Amb motiu de la Diada de Sant Jordi, Torroella de Montgrí ha celebrat una nova edició dels Premis Càlam de Sant Jordi, una convocatòria que reconeix i estimula la creació literària al municipi, tant en la modalitat de prosa com en la de poesia.

En aquesta edició d’abril de 2026, els guardons han distingit textos de registres diversos: des de la memòria íntima i el retrobament tardà fins a l’evocació del cinema com a espai de record col·lectiu; des de la densitat simbòlica del bosc fins al moviment persistent de les onades com a imatge de l’enyor.

En la modalitat de prosa, el primer premi ha estat per a Una pausa, d’Eduard Batlle Basart, i el segon premi per a L’alè de la llanterna. Memòries de cel·luloide a Torroella, de Carles González Acebes.

En la modalitat de poesia, el primer premi ha estat per a Boscúries, de Josep Melero Bellmut, i el segon premi per a Les onades del mar, d’Oscar Sánchez García.

Emporion publica aquests textos amb la voluntat de donar continuïtat a allò que els premis ja posen de manifest, que la paraula escrita continua essent una forma viva de participació cultural, de sensibilitat i de relació amb el nostre entorn.

Modalitat prosa

1r premi de prosa

Una pausa

Eduard Batlle Basart

La primera vegada que la va veure, després de més de cinquanta anys, no la va reconèixer. Era una tarda quieta, d’aquelles que semblen suspeses en el temps, i la llum entrava esmorteïda pels finestrals de la residència. Ell estava assegut a la sala comuna, amb un llibre obert que feia estona que no llegia, més pendent del silenci que de les paraules.

Aquella senyora va entrar acompanyada d’una infermera. Caminava a poc a poc, amb una dignitat que no havia perdut amb els anys. Es va asseure en una cadira prop de la finestra, mirant a fora com si busqués alguna cosa més enllà del jardí del claustre. Va ser llavors quan en Francesc, o en Xicu, va notar alguna cosa familiar: una manera concreta d’inclinar el cap, un gest gairebé imperceptible amb les mans.

No va ser un record clar, sinó una sensació, com l’olor d’un estiu molt llunyà.

Va deixar el llibre damunt la butaca i es va aixecar. S’hi va acostar amb aquella prudència que tenen els qui no volen equivocar-se.

—Perdoni —va dir amb veu baixa—. Ens coneixem?

La dona va girar el cap. Els seus ulls, encara vius, el van observar amb una calma que semblava antiga.

—No ho sé —va respondre ella—. Però vostè em sona.

Van quedar-se en silenci uns segons, estudiant-se com si fossin dues fotografies mal conservades.

—Vostè… és, és de Sobrestany? —va preguntar ell finalment. Ella va parpellejar, sorpresa.

—Sí… —va dir—. Hi vaig néixer. En Xicu va somriure, lentament.

—Jo també.

El reconeixement no va ser immediat, però va anar arribant a trossos, com un trencaclosques antic. Un carrer de terra. Una font al mig de la plaça. El soroll dels grills a l’estiu.

—I vostè com es diu? —va preguntar ella.

—Em dic Francesc… però sempre m’han dit Xicu.

Ella va deixar anar un sospir suau acompanyat d’un somriure.

—Jo soc la Maria… bé, la Marieta.

El nom va quedar suspès entre ells, carregat d’un significat que cap dels dos va gosar dir en veu alta.

***

Els dies següents es van asseure junts cada tarda. Al principi parlaven de coses senzilles: el menjar de la residència, el temps, els horaris. Però, a poc a poc, els records van començar a obrir-se camí.

—Te’n recordes, de la riera? —va dir un dia la Maria.

—Quan baixava plena després de les pluges —va respondre en Francesc—. I nosaltres hi anàvem igualment.

Ella va riure, una rialla clara que semblava massa jove per al seu cos.

—I ta mare ens renyava.

—La teva també.

Els records no eren només imatges, sinó sensacions: la calor de les pedres al sol, l’olor de la terra humida, les tardes eternes sense cap obligació.

—Jugàvem a amagar-nos —va dir ella.

—Sempre et trobava —va dir ell. La Maria el va mirar de reüll.

—No sempre.

—Sempre —va insistir ell, somrient.

No van parlar de per què s’havien deixat de veure. No va ser una decisió conscient; simplement, hi havia coses que semblaven massa grans per posar-les en paraules.

Amb el temps, però, les seves vides van començar a aparèixer entre frases.

—Em vaig casar jove —va dir la Maria un dia—. Tenia vint-i-dos anys.

—Jo també —va dir en Francesc.

Van assentir en silenci, com si aquell detall fos inevitable.

—Vaig tenir dos fills i he viscut tota la vida a fora—va afegir ella.

—Jo tres nois i m’he estat sempre aquí, al poble.

No hi havia tristesa en les seves veus, però tampoc una alegria completa. Era com si parlessin d’una vida que havien viscut amb dedicació, però que no acabava de coincidir amb alguna cosa més profunda.

—El meu marit era bon home —va dir la Maria.

—La meva dona també.

Van quedar-se en silenci. A fora, el vent movia lleugerament les fulles dels arbres.

—Però… —va començar ella, i es va aturar.

—Sí —va dir en Francesc, sense que calgués acabar la frase 

***

Un vespre, mentre la llum s’anava apagant, la Maria va portar una capsa petita. La va obrir amb cura i en va treure una fotografia gastada.

—La vaig trobar fa uns anys —va dir.

En Francesc la va agafar amb mans tremoloses. Hi sortien dos nens, asseguts al marge d’un camp. Ell reconeixia aquell nen: els cabells esbullats, els pantalons curts, els genolls pelats. I al seu costat, una nena amb un vestit senzill i uns ulls que semblava que hi veien més del compte.

—Aquesta eres tu —va dir.

—Sí.

—I aquest… —va somriure— aquest era jo.

—Érem nosaltres —va corregir ella.

Van quedar-se mirant la fotografia durant molta estona.

—Te’n recordes, d’aquell dia? —va preguntar la Maria. En Francesc va tancar els ulls.

—Sí.

No va explicar res més. No calia.

***

Els altres residents van començar a notar-los. Sempre junts, sempre parlant en veu baixa, com si compartissin secrets que ningú més podia entendre.

—Sembleu nuvis —els va dir un dia una infermera, fent broma. Ells van riure, però no van respondre.

Una tarda, mentre caminaven pel jardí, en Francesc es va aturar.

—Saps què és estrany? —va dir.

—Què?

—Que em sembla que no hem deixat mai de parlar.

La Maria el va mirar.

—Com dius?

—Que… —va dubtar—. Que tot aquest temps, encara que no ens veiéssim… és com si haguéssim continuat… —no va saber com acabar la frase.

Ella no va dir res, però els seus ulls es van humitejar lleument.

—Potser sí —va dir finalment. Van continuar caminant en silenci.

***

Amb el pas de les setmanes, es van acostumar l’un a l’altra com si sempre haguessin estat així. Compartien els àpats, les passejades, els silencis, i sempre triaven asseure’s una al costat de l’altre.

Un dia, la Maria no va baixar a la sala comuna.

En Francesc la va esperar, inquiet. Finalment, va preguntar a una infermera.

—No es troba gaire bé avui —li van dir—. Però no és res greu.

Ell va assentir, però va passar la tarda amb una inquietud que no sabia explicar. L’endemà, ella va tornar.

—On eres? —va preguntar ell, amb una urgència inesperada.

—A l’habitació, he hagut de passar pel mecànic —va dir ella, somrient—. No et preocupis.

—No m’agrada que no hi siguis.

La Maria el va mirar amb una tendresa que no necessitava paraules.

—Ja hi soc —va dir.

***

Un vespre, asseguts al costat de la finestra, la Maria va agafar la mà d’en Francesc. Va ser un gest senzill, gairebé natural, com si ho haguessin fet mil vegades abans.

Ell no la va retirar.

—Saps una cosa? —va dir ella.

—Què?

—Si tornéssim enrere…

En Francesc la va interrompre suaument.

—No cal.

Ella el va mirar, sorpresa.

—Per què?

—Perquè som aquí.

Van quedar-se en silenci. A fora, la nit començava a caure.

—Sí —va dir ella finalment—. Som aquí.

I en aquell moment, sense necessitat de dir-ho, tots dos van entendre que hi havia coses que no s’havien perdut mai. No tenien nom, ni explicació, ni promeses. Però eren allà, intactes, com si el temps només hagués estat una pausa. Sí, només una pausa.

En Francesc va estrènyer lleument la mà de la Maria. Ella va somriure.

—Xicu…—va dir ella.

—Marieta…—va dir ell.

I, per primera vegada després de molt, molt de temps, cap dels dos va tenir la sensació que feia tard enlloc.

2n premi de prosa

L’alè de la llanterna. Memòries de cel·luloide a Torroella

Carles González Acebes

A Torroella, la modernitat no va arribar amb el ferrocarril, sinó amb el parpelleig hipnòtic d’una llanterna màgica que projectava somnis sobre una paret emblanquinada. En aquells darrers batecs del segle XIX, el cinema era un invent nòmada que s’instal·lava a les fires al costat de dones diminutes i homes de tres caps. L’aire de la barraca feia olor de resina, de suor compartida i d’oli de màquina calent. Els veïns, amb el cor a la gola, s’amagaven sota les butaques quan un tren de ferro semblava sortir de la pantalla per envestir-los, o sortien espantats creient que havien mutilat el rostre d’un protagonista en veure un primer pla. Eren els temps del vell Cinema Foment.

—No tinguis por, marrec, que és només llum i pols —va moure els llavis en Siset Ballester, mentre posava una mà rugosa sobre l’espatlla d’un nen que tremolava.

En Siset era el nostre guia cec. Davant la pantalla muda, dret com un sant, explicava al públic tot el que passava perquè molts no sabien desxifrar aquells intertítols o no entenien el llenguatge de les ombres.

—Ara ve l’indi, el veieu? Va a buscar el cavall perquè la noia l’espera al riu —deia amb la seva veu de tro, mentre el projector feia un clic-clic rítmic, com el cor del poble bategant en la penombra.

L’arribada dels anys trenta va portar una remor nova. El cinema sonor va fer tremolar els fonaments de les sales que ja bategaven a la vila: Can Coll, el Cinema Jou i el Cinema Montgrí. El setembre de 1934, el Montgrí es va omplir d’una fragància de colònia de diumenge i anticipació per a una fita: l’estrena d’El cafè de la Marina, el primer film parlat en català.

—Escolta, mare, parlen com nosaltres! —va murmurar una noia des de la fila set, amb els ulls humits.

Aquella veu de Pere Ventaiols i Gilberta Rougé era un mirall on ens reconeixíem, una llibertat que la Segona República havia deixat entrar a les sales juntament amb els programes en català i les cintes soviètiques com Ivan el Terrible, que arribaven a Can Coll amb el gust prohibit de la novetat.

Però l’estiu de 1936, el so del projector va ser tapat pel de les botes. El cinema es va tornar un refugi de la CNT, on l’olor de tabac de cargolar i la suor de les milícies inundava el pati de butaques. Les sessions acabaven amb el cant de La Internacional ressonant sota el sostre, fins que el febrer de 1939 el silenci va canviar de bàndol. Amb l’entrada de les tropes franquistes, la pols de la postguerra es va instal·lar a les cartelleres. Els rètols d’Arriba España i el Cara al Sol a la mitja part es van tornar obligatoris.

—Silenci i braç enlaire, fillet, que ens miren —assibilava un pare a cau d’orella.

La censura, amb la seva tisora implacable, retallava la carn i el desig, deixant els films amb cicatrius que el responsable municipal d’Informació i Turisme revisava amb lupa.

Malgrat tot, el cinema tenia una memòria de vidre. Als anys cinquanta, Hollywood va tornar amb la fúria del tecnicolor i l’escàndol de Gilda. Es deia que la Rita Hayworth apareixia gairebé nua, i l’Església va encendre els ànims, però les cues davant el Montgrí eren rius de gent delerosa d’un alè d’altres mons. Va ser l’últim gran esplendor abans que el televisor portés les imatges a la cuina i els cotxes allunyessin la gent de la litúrgia del barri.

Can Coll va tancar als seixanta com qui clou un llibre massa llegit. El Centro Cine va aguantar fins al 1979, deixant que el record de milers de metres de pel·lícula es perdés en petits programes de mà que avui recuperem de l’oblit. Avui, només el Cinema Montgrí roman dret, un far solitari que encara guarda l’olor de la cel·luloide i l’ombra de tots aquells que, en la foscor, vam aprendre a ser immortals.

Però la història del cinema a Torroella no és només una successió de dates i noms en un programa de mà; és també la cartografia de la meva pròpia memòria. Als anys vuitanta, el Cinema Montgrí era per a mi un temple d’ombres allargades on el terra de fusta cruixia sota el pes de la nostra impaciència. Encara puc sentir l’escalfor de la sala durant aquelles mítiques “8 hores de terror”, una marató on la por se’ns ficava sota la pell mentre compartíem suors i crispetes en la penombra. Recordo caminar pels passadissos agafat de la mà de la Nerea, la meva amiga de la infància, amb els ulls com plats davant les aventures d’Indiana Jones y el templo maldito. En aquell moment, el fuet de l’Indy no era una projecció, era la banda sonora d’una amistat que crèiem eterna, forjada entre el gust de la llimonada i la pols màgica que surava en el feix de llum del projector.

Amb el pas dels anys, el ritual va anar canviant de pell, però la litúrgia romania intacta. Ja als noranta, amb el cor bategant a un altre ritme, vaig descobrir la sofisticació de James Bond acompanyat de l’Ona. Aquella va ser la meva primera vegada davant l’agent 007, però el que realment recordo no són les persecucions ni els martinis, sinó la flaire de la seva pell barrejada amb l’aroma de sala tancada i la certesa que, malgrat que el món exterior canviés, el Montgrí seguia allà, impassible davant la crisi del cinema rural.

Mentre avui agafo aquests petits programes cedits per en Juanito, sento que no només fullejo la història social d’una vila, sinó els fotogrames de la meva pròpia vida. El cinema a Torroella ha estat, per damunt de tot, una màquina de fabricar records: des de les explicacions d’en Siset Ballester fins als meus primers amors d’adolescència. Avui, mentre el projector segueix girant, m’adono que el cinema no ha mort: viu en cada persona que, en entrar a la sala, deixa la realitat al carrer per tornar a ser, durant dues hores, aquell nen que tremolava de por i de goig al costat d’una bona amiga.

Modalitat poesia

1r premi de poesia

Boscúries

Josep Melero Bellmut

“Què se’m va perdre en aquest lloc ferest, que sempre hi torno i res no hi trobo mai?”

Joan Vinyoli, Paisatge amb ovelles. Domini màgic

He anat al bosc a retrobar-te.
Camins de bast
embardissats de falzies i ginestells. Espurneja,
i el gotim persistent
perfila relleus sota les capçades que desdibuixen el teu rastre.
No trobo aixopluc dessota el fullam.
Hi ha un silenci que escriu somnis conspicus.

Al bosc cal anar quan fosqueja
amb les butxaques buides i l’esperit inquiet.
Només aleshores t’adones
de la futilitat del temps i dels cossos.

La teva bellesa és etèria i obliqua. Lacerant. Els estels de la nit, pigues al teu rostre.
Ningú m’ha dit que la nit és arribada.

De lluny, sento l’udol del llop, que ens sotja i ens vigila.

Hi ha mirades que ens apropen a vells paisatges. Saber què opines del fet és una manera de tenir-te igual com recordar-nos és saber que existim.
Si tu em penses, és també una manera de saber-te. Tot pren un sentit aleshores.

Mira’m i explica’m el silenci del bosc. Caminem ran dels penya-segats sense por. Si caus, la meva veu et farà de crossa.
Però mai sabem si el camí pres ens era drecera. No hi ha demà perquè tot és futur.

S’apaga el paisatge i els teus ulls encenen la nit. Miratges esquius que la tramuntana revifa.
Les pistes són sanefes que pedalejo amunt, com quan enfilo els cimals dels teus pits.

A l’horabaixa, els estornells
ombregen el cel en una dansa en distòpia que mai atrapo, imprevisible.
Són amplis els horitzons dels teus ulls.
Tant, que no sé si sabré encalçar-los.

M’arribo al mas enrunat.
Deien que aquí la gent era rude i esquerpa. en un paisatge llòbrec i solitari,
però mai vençut.
Encara aguanten les dues parets mestres sense llindes ni frontisses
com un buc insígnia sense bauprès.

Primer es descavalcaran teules
i s’eixamplarà el trau del sostre fins a caure el bigam.
Aleshores, la pluja s’escolarà per les estances i creixerà la molsa als envans.
Després, tot el terra s’embardissarà i s’enfilaran romegueres i esbarzers.
Petaran vidres i el glaç esberlarà els murs.

Es fa difícil resseguir els marges emboscats.
Vells bancals recorden antics vinyers que alimentaven una premsa
de la qual resta un cèrcol perfilat al sòl.
Veig rodals de castanyers i freixes i alzines sureres als vessants.
La família devia fer vi, i potser botes. La boscúria ens engolirà els records.
Segurament els darrers habitants van baixar a la vall abans que arribés la por del gran fred.
I ja no tornaran; ni per venerar els morts.

Poues de neu, falgueres i astors.
El cel encén l’herbei que fosqueja
i tot acabarà engolit per la nostàlgia.

M’apujo davant la font que encara raja, tossuda i tímida;
i faig un glop amb l’embosta de les mans.

Una geneta ha fet una latrina prop el pou.

Sento enllà trets de caçadors i lladrucs de gossos. El senglar no dona treva.
Tot és feréstec, adust i callat.
Sé del cert que aquest racó caurà endebades.

Com ho farà la nostra ànsia incomplerta, que edificàrem aquí, en una nit d’insomni,
i jaurà colgada, per sempre més, entre garberes.

Restarà tan sols un topònim de l’indret un quadre negre a la llegenda.
Els mapes no són el territori,
però no tenim altra manera de perpetuar-nos.

Vull ser el cartògraf del teu cos per servar-te en la memòria.

2n premi de poesia

Les onades del mar

Oscar Sánchez García

Si, caminant per l’amigable sorra, et venen ambivalents pensaments
-als mars llunyans bufen feréstecs vents, la teva ànima el seu enyor no esborra.
La seva fortalesa res l’ensorra
-els misteris sempre estan amatents; rellisquen les llàgrimes -vans intents de fugir d’una llòbrega masmorra.

Tornes enrere la teva mirada
-aquella que l’antic mirall no oblida; on marxaran, les bromoses petjades?
En aquest racó de platja amarada, xiuxiueja la insistent embranzida
que va i ve, com incansables onades!