La plana del Baix Ter, tal com la coneixem avui, no és un producte exclusiu de la natura, sinó el resultat de segles d’interacció entre el riu i l’enginy humà. Al centre d’aquesta simbiosi es troba la resclosa d’Ullà, una infraestructura hidràulica que ha actuat durant generacions com el cor del sistema de regadiu i abastiment de la comarca. Situada en un punt estratègic del curs baix del Ter, aquesta construcció no només ha tingut la funció tècnica de derivar cabals, sinó que ha estat un motor pel desenvolupament econòmic, social i urbà. Amb una trajectòria històrica que es remunta als segles XIII i XIV quan el Baix Ter va viure una transformació profunda amb la construcció de motes i rescloses per drenar els aiguamolls. L’estructura actual de la resclosa es va consolidar definitivament el 1670 i reformar el 1817.
El seu mur de contenció va patir un trencament aquest gener de 2026 ocasionat per les fortes llevantades dels darrers anys que la varen anar debilitant. Pel que sembla, a hores d’ara, s’està parlant d’enderrocar-la del tot per recuperar, diuen, la connectivitat longitudinal del riu. Això suposaria la pèrdua d’un sistema viu des de l’edat mitjana que encara avui ofereix serveis agrícoles i patrimonials essencials.
Existeixen nombrosos motius de pes per oposar-se a l’enderrocament de la resclosa, basats principalment en el seu valor patrimonial i el seu impacte social i ambiental: manteniment de zones humides, refugi de fauna, formació d’habitats a illes i sorrals, recàrrega d’aqüífers i control hídric, ús social i recreatiu, regulació de riuades, bassa d’aigua en període de sequera… Cal considerar que en lloc de l’enderrocament total que es proposa com a «solució més adequada», caldria plantejar una consolidació i reparació que integrés les millores ambientals necessàries. La construcció d’una escala de peixos amb sistemes de transferència de sediments permetria compatibilitzar la connectivitat del riu per a les diferents espècies amb la preservació del patrimoni natural i cultural. A més, el rec del Molí actua com un corredor biològic que aporta biodiversitat a l’interior de la plana.
Elements i funcionament
El mur de contenció és un petit dic transversal que talla el riu Ter en diagonal per reduir la força de l’aigua i facilitar-ne la derivació. Té una longitud aproximada d’uns 275 metres i una amplada de 0,75 metres i és bastit amb pedra i morter de calç. La seva missió no és emmagatzemar aigua, sinó elevar-ne el nivell per crear una bassa que permeti l’entrada del cabal al canal per gravetat.
El bramador o cadiral situat al marge esquerre del riu, és el sistema de comportes que regula l’entrada de l’aigua al rec, és l’element clau per a la captació i regulació de l’aigua cap al rec del Molí. Disposa de dues obertures de captació (una per al rec i una altra de retorn al riu per a l’excedent). Les comportes serveixen per obrir, tancar o regular el cabal. La reixa evita l’entrada de branques, pedres o sediments grossos al canal. La bassa és l’espai immediatament a dalt del mur on l’aigua s’acumula per elevar-ne el nivell i permetre l’entrada al rec per gravetat.
Els orígens medievals de la resclosa i el rec del Molí són fonamentals per entendre la transformació de la plana del Baix Ter, ja que aquesta infraestructura és una de les més antigues de Catalunya. Podria tenir el punt de partida documentat a principis del segle XIV quan el rei Jaume II va concedir el dret d’ús de l’aigua del riu Ter i el seu desviament. L’any 1420 la família Pons obté la concessió reial de les aigües del Ter, amb autorització per fer-hi la resclosa, ja existent, i portar les aigües als tres molins. A la part interior del bramador hi ha esculpit un escut com el de l’altre costat (de cara a la carretera) però amb la data de 1588. L’any 1649 l’Andreu Sàbat al seu llibre sobre la història de Santa Caterina fa esment dels molins fariners i també ens parla de la resclosa. Abans de l’obra de pedra i morter del segle XVII, la resclosa medieval devia ser una construcció molt més precària, feta bàsicament de fusta i pedres. Aquesta estructura inicial s’havia de reconstruir sovint a causa de les destructives riuades del Ter. Diverses fonts indiquen que el sistema de recs ja existia i estava plenament operatiu abans de la intervenció dels comtes de Solterra l’any 1670. Des de l’edat mitjana, aquestes infraestructures estaven vinculades a comunitats pageses o institucions locals que gestionaven l’aigua com un recurs estratègic. Aquesta gestió ha deixat un rastre de «llibres de privilegis» i documentació sobre conflictes històrics (plets) per l’ús de l’aigua.
L’any 1670 marca la consolidació del sistema hidràulic actual de la resclosa. L’obra va ser impulsada per Don Joan Çarriera i de Gurb, comte de Solterra. Una inscripció epigràfica a la mateixa resclosa immortalitza el moment: «Fou feta esta resclosa, cadiral i rec per mi, Don Joan Çarriera i de Gurb, compte de Solterra. Any 1670». La construcció no era només una obra civil, sinó un instrument de poder. En el sistema feudal de l’època, el control de l’aigua equivalia al control econòmic del territori. La seva funció primordial era generar energia per fer funcionar els tres molins fariners dels comtes (el de Dalt, el del Mig i el de Baix), i abastir una xarxa de regadiu que va transformar la plana en terra altament productiva de cereals, horta i fruiters. L’obra inclou elements heràldics, com els escuts de les famílies Pons, Gurb i Çarriera, que servien com a signatura de propietat i domini nobiliari sobre el recurs hídric. Destaca un medalló ovalat dividit en quatre parts, en el primer camp dos paons enfrontats, en el tercer una muntanya flordelisada amb dos rius ondejants i el segon i quart estan units formant un sol camp on es representa una creu amb els extrems trevolats. L’escut està envoltat per decoració vegetal i de volutes, i coronat per un elm.
La reforma de 1817 va ser una intervenció tècnica i arquitectònica fonamental per al manteniment del sistema hidràulic de la resclosa, centrada específicament en el bramador (l’estructura de comportes que regula l’entrada d’aigua cap al rec). L’obra va ser impulsada per Don Joseph Maria Çarriera, comte de Solterra, membre de la família que històricament controlava la infraestructura. Es va aixecar una petita edificació d’una sola nau adossada al mur del bramador. Sobre la porta d’entrada d’aquest edifici es conserva una inscripció gravada, flanquejada per figures de paons, que documenta l’autoria i les dates de la reforma: «BRAMADOR FET PER DON JOSEPH MARIA ÇARRIERA COMTE DE SOLTERRA &c COMENSAT ENPRIMER JUNY Y FINIT ENVLTIM SETEMBRE TOTS DE 1817».
Aquesta modificació del segle XIX pretenia assegurar el cabal d’aigua necessari per alimentar els tres molins fariners (de Dalt, del Mig i de Baix) i garantir el regadiu de la plana, demostrant la continuïtat del sistema al llarg dels segles. L’activitat d’aquests molins es basava en l’energia hidràulica generada per gravetat, l’aigua es desviava a la resclosa i es conduïa pel rec amb un pendent molt suau. En arribar al molí, es creava un salt d’aigua i s’utilitzava una canalització estreta per augmentar-ne la velocitat. Aquesta força feia girar la roda hidràulica o turbina, transformant l’energia de l’aigua en l’energia mecànica necessària per moldre el gra.
El rec del Molí de la resclosa d’Ullà era l’eix vertebrador i la peça clau del sistema hidràulic tradicional que irriga la plana del Baix Ter. Aquesta infraestructura ha transformat la zona, passant de ser terres inundables a una plana agrícola altament productiva creant un mosaic agrari que encara es manté avui dia. Gràcies a l’aigua distribuïda pel rec i la seva xarxa de séquies secundàries (com el Rec Vell), es va fer possible el cultiu de cereals, horta i fruiters. Aquesta infraestructura ha permès que la plana esdevingués una zona de regadiu intensiu. El sistema era doblement productiu; abans d’arribar als camps, l’aigua s’utilitzava com a font d’energia per moure els molins hidràulics, un cop passat el salt d’aigua dels molins, el cabal continuava el seu camí cap a les terres de conreu. Un cop passat el molí de Dalt, el rec es divideix en dos braços, un retorna l’aigua al riu Ter i l’altre, Rec Vell, es dirigeix cap a l’Estartit fins a arribar als aiguamolls del Ter Vell.
Els tres molins que movia el rec del Molí eren molins fariners destinats a la producció de farina i altres activitats relacionades amb el processament del cereal. Propietat dels comtes de Solterra, representen un model feudal on el control de l’aigua equivalia al control econòmic del territori.
– Molí de Dalt (o d’en Negre): Transformació d’una antiga obra del segle XVI. Va funcionar com a farinera fins al 1950 i conserva encara la bassa, una mola volandera i la turbina soterrada. S’hi conserva un escut dels Solterra.
– Molí del Mig: Conserva l’estructura d’un molí fariner del segle XVII amb el seu carcabà i l’antic obrador. Presenta un escut de la família Solterra a l’entrada.
– Molí de Baix (o de la Galera): Ubicat en una antiga fortalesa medieval (s. XIII-XIV) que servia de defensa contra pirates, va ser molí draper i posteriorment fariner, prenent el nom de «galera» perquè sovint quedava envoltat d’aigua durant les riuades del Ter.
En definitiva, la resclosa i el rec del Molí no és un simple canal, sinó un sistema hidràulic que ha definit l’urbanisme, l’agricultura i el paisatge del Baix Ter que contribueix a la regulació del règim hídric i al manteniment d’hàbitats associats a zones humides. Ha de ser preservada i restaurada no com una relíquia del passat, sinó com una infraestructura viva que garanteixi la memòria històrica del Baix Ter, fent-la compatible amb les exigències ecològiques d’avui dia.
Fonts bibliogràfiques:
- – El Ter, un canal o una anella verda? Marc Roura i Pujol, Albert Albertí i Parals. Papers del Montgrí núm. 20. Any 2002. Beques de recerca Joan Torró i Cabratosa.
- – El paper dels recs de Sentmenat i del Molí de Pals en la configuració agrícola del Baix Ter. Anna Ribas, Albert Llausàs, David Saurí, Dolors Roset. Octubre 2011. Estudis d’història agrària. Any 2010-2011, Número 23. Dedicat a: Usos agraris i no agraris de l’aigua, clima i episodis extrems.
- – Entre les aigües i el bosc. Impressions del paisatge medieval a la plana del Baix Ter (segles XII-XIV). Xavier Soldevila i Temporal. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos (2007), p. 345-353.
- – Les inundacions medievals al pla del Baix Ter i un llibre de miracles del segle XII. Xavier Soldevila i Temporal. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí any 2002,
- – La Guia de Torroella de Montgrí i l’Estartit. Papers del Montgrí núm. 15, 2 edició 2008. Diversos autors.
- – Quaderns de la Revista de Girona. Torroella i l’Estartit. Antoni Roviras i Enric Torrent. Monografies locals núm. 65. Any 2003.
- – La reina Violant de Bar i Torroella. Jaume Bassa Pasqual. Revista Emporion Digital, núm. 149 de 25 abril 2019.
- – Els comtes de Solterra a Torroella de Montgrí. Pelai Negre i Pastell. Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, any 1974.
