S’ha criticat tant el Mas Sorrer pels embussos que provoca a la carretera i per l’alt volum de la música des de fora, que ningú n’ha dit res del que hi passa a dins. Aquesta icona del gaudi situada al cor del Baix Empordà, fa dues coses que d’entrada, als empordanesos, ens fan rabieta. Una és posar portes al camp i que la cosa et surti bé. L’altra és tenir un eslògan que prometi que passaran coses un dissabte a la tarda i que també et funcioni, Mas Sorrer: Menjar, beure i ves a saber. Evidentment, l’esquer de la frase recau en el ves a saber que, en realitat, busca en el visitant un sospir d’oblit cada cop que posi la mà a la cartera. O algú es pensa que hem invertit milions en el Parc Natural del Montgrí les illes Medes i el Baix Ter per ara regalar-vos l’aire pur que hi respireu? Cova d’en Xoroi, nosaltres monetitzem postes de sol en terra ballant damunt d’un camp d’herba. Que allà dins s’hi mengi poc i s’hi begui malament no és un problema per a la gent que el freqüenta. Els caps pensants del Mas Sorrer han llegit millor que la resta la nova era on rebroten els cossos anorèxics, creix el consum de begudes energètiques i la fe cega a rituals absurds fa pujar els beneficis com l’escuma. El dia que hi vaig anar feien la cerimònia de comiat de l’hivern i era un 4 d’abril, dissabte Sant segons el calendari catòlic. Benvolguda Processó de Verges, Gualta ja és, també per Setmana Santa, la nova meca dels influencers obsessionats en obtenir la visibilitat dels covards que els contemplem les falsedats quan ja n’estem fins al capdamunt dels nostres problemes.
Després de travessar l’espai Sunset i passejar per la zona Central aguaitant com un corb cadires lliures durant una hora, arribes a dues conclusions. La primera és que l’eslògan, pronunciat en empordanès, no rima. La e de Sorrer sona tancada, mentre que la e de saber la pronunciem oberta. La gràcia està en el fet que en aquell tros de terreny només hi ha qui calla i serveix copes, i qui paga i parla xava. La segona conclusió, és que l’única manera d’ocupar espai i no ser engolit pel magnetisme brilli-brilli de la buidor és adoptar la mirada teatral que definia Borges. És a dir, assumint que allà dins hi ha un acord entre persones que fingeixen ser el que no són i persones que fingeixen que s’ho creuen. De què serveix el teatre si no posa davant nostre allò que ens ocultem? Per fi un lloc on premiar el talent de no tenir cap talent i deixar de fer veure que sabem. Vull dir que si n’hi hagués prou d’escriure bé, no faríem la faramalla que muntem per Sant Jordi. I si fer bona política fos suficient, ni Elisenda Alemany ni Pedro Sánchez farien aquests vídeos tan estranys que fan últimament.
Els centenars de joves que fan cua per entrar al Mas Sorrer ho han entès perfectament. El seu avantatge és que han crescut en un escenari tan semblant al d’un talent show que ja venen pervertits de casa i no posen el crit al cel per tiktokejar les guerres ni per injectar-se bòtox abans dels vint-i-set. Ells encara eren a les beceroles quan les audiències del primer Gran Hermano l’any 2000 superaven el 70% de la quota de pantalla. Tampoc van triar que d’aquell fenomen s’anessin professionalitzant els perfils, fins al punt que ja tothom ha après que la fama s’assoleix sabent fer de famós i no sabent fer cap cosa extraordinària. Operación Triunfo, Mujeres y hombres y viceversa, Gandía Shore, MasterChef, Supervivientes, La Isla de las tentaciones… Òbviament, a la tele pública catalana també: Eufòria, La Travessa, Joc de cartes… La nova gent normal no ha sortit del no-res, per molt que s’expulsin responsabilitat les generacions anteriors que van començar a abraçar la democratització de l’art quan Andy Warhol va pintar les primeres llaunes de sopa, i que ara fan les mateixes maratons davant les pantalles que els seus fills i nets, però amb la superioritat moral que et dona tenir desactivat l’informe de temps d’ús del mòbil. No trobareu en tot el Mas Sorrer un pessic d’autenticitat que no sigui actuada. Tot el discurs està performat al voltant de la construcció del seu personatge publicat a les xarxes. Els valors responen a la lògica de l’espectacle i, per tant, a la competició per la visibilitat. Però en el fons de l’adolescència, tots sabem que el motor que mou qualsevol jove és el de ser acceptat al grup com a gent normal, com tu i com jo, que també tenim un desig vergonyós de focus.
Sorrer vol dir feixuc en el caminar, i és ben bé que avançar en aquest lloc costa. Arribarà un punt que la falsedat dels nostres temps serà tan abismal que l’única manera de fer publicitat anticapitalista serà actuar com a anticapitalista directament. Ves a saber, Mas Sorrer, si ets l’última parada que ens queda abans d’arribar al desert de Sirât i cridar d’una vegada per totes: QUE PETI!
