En l’anterior escrit publicat a Emporion, vaig exposar els antecedents de la meva experiència personal amb la tecnologia que ha estat promocionada amb l’etiqueta d’Intel·ligència Artificial (IA). Arribats a aquest punt, em plantejo dues preguntes. La primera és: d’acord amb aquesta experiència, penso que l’hem d’incorporar a les nostres vides? Hi ha multitud de raons per les quals la resposta ha de ser un rotund “no”. Tantes, de fet, que ja preveig que necessitaré múltiples escrits a Emporion per exposar-les. Els arguments tenen una base ètica, ambiental, laboral i legal.
En primer lloc, convé recordar que la gènesi d’aquesta tecnologia i de les seves capacitats es troba en l’ús massiu d’informació digital o digitalitzada que s’ha fet servir per a l’entrenament dels algorismes. Mentre que la legislació diu que protegeix tant la privacitat individual com la propietat intel·lectual a través dels drets d’autoria, governs i estaments judicials de tot el món han mirat cap a una altra banda davant les pràctiques predadores i extractivistes de les corporacions desenvolupadores de les aplicacions d’IA.
Que diferent que ha estat el raser aplicat a aquestes empreses respecte de la persecució que van patir plataformes de compartició solidària de cultura com Napster, The Pirate Bay o Series Yonkis, per posar alguns exemples de les dues primeres dècades del segle. En una de les sentències judicials més delirants, una dona de Minnesota, als Estats Units (EUA), va ser multada l’any 2007 amb l’equivalent a 156.000 euros per haver compartit amb altres persones els fitxers de 24 cançons a través de la xarxa Kazaa. A l’Estat espanyol, en lloc d’analitzar cas per cas, es va socialitzar la condemna, també el 2007, amb la imposició d’un cànon que s’aplicava al preu de tot mitjà de gravació d’informació digital (CD, DVD, etc.), independentment de si l’ús que se’n faria afectava dades protegides per algun dret o no. Presumpció de culpabilitat. La recaptació anava destinada a compensar la suposada pèrdua que patien persones autores, però només si estaven adherides a entitats de gestió col·lectiva de drets tan populars com la SGAE (Sociedad General de Autores y Editores). Després de diversos estira-i-arronses amb la justícia europea, el cànon és actualment vigent per a suports com telèfons mòbils i tauletes, i recapta, anualment, més de 50 milions d’euros. La pirateria de la cultura per nodrir ment i ànima —tot i pagar-se de forma col·lectiva i indiscriminada— continua sent il·legal. Però si ets una empresa desenvolupadora de models d’IA com OpenAI, Alphabet o Anthropic i “només” vols fer un ús comercial de la cultura que pirateges per crear el teu producte derivat i lucrar-te’n, catifa vermella.
Encara més inquietant que aquests privilegis del capital resulta l’ús que fa de les dades recollides a partir de l’activitat i les contribucions de les persones que fan ús dels seus serveis. Per a Shoshana Zuboff, filòsofa que va encunyar el terme “capitalisme de vigilància”, la IA és un pas més en l’activitat de les empreses tecnològiques per recollir informació personal de la comunitat usuària i convertir-la en mercaderia per tal de comercialitzar-la i extreure’n benefici. OpenAI, de fet, ja ha anunciat la seva intenció d’introduir publicitat al seu bot de conversa ChatGPT. El perfil del producte ofert i l’estratègia de venda s’ajustaran, cas per cas, al perfil que la companyia haurà pogut construir a partir de la informació regalada per cada persona en cada interacció. Més enllà del màrqueting, conèixer no només el perfil genèric d’una persona sinó algunes de les seves interioritats i confessions més íntimes obre la porta, sens dubte, a aplicacions encara més funestes i orientades, per exemple, a la manipulació ideològica. Grok, el bot de la companyia X, propietat del multimilionari Elon Musk, sembla dur avantatge en aquesta prometedora branca de l’enginyeria social.
El poder que deriva de disposar de dades privades recollides per les empreses d’IA atraurà (o atreu), inevitablement, l’interès de governs i cossos policials. Alguns d’aquests actors ja s’han mostrat, d’uns anys ençà, crítics amb l’encriptació de missatges que tenen establerta algunes aplicacions de missatgeria instantània com ara WhatsApp, Telegram o Signal. Companyies com Apple ja van ser pressionades per governs de caràcter pretesament democràtic, com el dels EUA, per cedir la clau del seu sistema d’encriptació. Què passarà amb un caramel encara més dolç, per íntim i personal, com és la informació recollida per les IA? I què passarà sota règims encara menys proclius al respecte i la protecció dels drets de la seva ciutadania que les decadents democràcies liberals occidentals?
Un pas més enllà en l’escala de violència trobem, ja actualment, les aplicacions militars de la IA. La irrupció de la IA al domini del gran públic va anar acompanyada de la promesa d’aplicacions gairebé miraculoses en multitud de camps. En el camp de la medecina, havia de suposar una acceleració exponencial en la recerca i síntesi de molècules per fabricar nous fàrmacs i tractaments. Progressivament es van desgranant avenços en aquest àmbit. Més dubtosos resulten els beneficis promesos en camps com la psicologia i l’educació (ja hi arribaré). Els resultats més clars i palpables, paradoxalment, els trobem en l’esfera militar, a priori una de les més opaques. Des de la fabricació d’armament i el guiatge de míssils fins al disseny d’estratègies extrajudicials per executar aiatol·làs, la IA s’ha revelat com un gran avenç. Ara es pot matar millor, des de més lluny, i embrutant-se menys les mans i el sentiment de culpa de qui, en última instància, dona les ordres. Ara es poden percebre les operacions com escenes de videojoc i les vides humanes, no com a persones, sinó com una borrosa agrupació de píxels en un monitor. Fa poques setmanes, als EUA, quan la companyia Anthropic va manifestar la intenció de limitar tímidament alguns dels usos més agressius de la seva tecnologia per fer la guerra, Trump va ordenar la rescissió immediata de tots els contractes públics del govern federal amb ella. Mentrestant, el govern de l’Iran ha llançat drons explosius contra centres de dades de tecnològiques com Amazon i Microsoft a la regió, posant la IA al centre de la diana. En plena carrera per consolidar la IA com a tecnologia útil dins del cicle de Gartner, les grans potències (inclosa la Unió Europea) han rebutjat, des del primer moment, establir una regulació o tractat que en limités els usos militars i protegís així una població civil que, com sempre, n’acaba pagant les conseqüències.
