Resulta un tòpic preguntar-nos sovint si no en fem un gra massa de desplaçar-nos fins a les quimbambes quan tenim paisatges propers exuberants que fan perdre l’alè. I no és només el territori excepcional de les nostres comarques allò que ens deixa embadalits quan obrim els ulls ben oberts! Disposem també d’un vast repertori d’obres artístiques desconegudes per massa gent. Potser val la pena trencar amb aquest afany desmesurat d’agafar avions a tort i a dret per aconseguir una selfie al costat de peces icòniques que ni es miren ni es gaudeixen.
Els humans som uns éssers ben estranys que difícilment ens posem d’acord en res, passem la vida discutint-nos i sovint sense respectar-nos, però ara us comentaré un d’aquest estranys fenòmens sobre el qual fàcilment, crec jo, anirem a l’una: Banyoles és una de les poblacions més boniques de Catalunya. Aquesta evidència ha estat corroborada per estudis forans que, després de puntuar diferents paràmetres, han arribat a la conclusió que és el lloc on es viu millor de tot Catalunya i un dels primers de la Península Ibèrica.
Banyoles està tan ben col·locada que difícilment dissenyaríem un paisatge igual de precís i delicat quan enllestim un pessebre: flanquejada per la Mare de Déu del Mont i per Rocacorba, disposa de l’estany més gran de Catalunya, amb veïns i veïnes amables, oberts, que saben dir al pa, pa i al vi, vi. Si tots haguéssim actuat com aquesta ciutadania ferma, ara no estaríem fent el met dins l’OTAN. L’any 1986 van tenir clar de votar “no” a aquest error fenomenal que és gastar cada vegada més per una suposada defensa, quan la realitat és l’interès del complex militar-industrial que provoca guerres ferotges. Es veu bé prou que fou una espifiada quan l’energumen que mana l’imperi ara ens deixa amb un pam de nas.
Algú va enamorar-se d’aquest encant de terra i l’any 875 hi va fundar el que seria el primer monestir benedictí documentat de Catalunya, el de sant Esteve, amb tantes possibilitats futures que jo vull creure que el poble de Banyoles i totes les institucions sumaran esforços per aconseguir que aquest monestir llueixi com una joia cultural preuada. Les seves pedres són venerables i les reformes que s’hi han anat fent al llarg dels segles són el testimoniatge del pas del temps, de la successió de generacions que s’han distingit per procurar la pervivència d’un edifici magnífic sense perdre la mida humana.
Aneu a visitar-lo i en gaudireu plenament! Els horaris són limitats, però els matins dels dissabtes i diumenges el trobareu obert per passejar-vos pel seu interior. Entrareu a l’església i és aquí especialment on us vull conduir. El presbiteri és presidit pel retaule de la Mare de Déu de l’Escala (1437-1439), una obra mestra del gòtic internacional. La fortuna ens ha somrigut i des de fa un temps mereix l’atenció dels experts. Els doctors en art Pere Freixas i Roser Juanola han estudiat el retaule amb rigor màxim i, després d’un treball modèlic, ens han posat a l’abast uns coneixements exhaustius gràcies a la publicació d’un catàleg que gairebé podem qualificar de rara avis al nostre país. Em refereixo a la seva excepcional categoria. Llegir-lo i gaudir-lo és una bona manera d’expulsar-nos la tristesa pròpia d’aquesta època de desassossecs; a més a més, ens fa pujar l’autoestima com a membres d’aquest país, el nostre. Sense cap mena de dubte, es pot equiparar aquest estudi a les millors monografies d’Itàlia, per exemple, un país on excel·leixen les restauracions i els estudis del seu ric patrimoni.
El catàleg en qüestió ha estat editat dins de la col·lecció Quaderns de Banyoles i s’ha aconseguit un exemplar excepcional gràcies al fet que molta gent ha remat en la mateixa direcció. No n’hi ha prou que uns estudiosos facin bé la seva feina si altres professionals no els acompanyen amb el mateix encert. Tot i semblar una nimietat, saber triar el paper per una edició com aquesta és essencial. O bé el disseny, a cura d’Olga Pinatella, que ha aconseguit un resultat exquisit. Les fotografies de Josep Maria Olivella són d’un nivell artístic admirable. Els bons resultats són la recompensa a un treball tossut i arriscat perquè ha sabut combinar la seva expertesa com a fotògraf amb la d’acròbata agosarat. Em consta la dificultat que va tenir per moure’s enmig de les bastides muntades per captar les millors imatges.
Us aconsello que no espereu més i aneu a passar un dia joiós a Banyoles, perquè estic segur que m’agraireu la recomanació. El retaule de la Mare de Déu de l’Escala em fa quedar bocabadat com davant de les millors obres. A vegades necessitem que experts imparcials ens confirmin la nostra impressió. Un hispanista de prestigi com Chandler R. Post el considera “el millor i més original retaule del gòtic català”. Ruiz Quesada el qualifica com una de les millors obres gòtiques europees. No anem desencaminats.
El llibre de Freixas i Juanola és complet. Va desgranant tot allò que volem saber davant d’un moble d’aquesta importància. L’estudi té diverses virtuts, però la pedagògica no és la menor. És un llibre per aprendre a gaudir amb l’art, fins i tot ho és per les persones que no estan avesades a contemplar retaules d’aquesta mena. No sé si és demanar-vos massa que contempleu la peça després d’haver llegit el llibre. O encara millor, veure el retaule un dia, llegir el catàleg i tornar després d’haver-vos impregnat de tots els detalls. Compte, el saber fa créixer la sensibilitat, l’entusiasme i ens ajuda a percebre que la bellesa ens eleva per sobre les trifulgues de la vida quotidiana. Tinc ben comprovat que eminents especialistes a vegades són incapaços de captar la profunditat del missatge d’un artista; sabran mil i un detalls acadèmics, però l’art no els desperta gaire emoció. A altres persones amb escassa formació no els costa entrar en comunió amb un artista que va viure fa segles. Ara bé, l’ideal és anar aprenent al llarg de la vida i experimentar que el nostre deliri per l’art constitueix la nostra crossa més consistent per seguir el trajecte vital.
El llibre emmarca molt bé l’època del gòtic internacional i detalla les seves característiques. Com llegireu al mateix capítol introductori: “Vers l’any 1400 les arts figuratives de l’occident europeu es troben en un procés de mutació i d’intercanvi creuats nord-sud que donaren lloc a un llenguatge formal nou anomenat amb l’apel·latiu relativament idoni i alhora còmode d’estil internacional.” No menys interessant és l’estudi que es fa de l’autor del retaule, Joan Antigó. Pensem que no fa més de 40 anys que sabem l’autoria d’aquesta obra colossal; a més, és l’única de la qual hi ha la certesa que Antigó en fou autor. Altres obres cabdals de l’art català no van tenir la fortuna de la que ens ocupa. El retaule de la Mare de Déu de l’Escala va superar moments de crisi i destrucció, el darrer dels quals és el de la Guerra Civil. L’atzar, en aquesta ocasió, ens ha estat favorable i el retaule no fou destrossat per la barbàrie.
Un abat, Guillem de Pau, després dels terratrèmols de la primera meitat del segle XV, va procedir a l’embelliment del temple i, entre altres decisions, va encarregar l’arqueta de Sant Martirià i el retaule de l’Escala, que ha merescut l’atenció de nombrosos especialistes del gòtic. L’estudi de Freixas i Juanola, difós gràcies al llibre que estem comentant, és un treball minuciós que rebem com un regal totes les persones amants de l’art en general o embriagats pel segle XV en particular. Ningú no pot quedar defraudat amb les explicacions de les diferents parts del retaule, de la predel·la, dels medallons, així com dels muntants. Es descriu cada escena, cada personatge, els fons, però també les qualitats de la fusteria o inclús l’estructura que sosté el fustam. Gaudireu molt, us ho prometo, aprofundint cada escena, per exemple la de l’Anunciació, amb comparacions oportunes, sense oblidar les anàlisis amb llum ultravioleta, les quals demostren retocs i correccions. A mi m’emocionen especialment els àngels al costat del tron a l’escena de la coronació. Pensem que estem contemplant uns éssers tan delicats i bells que ens transporten fàcilment a les millors obres que ens han arribat executades fa segles.
Una extensa bibliografia ens permet resseguir l’interès que ha suscitat el retaule, o bé estudis monogràfics sobre matèries que ens ajuden a conèixer particularitats del gòtic internacional. Un glossari posa nom a cada part del retaule de manera precisa i uns oportuns annexos fan intel·ligibles els patrons compositius; tot és exposat d’una manera didàctica exemplar. El llibre acaba amb unes imatges comparatives, per exemple els rostres de la Mare de Déu d’edats diferents en les escenes pintades per Joan Amigó. O de nimbes i de cobricaps que seran la delícia de qui sigui amant d’anar més enllà de contemplar d’una revolada un retaule que demana calma, temps i una bona disposició per aprofundir en els seus secrets. Un retaule com el de la Mare de Déu de l’Escala seria una llàstima que quedés reduït a simples taques pictòriques. La seva contemplació és una invitació a aguditzar la mirada, sabent activar la vista com un zoom, sempre que calgui, per apropar-nos als detalls més imperceptibles a una ullada banal.
L’esforç de Pere Freixas i d’Isabel Juanola quedarà compensat si cada visitant que entra al monestir de Sant Esteve de Banyoles resulta commogut i interpel·lat. L’art, com sempre es diu, ens salva, però també ens transforma i té la virtut de posar-nos en comunió amb els artistes d’altres temps. Comprovem que compartim amb ells semblants dubtes, afanys i emocions. A la Baixa Edat Mitjana, les societats vivien el drama d’experimentar el dolor, el dol i la por que provocaven els Quatre Genets de l’Apocalipsi, sempre presents: la guerra, la fam, la pesta i la mort. Aquests grans flagells avui encara no han estat erradicats arreu, malgrat que el progrés científic permetria una alimentació saludable per a tothom, foragitar algunes malalties de fàcil control, augmentar l’esperança de vida amb igualtat entre el nord i el sud del Planeta i viure lliures de guerres gràcies a la pràctica generalitzada de la no violència activa. La humanitat ha fracassat a l’hora d’acabar amb mals evitables i els nostres cors ploren. Heus aquí que necessitem l’art, que ens consola, i la bellesa, que ens alimenta. Al monestir de Sant Esteve de Banyoles us espera el retaule de la Mare de Déu de l’Escala, peça sublim que obra meravelles a qui té mirada per descobrir.
