El Montgrí amb Palestina és un grup de persones que s’ha constituït amb la finalitat de solidaritzar-se amb el poble palestí, que està lluitant per la seva supervivència. Davant la despietada agressió de l’estat d’Israel, que pretén eliminar tot un poble, la indiferència no és una opció. El Montgrí amb Palestina ha organitzat actes de solidaritat per donar suport al poble palestí i recollir fons per oferir ajuda humanitària. L’11 d’octubre es va fer el primer acte, una quina que va omplir la plaça de la vila, i el segon es va celebrar a l’Estartit el 25 d’abril. Durant tot el dia, la Jornada Cultural i Festiva en Solidaritat amb Palestina va reunir moltes persones de totes les edats, que van gaudir d’una diada molt especial amb música, dansa, lectura de poetes palestins, cuscús, te i, sobretot, pel fet de compartir reflexions i solidaritat amb el poble palestí. La taquilla inversa va recollir moltes aportacions dels assistents, que s’enviaran a la Unió Independent de Comitès Obrers de Palestina.
Adjuntem el text que va llegir Mike Duff, un testimoni que va parlar de la seva experiència personal a Israel.
Consell de redacció
Bon dia, sóc en Mike, un immigrant a Catalunya, arribat fa 11 anys.
Us vull portar amb mi a un lloc i a un temps que em van canviar la vida: Palestina, l’any 2003. Però abans he de precisar que el que jo vaig viure allà no és ni una ombra del que el poble palestí ha patit durant gairebé 80 anys. Jo vaig poder tornar a casa i a la meva família. Tinc una casa i una familia.
I aquesta diferència de privilegi… pesa.
La meva història comença jugant amb Lego. De petit, m’hi passava hores i hores. Creia que volia ser arquitecte. Però a la universitat vaig descobrir que el que de veritat m’interessava no eren els edificis… sinó les persones. I les ciutats. L’urbanisme. Com vivim junts. El fluxos de recursos, poder i idees.
Preguntes com: què fa que un lloc floreixi i un altre s’enfonsi?
I això em va portar a fer d’urbanista en zones de post-conflicte, on la vida era fràgil: països destruïts, barris trencats per guerres, ciutats que intentaven tornar a aixecar-se.
Allà vaig començar a veure una cosa que em va fer mal: que les ciutats, l’urbanisme i fins i tot l’ajuda internacional poden convertir-se en armes. Que hi ha governs i institucions que utilitzen murs, carreteres i fronteres per controlar, per dividir, per empobrir. No amb bombes, sinó amb mapes. Amb línies. Amb préstecs. Amb “plans”.
I així és com, el 2003, tres amics i jo vam decidir anar a Palestina per gravar un documental. Volíem explicar una història senzilla, però brutal: com un mur de formigó podia enderrocar una economia local.
A Beit Hanoun, a Gaza i a Beit Awwa, a Cisjordània, moltes famílies vivien dels tomàquets. Era el seu treball, la seva cultura, la seva dignitat. I de cop, un mur de 9 metres, i desenes de controls, els tallaven el camí per vendre’ls. Intencionadament.
Un mur pot fer més mal que una bala quan bloqueja la vida quotidiana. Però és una mort molt lenta, i una mort que afecta a tota la família.
Pel que fa el documental, jo no vaig arribar a gravar res.
A Tel Aviv, em van detenir. Pel “crim” de voler fer un documental. Durant tres dies, la meva vida va quedar reduïda a una sala blanca, una cadira metàl·lica i un grapat de soldats i policies que no em veien com un humà, sinó com una amenaça.
El que més recordo no és la por, tot i que n’hi havia. El que recordo és la mirada amb la qual em fixaven, aquella gent. Una mirada plena d’odi, d’alguna cosa molt fosca que feia temps que vivia dins d’ells.
Em feien preguntes enfadats, una rere l’altra:
“Has vingut aquí per morir? Vols morir?” “Per què no tornar a la teva família?” “Saps que mentre vosaltres a Europa aneu a la universitat, els nostres joves aprenen a combatre pel nostre país?”i “Per què vols ser la propera Rachel Corrie?”
Rachel Corrie, una activista nord americana acabava de morir feia pocs dies, aixafada per una excavadora militar israeliana quan intentava impedir l’enderrocament d’una casa palestina.
Enmig de l’interrogatori, un soldat va deixar una excavadora de joguina sobre la taula. I me la va empènyer lentament cap a mi, mirant-me, però sense dir res. No ho oblidaré mai.
També recordo una altra cosa: anava amb el meu passaport irlandès. Jo no duia el meu passaport canadenc; era a un armari a Londres, perquè mostrava que havia treballat a molts països de majoria musulmana. Tot i així, els interrogadors em van mostrar fotografies de totes les seves pàgines. Sabien tot el que havia fet. On havia viatjat. Amb qui havia passat fronteres. Suposo que els canadencs comparteixen dades de passar per fronteres amb els americans, i ells, amb Israel.
De fet, quan l’ ONG amb qui treballava i la meva dona es van posar en contacte amb el govern israelià, a través de les ambaixades d’Irlanda i Canadà, la resposta que els van donar era que no hi havia cap Mike Duff detingut a Israel.
Això, el 2003. Avui, el nivell de vigilància digital global és mil vegades més gran.
Quan finalment van decidir deportar-me, un agent armat va volar amb mi fins a Londres. A l’aeroport vam passar per passadissos on la gent normal no poden entrar. Vam sortir directament al carrer, sense parlar amb cap policia, cap duana, ningú del govern britànic.
Allà, a la parada de taxis, aquell home em va tornar el passaport, em va ficar en un taxi londinenc, em va dir de no tornar mai a Israel, i va desaparèixer dintre de l’aeroport, armat. Tot això en plena capital d’un dels països més potents del món, en un país on ni els policies van armats.
Aquell moment em va fer entendre una cosa: hi ha països que poden travessar qualsevol frontera, qualsevol aeroport, qualsevol llei. I n’hi ha d’altres que no poden sortir ni de casa seva sense arriscar-se a morir.
Però la imatge que més m’ha quedat gravada no és cap d’aquestes.
És una emoció.
És l’odi que vaig veure en aquells joves soldats. Un odi profund, desgastador. Però no era natural. Era un odi après.
I anys després, quan la meva ràbia es va calmar, vaig començar a sentir una mena de pena per ells. Perquè no puc imaginar com és viure així: permanentment tens, permanentment espantat, permanentment convençut que l’altre és menys humà que tu.
Això no construeix un país. No construeix. Enderroca.
Quan la gent d’aquí em pregunta per què un conflicte tan llunyà i tan antic és tan important per a mi, penso en una lliçó que vaig aprendre aquí a Catalunya, 14 anys després de la meva aventura a Palestina, el 2017, quan vaig veure la Guàrdia Civil espanyola a la tele entrant a Catalunya cridant “a por ellos”. Quan vaig veure gent gran colpejada per voler votar pel dret d’autodeterminació. Vaig veure el mateix mecanisme. La mateixa deshumanització. I de cop, per mi, Palestina ja no era tan lluny.
Evidentment, les situacions no són iguals. Però totes formen part d’un fil comú: quan un estat perd la por de trepitjar sobre els drets humans, ho fa. I ho repeteix. I va seguint.
Per això crec que és important explicar aquestes històries. Per recordar-nos que la barbàrie no comença de sobte. Comença amb petites decisions que deshumanitzen l’altre. Comença amb la por. Amb la indiferència. Amb el silenci.
La bona lliçó que vaig aprendre és que la cura també comença amb coses petites:
Escoltar
Parlar
Estimar
Estimar és l’acte més revolucionari, radical i humà que tenim. I és l’únic que pot tallar aquest fil de violència que es repeteix, país rere país, generació rere generació.
Si una cosa vaig aprendre a Palestina és aquesta: les fronteres, els murs i els controls no són naturals. Són decisions. I si els humans podem construir murs i fronteres… també podem construir ponts i obrir portes.
Això depèn només de nosaltres. La indiferència no és una opció.
L’amor, crec jo, és una obligació fonamental de l”ésser humà i el nostre super poder més increïble.
Mike Duff
