d’aprenentatge que no havia sospitat mai. Són molts els nous amics, són moltes les tranquil·les lectures de documents que m’aproparen a mestres i alumnes d’un Estartit passat, són moltes les estones amb aquells que em permeteren escoltar records i experiències. Ara desitjo compartir amb vosaltres el seu contingut, i agraeixo als amics d’Emporion que m’ho permetin.
M’ha semblat adient fer-ho en tres fragments. Un primer, dedicat a les etapes, al meu entendre, és clar, de l´ensenyament al poble; el segon, contant l´escola de català que em va tocar viure, i el tercer, mostrant tots els mestres –ells i elles- que des del 1859, any d’arribada del primer mestre públic, fins l´actualitat, han exercit a la població i han contribuït al creixement personal i socials de les criatures del poble.
“L´ESTARTIT. Mestres i Alumnes (1859-2024)”, vol ser la crònica d’uns mestres i els seus alumnes al poble de l’Estartit. D’un camí que va de la precarietat més absoluta d’uns i altres fins a anar millorant en cada una de les etapes posteriors vers un ensenyament de qualitat, com és en l’actualitat. Vol ser la crònica que va de “l’Estudi” davant de mar, passant, poc després, per l’escola de les noies al carrer Santa Anna, més tard l’escola de la muntanya, per arribar finalment a “l’Escola Portitxol” actual.
Es també la història de la lluita d’un poble per recuperar la cridòria dels vailets i vailetes al carrer, anant i tornant d’escola. Perquè exactament és el que va succeir a l’Estartit.
L´Escola pública de nois -la de noies ho farà el 1906-, arriba a l´Estartit el 1859, com a conseqüència de la “Ley de Instrucción Pública” del 1857. Era una iniciativa de Claudio Moyano del Partit Moderat. Representa un obrir camí de les bases del sistema educatiu liberal espanyol. Era un primer intent d´escola pública en un país d´analfabetisme majoritari. Fins aquell moment, l’ensenyament estava en mans de les institucions religioses.
E T A P E S
Al meu modest entendre, l´ensenyament a l´Estartit ha tingut cinc estadis:
1859 a 1958. De l´arribada del primer mestre, Sr. Francesc Puigmitjà, a “l´Estudi” davant de mar, fins el 8 de setembre del 1958, data d´inauguració de les noves escoles de la muntanya.
La primera mestra de les noies va ser M. dels Dolors Mercader Pallí. Va arribar el 1906, i l´escola va quedar instal·lada a l´edifici del carrer Santa Anna 48, actual. Dramàtic el poc cas que les institucions feien a la instrucció de les noies. Per tot estava molt poc considerada. Fins i tot semblava innecessària.
És aquesta una etapa de 99 anys de manca absoluta de mitjans, mestres i edificacions adients. Als ajuntaments del país se’ls havia girat feina i no eren conscients de la importància de l´educació. Per aquest motiu, no consta cap reforma o manteniment de l’edificació escolar en aquest període. L’Estudi davant de mar sempre va estar a l´abast dels temporals de llevant que entraven a l’escola i la inundaven.
Per contra, consta que la família Marquès, propietària de les dues edificacions escolars, va fer reformes a l´escola de les noies, en el període de la mestra Alexandrina Marti (La Cardina), 1914-1950.
L’habitatge del mestre era sobre “l’Estudi” i el seu progressiu deteriorament va fer impossible la seva habitabilitat. El de la mestra de noies era a la planta baixa de l’escola. Sempre va estar en millor situació.
En paral·lel amb els mestres públics, consta acreditada al poble l´existència de mestres privats els anys 1883, 1896 i 1912. Sempre de curta durada.
El control de les escoles de cada municipi anava a càrrec de la Junta Local d´Instrucció de cada municipi, la qual generalment hi tenia poc interès.
Salvant puntuals excepcions, el nivell educatiu de l´escola de l´Estartit ha sigut força deficient. El judici que els inspectors han deixat escrit en el seus informes, valorant la feina i mètodes d´aquells mestres, en són una mostra. Una de les causes? Segurament la manca d´implicació econòmica de les autoritats municipals. La generalitat dels mestres de l´Estartit varen començar cobrant 625 Ptes anuals. A Torroella aquest import sempre va ser superior.
Curiosament, el juliol de 1892, quan encara es tenia recordança de l´epidèmia de còlera de l´estiu del 1885, es detecta al poble una epidèmia de xarampió que va obligar la Junta a tancar l´escola. Onze anys després, entre maig i juny del 1903, la Junta va acordar un nou tancament de les escoles, per tal d´esquivar la mateixa malaltia.
Per acabar aquest període, cal dir que a l´Estartit, ja el 1895, el mestre Francesc de P. Bertran feia classe nocturna per a adults, tots els dies d´hivern, excepte els dimarts. Un intent de combatre l´analfabetisme crònic que l´honora, perquè no tenia cap obligació legal de fer-ho.
1958 a 1981. Comença l’etapa estrenant escola. El setembre del 1958 van ser inaugurades les noves escoles de la muntanya. Nois i noies disposaran de nou edifici escolar. També els mestres tindran nous habitatges en el mateix complex educatiu. Comença un bon moment en l’ensenyament al poble.
Però aquest període no acabarà tan bé, perquè en aquelles edificacions mai, al llarg dels anys, s’hi van fer manteniment ni millores. Es varen anar malmetent fins al punt que, a l’estiu del 1981, el Servei Territorial d’Ensenyament de Girona va ordenar el seu desallotjament a causa del seu estat ruïnós.
Eren moments d’un alumnat decreixent. Ja a finals dels anys seixanta, el nombre d’alumnes va anar disminuint. La causa probable era una pèrdua de qualitat de l’ensenyament al poble. Els pares optaven per portar els seus fills a l’escola, pública o privada, de Torroella de Montgrí.
Aquella important reducció d’alumnes va continuar durant els anys 70. Finalment, aquella situació va donar lloc a l’Ordre de 9 de març del 1977 del Ministerio de Educación y Ciencia (B.O.E. del 24-04-1977) la qual va acordar la “Supresión de la unidad escolar de niños y conversión en mixta de la de niñas”
El mestre Emilià Artalejo Pereferrer passarà a l’antiga escola Guillem de Montgrí. La mestra Mª Dolores Ariño Garin passarà a tenir una classe mixta. Nens i nenes junts a la part de l’edificació que corresponia en origen a les noies.
El 1979 hi havia tan sols vuit alumnes a l’escola unitària mixta de l’Estartit. Ocupaven una de les aules de la muntanya.
El curs 1979-1980 serà l’últim, a l’Estartit, de la mestra Ariño. Al seu lloc vindrà Irene Tornafoch Boix, la qual exercirà al poble els cursos 1980-1981 i 1981-1982. Aquell va ser un moment cabdal, decisiu per a l´escola de l´Estartit.
Érem a l’alba d’una estrenada democràcia. Els fets més destacables d’aquest moment són la persistent pèrdua d’alumnes i el deteriorament progressiu de l’edifici escolar, que arribat el moment farà sortir els alumnes de l’escola de la muntanya, iniciant així un periple per dos locals del poble.
Tot feia pensar que l’Estartit perdria la seva escola. Seran anys d’incertesa i precarietat fins que els alumnes tornin a l’escola del Català rehabilitada.
Però els astres semblaven disposats a impedir que l’ensenyament hi desaparegués. En un poble, fins aquell moment tan poc reivindicatiu, apareix la figura de Lluis Torramadé García, qui rodejat d’un grapat de pares i mares inicien un seguit d’activitats en defensa de l’escola al poble, amb l’objectiu d’evitar-ne la seva desaparició.
S’autoanomenaven Associació de Pares, sense estar constituïda legalment. No ho faran fins el 1987.
Per acabar cal dir que l´escola bressol té l’origen en aquest període, concretament els mesos de juliol i agost del 1980. Era un primer intent d´una guarderia –així l´anomenaven aleshores- al poble. Les mares volien treballar.
1981 a 1983. Moment crític per a l´escola. Un reduït grup de nens i nenes i la seva mestre Irene Tornafoch formen tota l’escola al poble. El més senzill per aquells pares hauria estat portar els seus fills a les escoles de Torroella. Però, conscients o no, el cert és que els mantenen al poble.
Un motivadíssim Lluís Torramadé, al capdavant d’un grup de pares i mares, inicia un treball reivindicatiu perquè l’escola no es perdi al poble. Mai els ho agrairem prou.
En aquest moment, els edificis de les escoles del Català, als quals no s’hi havia fet manteniment des de la seva construcció, s’havien deteriorat de forma important. Concretament, en un d’ells varen sortir-hi escletxes a les parets i sostres. Aquell grup de pares bregava davant les institucions per la seva rehabilitació.
El deteriorament de les edificacions va arribar a un punt de previsible perill. Aquella situació va fer que l’Ajuntament comuniqués als pares d’alumnes, llar d’infants i escola unitària mixta, per escrit de data 23 de juliol del 1981, el tancament de l’escola per motius de seguretat. Era el primer ajuntament democràtic. Aquell estiu del 1981 el Casal ja va tenir lloc al Local Parroquial.
A 31 de desembre del 1981, a la Parròquia de l’Estartit hi havia 308 famílies i un total de 1121 habitants.
De forma totalment provisional, el curs 81/82 l’inicien els alumnes al local del carrer del Port, cedit de forma desinteressada per l’Emília Dalmàs i Salvi Porqueras. Avui s’hi ubica la piscina de l’hotel Santa Anna.
L’Ajuntament va oferir als pares portar els seus fills a l’escola de Torroella. Els pares varen decidir que els seus fills no es mourien del poble. Avui aquell fet es valora com a decisiu per al manteniment de l’escola a l’Estartit.
Però a la primavera, a l’Hotel Santa Anna li calia recuperar el local. Calia preparar l’estiu.
De nou, a corre-cuita es busca una sortida provisional. L’Ajuntament habilita un local diàfan al carrer de l’Església. La brigada municipal hi fa la mudança de l’escàs mobiliari escolar.
Aquell reduït grup d’alumnes de la mestra Tornafoch, l´abril del 1982 es trasllada a aquest local del carrer de l’Església, on acabarà el curs 81/82. També la llar d’infants de la Margarita Massot es trasllada a aquest local municipal.
Mentrestant, els pares intensifiquen els contactes amb les institucions, donat que la rehabilitació de les escoles del Català calia fer-la al més aviat possible.
De nou, els astres, que hi volien dir la seva, varen participar de la solució. Un empresari de la construcció de l’Estartit va acceptar realitzar les obres amb urgència, cobrant la seva factura després de la lenta tramitació administrativa.
Els alumnes comencen el curs 82/83 al local del carrer de l’Església. També la llar d’infants a càrrec de Margarita Massot segueix instal·lada en aquest local. Eren 28 alumnes,12 nenes i 16 nens. En aquest curs 82/83, ja s’ha incrementat el nombre d’alumnes de pàrvuls. El nou mestre serà Joaquim Rodríguez Vidal, el qual començarà la seva tasca educativa a l’Estartit en aquest local provisional del carrer de l’Església. Ben aviat va ser un més del poble,o on se’l coneixia per en Quim.
Entre aquell local provisional inicial que el mestre Sr. Rodríguez va trobar i l’actual Escola Portitxol, hi ha una tasca d’anys, tant individual, com en col·laboració entre mestres, pares i institucions, clau perquè la població mantingués i consolidés l’escola i es recuperés la cridòria de la mainada als carrers del poble.
Amb l’arribada del mestre Sr. Rodríguez, arriben nous estímuls, una escola més activa i oberta al poble. S’acaba aquella escola que vivia d’esquenes al mar. Ell deixarà l’Estartit el 2006, després de vint-i-quatre anys com a mestre, en haver demanat excedència per ocupar el càrrec de Representant Territorial d’Esports de la Generalitat de Catalunya a Girona.
1983 a 1991. Les obres de remodelació de l´escola del Català varen ser inaugurades el 21 d’octubre del 1983. En aquell moment encara no tenia el nom d’Escola Portitxol.
En aquell acte, parlaren Joaquim Rodríguez, mestre, Maria Artigas, inspectora de zona, l’Alcalde Sr. Albert Bou i Lluís Torramadé en nom de l’Associació de Pares.
Era un dia de festa. Els alumnes tornaven a la seva escola i els ànims dels pares havien millorat. Ells no ho sabien, però els vindrien anys de molta feina, fins arribar a l’escola nova del carrer Roca Maura.
El nombre d’alumnes anava creixent curs a curs. El Consell de Direcció de l’escola, ja anomenada Portitxol, demana per al curs 84/85 l’ampliació d’un mestre més, segons les previsions per al cicle mitjà. Aquest curs 84/85 ja eren 3 mestres i l’Ajuntament va haver de remodelar el pis d’un mestre per fer-hi una tercera aula
Anomenar l’escola com “Escola Portitxol” es va decidir entre alumnes, pares i mestres, després d’una visita escolar a les Illes Medes l’any 1984.
El curs 1985/86, els mestres ja eren 4 i l’Ajuntament va convertir un porxo en la quarta aula per resoldre el problema d’espai, mentre s’esperava la construcció de la nova escola. Eren conseqüències de l’arribada de nou alumnat.
Comença una estreta col·laboració entre l’escola, l’associació de pares i l’Ajuntament, aportant material i ajut en moments que es consideraven necessaris.
Semblava impossible on s´havia arribat, partint d´una escassetat total de mitjans. Va ser un començar de zero tot assolint alhora un ensenyament de qualitat.
L’1 d’agost del 1985, l’Ajuntament i l’Hospital de Pobres de Torroella signen conveni expropiatori dels terrenys, entre els carrers Roca Maura i Eivissa, on es construirà la futura escola de l’Estartit. El projecte edificatiu va ser encarregat a l’arquitecte Sr. Arcadi Pla. L’Ajuntament de Torroella en el ple del 16 de desembre del 1986 va aprovar inicialment el projecte d’un centre escolar a l’Estartit.
Les obres varen començar el 1989 i immediatament varen aparèixer problemes legals que endarreriran la seva entrada en funcionament. Aquell mateix curs 1988-1989 d’inici de les obres de construcció de la nova escola, a l’Escola Portitxol de la muntanya, hi havia 6 mestres i 4 auxiliars. També en aquell mateix curs, eren 93 els alumnes distribuïts en 23 nens a preescolar (10 de 4 anys i 13 de 5 anys), 27 nens a Cicle Inicial (6 nens a 1er d’EGB i 21 nens 2on d’EGB), 32 nens a Cicle Mitjà (14 a 3r d’EGB, 9 a 4rt d’EGB i 9 a 5è d’EGB) i 11 nens a Cicle Superior, 6è d’EGB.
Observeu en què s’ha convertit, tant en mestres, auxiliars i alumnes, aquella escola unitària de l’Estartit, després de vuit anys. Es un fet extraordinari. En aquell moment, les aules que el 1980 no disposaven del més mínim material pedagògic, ara ja estaven força equipades de mobiliari i material escolar. Per fi l’Estartit, a l’hivern, havia recuperat l’alegria dels nens, anant i tornant de l’escola.
També una nova escola bressol va ser objecte d’execució, consolidant d’aquesta manera l’oferta educativa al poble. El premi va arribar al 1991, vuit anys després, en forma d’una nova escola al carrer Roca Maura.
1991 a 2024. L’actual Escola Pública “Portitxol” de l’Estartit va ser inaugurada el setembre del 1991. A ella es traslladaran tots els alumnes de l’Escola Portitxol de la muntanya. Havien transcorregut trenta-tres anys des de la construcció de les Escoles del Català el 1958. L’interès de mestres, pares i institucions va fer possible aquella nova escola. De nou venen els bons temps per als nens i nenes del poble.
El primer claustre de l’Escola Portitxol estava format per Laura Pujadas, Conserge; Jordi Vilalta, mestre de primària; Carme Anglada i Madrenas, mestra d´educació infantil i secretària; Concepció Furcarà i Masmitjà, mestra de primària; Angelina Forcada, mestra d’educació infantil; Anna Mª Saballs, mestra de primària i cap d’estudis; Emili Bosch, psicòleg-AMPA; Anna Puigvert i Costal, mestra d’educació infantil; Marta Canadell, mestra de primària; Montserrat Marcó i Català, mestra de primària; Maria Comas Lladó, mestra de primària; Joaquim Rodríguez Vidal, mestre de primària i director; Josefina Teba, mestra de primària, i Marisol Quer, mestra d’educació infantil.
La nova escola Portitxol va començar amb una classe per nivell, des de P3 fins a 8è d’E.G.B.
Olga Salazar, avui exdirectora de l´escola, a la revista Bergantí-24, descriu l’evolució de la ràtio de l’alumnat en l’escola Portitxol. Fins l’any 2000, l’escola no va patir gaires modificacions. Però a partir d’aquest any, l’arribada de nou alumnat va ser constant. Entre el curs 2002-2003 i el 2006-2007, varen arribar vuitanta alumnes nous. El curs 2006-2007 varen ser quaranta-dos els nous alumnes. D´un centenar d’alumnes l’any 1991 al curs 2022-2023 ja eren un total de 256, corresponents a 183 famílies. Només podem felicitar-nos-en.
Com podeu suposar, aquest augment d’alumnat va donar lloc a modificacions en l’edifici i en la necessitat de fer ús d’espais com a aules que no hi estaven destinats. L’escola Portitxol es va fer petita, i aquesta era una situació insòlita i inesperada. Així, el curs 2007-2008, un grup d’alumnes va començar fent classe al menjador. El gener del 2008, i com a solució provisional a la manca d’espai, el Departament d’Ensenyament instal·là un mòdul de dues aules al pati de l’escola.
La conseqüència de l’increment d’alumnat va donar lloc a pensar en la necessitat de l’ampliació de l’escola. Des del curs 2004-2005 existeix un projecte d’ampliació de l’escola Portitxol redactat per l’arquitecte Francesc Marturià a petició de mestres i Ajuntament.
Una peculiaritat de l’escola Portitxol ha estat, i és en l’actualitat, el gran nombre de nacionalitats entre l’alumnat. Mentre hi havia la Base Americana, hi assistien alumnes de parla anglesa. El curs 2021-2022, els seus alumnes provenen de vint-i-sis nacionalitats diferents. Per aquesta singularitat, l’escola “Portitxol” és poc comparable amb d’altres centres.
Fins el curs 2023-2024, l’Escola Portitxol ha comptat amb dos directors: el Sr. Joaquim Rodriguez Vidal, primer, i la Sra. Olga Salazar i Ortiñà, jubilada recentment. Únicament dos directors de l’escola Portitxol en un període tan llarg (1982-2024) ens porta a una positiva interpretació. L’estabilitat i continuïtat dels projectes educatius iniciats en són els avantatges. Avui la direcció és a càrrec de Pilar Ribera Pérez.
Per la seva part, l’AMPA ha estat presidida, cronològicament, per Lluís Torramadé García (1987-1995), Jacqueline Smith, Cristina Serra Ridao, Francesc Ferrer Gimenez i Cristina Radressa Llenas.
Per molts anys a l’Escola Portitxol.
Abans d’anar-me’n, un desig: que algú assumeixi el repte d’un estudi integral de l’ensenyament a la Vila de Torroella de Montgrí. Us puc assegurar que és un passeig apassionant. Aquells ensenyants s´ho mereixen, d´entre els quals destaca el gran mestratge de Pere Blasi Meranges. Tant de bo que l´Estartit hagués tingut un mestre com ell. Potser el futur d´alguna criatura estartidenca no hauria estat el mateix que li ha tocat viure. Per acabar, fent ús de les paraules del professor Salomó Marqués Sureda, autor del pròleg, deixeu-me dir “Tant de bo tots els pobles, també els petits, tinguessin un llibre com el que jo tinc a les mans.”
