Llull és una personalitat intel·lectual de les més poderoses de la història.
Lola Badia (1951)
Es pot ser poeta i alhora posseir una concepció científica completa de les coses, sense que sigui paradoxal, perquè així van ser Leonardo i Llull.
Salvador Dalí (1904-1989)
Quan algú diu de Llull “només m’interessa el pedagog, o el poeta, o el viatger, o l’home en la seva realització terrena”, isola Llull de Llull.
J.V. Foix (1893-1987)
“Ramon Llull es el mayor escritor catalán de todos los tiempos y quizá el único a quien convenga plenamente el calificativo de genio, ese que reservamos para las grandes ocasiones, no más de uno por lengua. Llull es por sí solo toda una literatura y la simple existencia de su obra da cartas de nobleza universal al idioma que usa”.
Pere Gimferrer (1945)
Llull no entra dins el camp de visió de les universitats castellanes
Anthony Bonner (1926-2025)
Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232-1316). La seva figura històrica, la seva obra i el seu pensament són una de les aportacions més rellevants que la cultura catalana ha fet al llarg dels segles a la cultura universal.
Amb una tasca intel·lectual sovint frenètica, va escriure amb una potència creativa inusual més de 265 obres sobre tots els temes: teologia, filosofia, dret, medicina, astronomia, lògica, retòrica, geometria, política, catequesi i pedagogia, novel·la, mística, enciclopèdia o fins i tot el desenvolupament d’una teoria electoral. Llull és considerat també el precursor del llenguatge informàtic modern i un precursor del que avui coneixem com a “diàleg entre civilitzacions”.
Va ser el creador d’un sistema de pensament interdisciplinari, intercultural, global i alternatiu al del seu temps, místic i alhora activista infatigable en favor de l’extensió de la fe cristiana, a través de l’ “Art”, el seu sistema filosòfic per trobar la veritat.
Deia el prestigiós medievalista i filòleg Martí de Riquer (1914-2013) que l’obra de Ramon Llull apareix amb unes proporcions sorprenents, i remarca el mèrit que Llull no tingué una residència fixa. Va escriure a totes les ciutats on va posar els peus, per monestirs i ermites, a la presó, i enmig d’incomoditats de viatges per terra i de travessies mediterrànies, alternant la ploma amb la controvèrsia i amb les tasques missionals, sol·licitant papes i reis, intervenint en concilis i capítols generals, professant en universitats, lliurant el seu esperit a la contemplació i lluitant constantment contra el menyspreu, la incomprensió o la ignorància d’aquells que tenien més obligació d’escoltar-lo i d’ajudar la seva altíssima empresa.
L’obra lul·liana ha influït poderosament en filòsofs i pensadors com Nicolau de Cusa, Descartes, Newton o Leibniz. La seva influència abasta també noms de la nostra cultura com Jacint Verdaguer, JV Foix o Salvador Dalí, fins arribar a figures de la contracultura nord-americana, com Allen Ginsberg, entre d’altres.
En la celebració enguany del 710è aniversari de la seva mort, cal recordar que Llull va ser l’escriptor genial que va crear la llengua catalana literària, la llengua que utilitzà en dues de les seves grans novel·les, Romanç d’Evast i Blaquerna que aquí comentem i El Llibre de Meravelles, però també l’utilitzà en obres no literàries. És el gran patriarca de la cultura catalana. I va ser a causa del seu afany per adreçar-se i fer-se entenedor al major nombre possible de lectors, el motiu pel qual va utilitzar de forma pionera la llengua vernacla o vulgar per escriure obres teològiques, filosòfiques i lògiques, encara que escrivís majoritàriament en llatí i també en àrab.
Romanç d’Evast i Blaquerna és un llibre de caràcter exemplar i utòpic que explica la història d’un heroi que encarna el projecte espiritual de Llull. Es tracta d’un noi de família acomodada que, havent manifestat unes profundes inquietuds espirituals, marxa de casa seva per fer vida ermitana dedicada per complet a l’adoració de Déu, la seva personal ambició.
Blaquerna emprèn un viatge iniciàtic que el transforma. Un seguit de circumstàncies el fa renunciar temporalment a la seva vocació i el duen a professar en una abadia com a monjo. Més tard es trobarà havent d’acceptar de ser abat, bisbe i arribarà a ser nomenat papa. Només al final de la seva vida, ja vell, renunciarà al soli pontifici i arribarà a ser ermità, per poder gaudir intensament de la vida contemplativa, el seu objectiu predilecte. La narració recull també les vides dels pares de Blaquerna, Evast i Aloma, i de Natana, la noia que li havien proposat com a promesa, que esdevindrà monja i abadessa. Cal remarcar que el cas d’un papa que presenta la seva renúncia, mal que sigui en la ficció, no deixa de sorprendre, doncs ha estat un tema implantejable en medis eclesials.
El Romanç d’Evast i Blaquerna és una narració de gran abast, sòlidament estructurada en cinc llibres breus, amb una diversitat d’eixos narratius remarcable i on s’intercalen una multiplicitat d’històries sempre amb rerefons moral que permeten una gran diversitat de perspectives de lectura.
Llull, a la novel·la, remarca que cal una reforma de la societat i de l’església, ja que hi ha un ordre original que ha estat alterat i que cal restaurar. El món està corromput i desordenat perquè l’ésser humà ha oblidat la fi de la seva existència i cal lluitar contra els efectes devastadors d’aquesta perversió. Tot i ser una narració medieval, planteja de forma didàctica i amena una “renovatio mundi” segons Albert Soler i Joan Santanach, filòlegs experts en l’obra lul·liana. El Romanç d’Evast i Blaquerna té el mèrit de buscar i aconseguir ser una narració per a tothom: per al poble, per a les elits de govern i per a tots els estats de vida, ja siguin laics, religiosos, homes o dones. Així va intentar arribar a l’objectiu proposat d’una necessària reforma moral de la humanitat.
Blaquerna toparà amb contextos i personatges viciats que constantment el posen a prova. I això dona vivacitat i interès a la narració. Hi trobem també personatges al·legòrics com els Deu Manaments, Fe, Enteniment, Veritat, Devoció o Valor, que transmeten ensenyaments que empenyen a comprometre’s amb una recta ordenació de la societat i de l’Església.
Cal remarcar que, integrada dins la cinquena i última part de la novel·la Romanç d’Evast i Blaquerna, titulada “De vida ermitana” i amb una total autonomia pròpia i amb sentit per ella mateixa, hi trobem El Llibre d’amic i amat. Llull té l’habilitat i l’originalitat d’introduir un cant poètic en una novel·la medieval.
Precisament El Llibre d’amic i amat és l’obra literària catalana més difosa de tots els temps i la més lloada i celebrada de les obres de Llull. Està composta per breus proses poètiques i es troba al capítol 100 de la novel·la, que va ser acabada a Montpeller vers l’any 1283.
Cal remarcar que Ramon Llull al Llibre d’amic i amat crea l’antecedent literari del “poema en prosa”. I que Charles Baudelaire (1821-1867) n’agafaria el relleu i en seria l’escriptor que de forma definitiva fixaria els contorns lírics d’aquesta “prosa poètica” a la seva gran obra “L’Spleen de Paris”.
El Llibre d’amic i amat ha estat traduït a 16 llengües i té 366 passatges o pensaments molt breus en forma de versicles poètics o aforismes , un per cada dia de l’any, inclòs el de l’any de traspàs, que estan influïts pel bíblic “Càntic dels Càntics”.
Ara disposem d’una versió en català actual realitzada pel reconegut escriptor i poeta mallorquí Sebastià Alzamora (1972) que el fa plenament accessible al lector d’avui.
El Llibre d’amic i amat és un llibre de meditació únic i atemporal, un text místic, amb l’objectiu que cadascun dels seus versicles basti per a una jornada sencera de meditació.
Llull es fa eco, amb una innegable bellesa i delicadesa de temes, de la poesia amorosa universal des del “Càntic dels càntics” a la lírica dels trobadors occitans, amb una densa concentració conceptual. És capaç per tant de connectar la saviesa mística amb la força emocional de la poesia trobadoresca. De fet, es definia com un “trobador de Déu”.
El Llibre d’amic i amat és una obra fundacional de la poesia catalana, una de les seves pedres angulars, en paraules del poeta i assagista Vicenç Llorca (1965), és “lo veritable llibre d’or de nostra literatura” deia Jacint Verdaguer (1845-1902). Se l’ha anomenat sovint “El Càntic dels Càntics” de la literatura catalana.
El Llibre d’amic i amat és una obra didàctica d’alta poesia, farcida de metàfores morals, paradoxes, i coincidències d’opòsits, amb brevetat i varietat de formes i amb imatges memorables. Es caracteritza per ser un compendi de totes les perfeccions. Blaquerna (o l’ésser humà que estima Déu, segons Arnau Vives) és “l’amic”, amb les connotacions de fidelitat, incondicionalitat, companyia, ajuda, estimació, afecte, discreció, intimitat, confidencialitat, encara que sigui algú que dubta, que sofreix, que peca, que s’enutja, que plora, que riu, que gaudeix, que es reconcilia…Llull anomena “metàfores morals” els versicles que componen el seu opuscle místic. De manera similar és una altra metàfora allò que fa que “amat” signifiqui “Déu”, però amb les connotacions pròpies de la paraula ”amat”: intimitat, predilecció, complicitat, subjecte d’amor. El text es transforma en una història d’amistat espiritual, d’amor entre amics i això permet i facilita al lector que pugui fer-se l’obra seva, fins i tot amb una interpretació laica o de qualsevulla religió, més enllà de les creences personals i les conviccions més íntimes de cadascú.
Cal recordar que la influència de l’obra de Llull -aquesta figura colossal, aquesta personalitat intel·lectual de les més poderoses de la història de la humanitat-, ha perdurat al llarg dels segles amb més o menys fortuna segons les èpoques històriques fins al dia d’avui en què es continua trobant plenament vigent.
Llull, conegut també com el “Doctor Il·luminat”, és un mestre dels exemples, dels proverbis, i del discurs sentenciós. La prestigiosa filòloga i medievalista catalana Lola Badia (1951), ens diu que el coneixement de la seva obra -i una bona manera d’iniciació podria ser a través de la lectura del Romanç d’Evast i Blaquerna-, entre altres qualitats “millora l’estil dels seus lectors, i els dona una solemne lliçó de sensatesa i de bon gust literaris”. I el poeta Vicenç Llorca ens suggereix que les metàfores lul·lianes continuen interpel·lant el món contemporani, i són un desafiament al temps actual, el de la immediatesa i la superfície i ens interroguen sobre moltes de les nostres inquietuds, afanys, emocions i esperances.
Agraïment: Article en homenatge al recentment desaparegut erudit Anthony Bonner (Nova York, 1928-Palma, 2025), doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (a l’any 1995) i per la Universitat de les Illes Balears (a l’any 2016), el principal referent i divulgador mundial, fins ara, de la figura de Ramon Llull, en l’any de la celebració del 710è aniversari de la seva mort.
Referències bibliogràfiques
- LLULL, Ramon. Romanç d’Evast e Blaquerna. Edició a cura d’ Albert Soler i Joan Santanach. Editorial Barcino. Barcelona, 2016.
- LLULL, Ramon. Llibre d’amic i amat Versió de Sebastià Alzamora Tast de Clàssics. Editorial Barcino. Barcelona 2016.
- BONNER, Anthony. Obres selectes de Ramon Llull (1232-1316), volums 1 i 2, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1989.
- Redacció. “S’ha mort Anthony Bonner, primer president del GOB i gran estudiós de Ramon Llull” VilaWeb 08.12.2025 https://www.vilaweb.cat/noticies/mort-anthony-bonner-primer-president-gob-gran-estudios-ramon-llull/
- LLULL, Ramon. Accidents d’amor Versió de Pere Antoni Pons. Tast de Clàssics. Editorial Barcino. Barcelona 2016.
- LLULL, Ramon. Llibre de les bèsties. Llibre del cel. A cura de Lluís-Anton Baulenas. A: Torsimany. Clàssics catalans actualitzats. GEA edicions, Barcelona 1986.
- BADIA, Lola. “Pròleg” A: Romanç d’Evast e Blaquerna. Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Edicions 62. Barcelona, 1982, pàg. 7-14.
- ARBOIX, Adrià. “Ramon Llull (1232-1316), el primer català universal”. Emporion, núm 110 -febrer- 2016 https://emporion.org/ramon-llull/
- PUIGPELAT, F. L’últim hivern de Ramon Llull. Proa, Barcelona, 2004.
- CASAS, S; SERRA, A. “Per què va ser important Ramon Llull?” A: Sàpiens, n. 159, 2015, p. 24-32.
- PUJOL, C. “Ramon Llull, el primer català universal”. A: Sàpiens, n. 159, 2015, p. “Introducció”. A: LLULL, Ramon. Llibre d’amic i amat, Versió de Sebastià Alzamora Tast de Clàssics. Editorial Barcino. Barcelona 2016, pàg.,7-21.
- VIVES, Arnau. “Epíleg”. A: LLULL, Ramon. Llibre d’amic i amat, Versió de Sebastià Alzamora Tast de Clàssics. Editorial Barcino. 2025, pàg.171-181.
- LLORCA, Vicenç. Entenguem-nos per amor. Editorial Barcino. Barcelona 2025.
Llibre d’amic i amat (Ramon Llull, versió de Sebastià Alzamora)
[23]
L’amic va estar malalt, i l’amat el cuidava: l’alimentava
de mèrits, l’abeurava d’amor, l’acotxava amb paciència
el vestia d’humilitat i el curava amb veritat.
[28]
Va tenir son l’amic, exhaust de cercar el seu amat, i
va tenir por d’oblidar el seu amat. I va plorar per
no adormir-se, i perquè el seu amat no fugís del seu
record.
[62]
Digues, foll, si el teu amat deixés d’estimar-te, què
faries?
Contestà dient que estimaria per no morir, perquè
el desamor és mort, i l’amor és vida.
[69]
Els camins de l’amor són llargs i breus, perquè
l’amor és clar, pur, net, vertader, subtil, senzill, fort, diligent,
lluminós i abundós de nous pensaments i records
antics.
[70]
Preguntaren a l’amic quins són els fruits de l’amor.
Respongué: -plaers, cavil·lacions, desitjos, sospirs,
ànsies, treballs, perills, turments i fatigues. Sense aquests
fruits, l’amor no es deixa tocar pels seus servidors.
[77]
Cridà l’amic la gent amb veu alta i els va dir que l’amor
els ordenava estimar, tant si caminaven com si descansaven,
vetllant o dormint, xerrant o callant, comprant,
o venent, plorant o rient, gaudint o planyent-se,
guanyant o perdent, que estimessin fessin el que fessin,
perquè així els ho havia ordenat l’amor.
[119]
Preguntaren a l’amic quines són les tenebres més
obscures. Respongué que l’absència del seu amat. Li
demanaren quina era la més gran resplendor, i respongué
que la presència del seu amat.
[156]
Per l’amor tan singular que l’amic professava a l’amat,
estimava el bé comú per damunt del bé particular, per
tal que el seu amat fos conegut, lloat i desitjat
universalment.
[170]
-Digues, foll, tens diners?
Respongué: -Tinc un amat.
-Tens viles o castells, ciutats, comtats o ducats?
Respongué: -Tinc amors, pensaments, plors,
desitjos, treballs i fatigues, que són més valuosos que
els imperis i els regnes.
[173]
Preguntaren a l’amic per què no es defensava de les
faltes i dels falsos delictes que li imputava la gent.
Respongué que havia de defensar el seu amat, a qui
la gent vilipendiava falsament, i que l’home, que pot
incórrer en l’engany i en l’error, amb prou feines és
digne de defensa.
[241]
L’amat alliberà l’amor i donà permís a la gent perquè
en prenguessin tant com volguessin, i amb prou feines
trobà l’amor qui l’acollís dins el seu cor.
I per aquest motiu plorà l’amic, entristit pel deshonor
que li infligeixen, entre nosaltres, tants falsos
amadors i tants homes ingrats.
[248]
Foll, si dius la veritat, seràs maltractat i escarnit, reprès,
turmentat i mort per la gent.
Respongué: -D’aitals paraules s’infereix que, si
mentís, seria lloat, estimat, servit i honorat per la gent,
i allunyat dels amadors del meu amat.
[283]
-Digues, amador, què és el valor?
Respongué que el contrari del valor d’aquest món,
cobejat pels falsos amadors plens de vanaglòria, que
volen valdre, tot i que manquen de cap valor, per tal
de ser perseguidors del valor.
[284]
-Digues, foll, has vist algun insensat?
Respongué que havia vist un bisbe que tenia a
taula molts gots i molts plats i safates de plata; i al seu
dormitori, moltes vestidures i un llit enorme, i, dins
les seves arques, molts diners. Però a la porta del seu
palau hi havia ben pocs pobres.
[338]
Un dia parlaven malament de l’amat davant de l’amic,
i l’amic no respongué ni defensà el seu amat.
I fou motiu de discussió qui tenia una culpa més
gran, si els homes que vilipendiaven l’amat, o l’amic
que callava i no defensava el seu amat.
Homenatge a Ramon Llull
Ma feble veu amor vos canta,
oh! Benaurat Mestre Ramon!
que heu somniat capgirar el món
amb l’alçaprem de la Fe santa.
Vós que la llengua heu exornada
amb el llorer que més li cal:
en vostres llibres l’heu alçada
talment que avui és immortal.
Vós que la sang d’Amic vessàreu
en holocauste per l’Amat;
Vós, oh Poeta, que estimàreu
la font, l’ocell, l’arbre fullat.
Maria Antònia Salvà (1869-1958)
