El Santa Anna és un dels hotels més antics de l’Estartit. La família Dalmàs, encara avui propietària de l’establiment, va ser de les primeres que va oferir allotjament als turistes –vinguts sobretot de la Gran Bretanya- quan començaven a arribar-hi en els primers viatges organitzats, ara fa gairebé setanta anys. Llavors, el poble amb prou feines tenia uns centenars de veïns. La primitiva Residència Santa Anna de Joan Dalmàs, la seva esposa Alberta Garcia i la filla d’ambdós, l’Emília, va afegir-se l’any 1958 als hostals i primers hotels que s’hi havien anat obrint fins aleshores: la Fonda Montserrat, de Quirze Parera; l’Hotel Miramar, d’en Josep Trill; l’Hostal Vila, de la família Pascual Vila; l’Hostal La Masia, de la família Ferrer Ribas; l’Hotel El Català, de Vladimir Raitz; l’Hotel Coral, d’Isidre Barrera o l’Hotel Garbí, de Carles Vilallonga. Aquell any també va obrir l’Hotel Las Islas, de Frederic Dalmau i Caterina Brugués.
Segons l’historiador estartidenc Marcel·lí Audivert i Pascual, el primer Dalmàs que arribà a l’Estartit, a partir del segle XVII, procedia de l’Escala, de Sant Martí d’Empúries més concretament. L’arbre genealògic conegut s’inicia amb aquest escalenc, de nom Salvador, casat amb Rita Pujol, de Palafrugell, però també consta un Dalmàs, en Rafel, mariner de l’Estartit, entre els primers compradors de terres de conreu al poble, quan, l’estiu de l’any 1868, la finca dels Rasos de Santa Anna o del Mas Pobre va ser subhastada i dividida en 50 sorts o parcel·les d’uns 400 metres quadrats cada una. Ell va adquirir la parcel·la número 8; en va pagar 50 rals i 24 rals més de cànon municipal anual i la va convertir en l’hort familiar fins que, més endavant, la va vendre a Albert Mir Prats.
Seguint amb la genealogia, Joan Dalmàs Pujol, fill d’en Salvador i la Rita, nascut a l’Estartit, va emmaridar amb la també estartidenca Teresa Pascual Condal, que tothom anomenava Teresa ‘de la Coloma’, filla de la Coloma Condal, d’Ullà, i Rafael Pascual Marquès. El matrimoni va tenir una filla i un fill, la Maria i el Martí Dalmàs Pascual, tots dos estartidencs, ell nascut el 1870 i ella, tretze anys més tard. En Martí treballava al camp i també pescava, però era més pagès que pescador, perquè els Dalmàs sempre han sigut més d’arada que no pas d’arjau. Durant una època de la seva vida va viure a Pals i allà va ser on va conèixer i es va enamorar de l’Emília Puig Simon, pubilla de Can Bertran dels Masos de Pals, amb qui es va acabar casant uns anys més tard. Es portaven sis anys. El matrimoni va tenir dues criatures, un fill, el Joan, nascut a Pals el 29 de maig del 1903, i una filla, la Teresa, palsenca també, nascuda el primer dia de l’any 1914.
Amb el pas dels anys, Joan Dalmàs Puig es va casar amb Alberta García Pagès, filla del pescador Genís Garcia Planes, l’hereu de can Planes, i Carme Pagès Arqués, la Carmeta de can Tomàs, malnom amb què es coneixia el seu pare, Pere Pagès Flaquer, casat amb Caterina Arqués Serrallés. El Joan era una persona inquieta i molt capacitada que no havia pogut estudiar gaire perquè el seu pare l’havia tret de l’escola als 11 anys. L’home estava delicat de salut i volia que el fill l’ajudés en el conreu dels camps; des d’aleshores, en Juanito, que era com li deien tots a casa, va ser pagès, un pagès -diguem-ne- per força, més que no pas per vocació ni tradició.
L’Alberta, nascuda a l’Estartit el 8 de febrer del 1906, era la segona dels tres fills que van tenir en Genís i la Carme. Primer va néixer el Pere, l’hereu, i després, la Modesta, la petita de la casa. Persona autodidacta i feinera, l’Alberta Garcia duia la casa, els fills i cosia, perquè era una bona modista. Estava dotada de la sensibilitat estètica, la creativitat i l’habilitat manual necessàries per tallar i cosir. Era detallista i tenia gust, i estava al dia, de manera que eren moltes les joves i senyores de l’Estartit i de Torroella que passaven pel seu cosidor, fins i tot gironines i barcelonines que, aprofitant l’estiueig a la platja, també s’hi feien fer vestits. Amb en Joan van tenir una sola filla, de nom Emília com l’àvia, nascuda a l’Estartit el 8 de desembre de 1941, que encara avui, amb 84 anys molt ben portats, continua pendent de tot el que passa a l’hotel que van posar en marxa amb els seus pares i que ara duen Joan Albert i Glòria Porqueres Dalmàs, dos dels seus quatre fills.
De pagesos a hotelers
El cognom Dalmàs no és pas empordanès, té un origen occità-català i es pot trobar escrit també amb e (Delmàs) i amb doble essa final (Dalmass). Va ser en l’època de Martí Dalmàs, l’avi de l’Emi -ho prefereix més que no pas Emília- quan el cognom familiar va canviar la e per la a i va passar a escriure’s com l’escriuen avui, probablement per culpa d’algun funcionari o fedatari públic foraster, illetrat i desconeixedor de la vocal neutra del català oriental.
Martí Dalmàs i Emília Puig i els seus dos fills vivien al número 55 del carrer de Santa Anna, en una casa construïda originalment a mitjans el segle XIX per Joan Bernat que, cap a l’any 1910, va vendre a Miquel Borrat i Consol Bou. Uns anys més tard, probablement el 1919 o el 1920, la Consol, vídua ja aleshores, va traspassar la casa al Martí i l’Emília. La finca tenia un pati molt gran al darrere, una important extensió de terreny que s’estenia sense interrupció fins a l’actual carrer de la Platja, perquè llavors el carrer del Port encara no s’havia obert. De fet, s’aniria obrint fins al carrer de l’Església amb el pas del temps i en tres èpoques diferents, durant els anys 1936, 1947 i 1974. En aquell tros de terra allargassat és on pasturava el bestiar. Tenien un matxo, un galliner amb gallines i també conills i una porquera amb porcs. Era com un petit mas a dins del poble i la vida que portaven era ben bé de pagès.
Quan els turistes van descobrir l’Estartit i van començar a arribar-hi d’una manera massiva, no hi havia prou fondes ni hostals per acollir-los i molts s’allotjaven en habitacions de cases del poble i dels masos. Això és el que va passar a casa dels Dalmàs Puig quan, un estiu, l’Enriqueta Vila, de la Fonda Vila, els va proposar d’hostatjar-ne alguns que ella no podia encabir al seu establiment. Per poder-los instal·lar, el Joan, l’Alberta i l’Emi havien de dormir a la planta baixa; s’instal·laven temporalment on podien, amb la minyona i fins i tot a sobre la tina on treballaven el raïm, per deixar lliures les habitacions i el bany que tenien a dalt. Aviat van veure que llogar-les als visitants durant els mesos d’estiu era un bon negoci i una manera menys dura de guanyar-se la vida que no pas treballant al camp, i, si més no, era un bon complement econòmic. De caràcter emprenedor i pagès per obligació com ja s’ha dit, en Juanito va veure una oportunitat per canviar la vida que portava i no la va pas desaprofitar; ho va tenir clar de seguida, i només va faltar que la seva filla hi insistís per decidir-se a fer el pas i entrar al ram de l’hostaleria.
L’Emi estudiava francès a l’escola del poble amb la senyoreta Rosa Buxeda, de Casavells, i també anglès en classes particulars amb en Salvi Porqueres Feliu, fins als 20 anys. Tant la Rosa com el Salvi serien dues persones molt determinants en la seva vida. L’una perquè va tenir molta influència sobre ella i l’altre, perquè va ser l’home de la seva vida. A l’Emi la idea de viure i treballar en un hotel li feia molta il·lusió. El seu pare volia que estudiés, però no pas una carrera universitària, i la seva mare només esperava que fos modista i tingués un cosidor i una botiga de confecció amb ella. La noia, però, no en volia saber pas res de patronatges ni d’estar-se hores i hores asseguda davant d’una màquina de cosir i s’hi va rebel·lar. Va obstinar-se a convertir la casa familiar en un establiment hoteler i ho va aconseguir. Així va ser com va néixer la primitiva Residència Santa Anna que, més endavant, esdevindria l’hotel del mateix nom. Quan van obrir era l’any 1958 i feia poc que s’havien obert també al turisme el Coral i El Català.
Van encarregar les obres al constructor Ramon Rasclosa, d’Ullà, que va fer la primera transformació de la casa en hostal, un establiment que tenia tres plantes i un bany per planta. Després, vindrien d’altres ampliacions, a mesura que van anar comprant finques veïnes i les van anar integrant fins a convertir-se en l’Hotel Santa Anna actual. Al primitiu hostal, s’hi entrava pel bar, que donava al carrer principal. Estava molt ben decorat per l’època i d’allà també sortia l’escala que portava a les habitacions. N´hi havia una trentena, repartides en tres plantes amb els lavabos corresponents, cada dues habitacions en compartien un. Tenia una estructura molt particular perquè, a diferència d’altres establiments que van anar sorgint també en aquella època al poble, el de la família Dalmàs Garcia va créixer a dins de la trama urbanística de l’Estartit més antic, en successives reformes, i no pas de nova planta i en terres de l’eixample del poble com, per exemple, el Bell Aire, el Flamingo o el Pinimar, edificacions construïdes i dissenyades ja com a establiments hotelers.
Joan Dalmàs s’adonava que el turisme era un bon negoci i que aniria a més en el futur. La seva filla li havia fet obrir els ulls. Per això, en paral·lel a la transformació de la casa familiar i la posada en marxa de la Residència Santa Anna, va buscar-se un soci per construir un altre hostal en una part del terreny que donava al carrer de la Platja. El millor soci que podia tenir era el seu bon amic Josep Coll Romaguera, masover del Mas d’en Pi, veí de la granja de porcs i gallines que en Juanito tenia a la plana, i a ell li va explicar la idea i la proposta d’invertir-hi plegats. Malauradament, en Coll no tenia bona salut i no s’hi va veure amb cor, va preferir no embarcar-s’hi. De fet, al cap de poc temps, va morir, amb només 40 anys. No podent comptar amb ell com a soci, ho va proposar llavors a Josep Ferrer Tibau, pagès de cal Moliner de Fontclara. Anirien a mitges: l’un hi posaria els diners i l’altre, el terreny. Al cap de cinc anys, segons narra Narcís Coll Frigola a les seves memòries, farien una subhasta tancada entre tots dos i se’l quedaria el que més n’oferís. D’aquesta manera, l’any 1962 va néixer la Pensión Las Medas al carrer de la Platja, número 22, que, inicialment, quan van obrir, només tenia nou habitacions. L’any següent, però, ja en tenia el doble. De fet, el 17 de març del 1964, la corporació municipal va aprovar la llicència d’obres sol·licitada per Narcís Coll per ampliar-ne el primer i el segon pis. Va ser un encert, perquè en pocs anys, van passar a hostal i després a hotel.
Durant uns anys, els Dalmàs Garcia i els Ferrer Cama van ser socis, i, fins i tot, van acabar fent una mena de petit grup hoteler -potser el primer de la costa- amb els seus establiments i el de Joan Massaguer i Teresa Dalmàs, la germana d’en Joan, denominat Residència Massaguer. Actuaven de manera independent, però col·laboraven en tot i pertot per no perdre clients. A la primeria, abans que els Ferrer Cama n’adquirissin la totalitat del capital i passessin a gestionar-lo sols a través de la filla i el gendre, tothom treballava al nou hotel: la Carmen i la Pilar Ferrer i l’Emi Dalmàs feien de cambreres i el xicot de la Carmen, Narcís Coll, ajudava al bar; l’Alberta Garcia també, i en Juanito era a la recepció, ajudat per la seva filla. Era un no parar i no només durant l’estiu, perquè aleshores, com relata en Coll al llibre Ara que el sol ja va a la posta, “… Tothom buscava places. Rebíem una mitjana de cinc a deu cartes diàries durant tot l’hivern; gent estrangera que volia un lloc per passar les vacances d’estiu. Especialment els anglesos volien tenir la reserva feta… “.
L’Estartit ja havia esclatat com a centre turístic de la Costa Brava. Va ser llavors precisament quan en Joan Dalmàs i Narcís Coll van decidir crear l’Associació d’Amics de l’Estartit, una entitat de caràcter corporatiu per defensar els interessos comunitaris davant de les instàncies administratives, sobretot davant de l’Ajuntament torroellenc. En Joan presidia l’entitat i en Narcís n’era el secretari, i també en formaven part, entre altres, Josep Sureda, hoteler, Joan Pagès, secretari del Pòsit Marítim i Rafel Massaguer, president de la Confraria de Pescadors.
El Càmping Bona Festa
A partir del moment en què la gestió de l’Hotel Las Medas va quedar en mans de la Carmen Ferrer i en Narcís Coll, els Dalmàs Puig van dedicar-se plenament al Santa Anna, un dels pocs hotels que obria tot l’any. El 30 d’octubre del 1965, però, va ser un dia molt especial per a ells, perquè les campanes de l’església de l’Estartit van repicar per celebrar el casament de l’Emi amb en Salvi, el seu professor d’anglès. Ella tenia 24 anys i ell, 31. Ella sortia del niu i ell ja feia anys que volava sol. Es coneixien des que ella tenia 15 anys, i n’estava molt i molt enamorada, embadalida més aviat, perquè en Salvi es veu que tenia un atractiu personal que captivava tothom, sobretot a les dones. Van tenir quatre fills, la Glòria, l’Anna, en Joan Albert i en Francesc, el més petit. Mai no van treballar junts, perquè cadascú tenia el seu negoci. L’Emi portava l’hotel. En Salvi, treballava inicialment a l’oficina turística d’Eugeni Llos Pagès, juntament amb Emili Garcia i Pere Tàpies, però, més endavant, va posar-se per ell i va obrir una oficina de canvi de moneda també al carrer de Santa Anna, des de la qual organitzava així mateix excursions per als turistes. El matrimoni de l’Emi i el Salvi va durar 40 anys, fins que ell es va voler independitzar a Girona i ella, després d’una vida totalment dedicada als fills i a l’hotel, va considerar que potser ja era hora que cadascú fes la seva amb plena llibertat. Al capdavall, tots dos ja eren grans i els fills tampoc no els necessitaven.
Un cop casada la filla i amb l’hotel en marxa i ben encarrilat, la visió i el tarannà sempre inquiet d’en Joan Dalmàs van portar-lo a plantejar-se la possibilitat d’allunyar-se’n i d’obrir un altre negoci, enfocat igualment al turisme, però per a un públic diferent. D’aquesta manera, l’Emi i en Salvi podrien viure sense la presència constant dels pares i sogres i organitzar-se com millor els semblés. Ell i l’Alberta ja eren grans i també estarien millor lluny de l’enrenou de l’hotel i tornant d’alguna manera a la tranquil·litat de la plana. Llavors, ja funcionaven els càmpings Estartit, Rifort, Delfín Verde, La Sirena i El Molino, que cada estiu s’omplien. Veient-ho, segurament, en Juanito devia pensar que podia ser una alternativa interessant per rendibilitzar la casa i les terres que la família tenia en el paratge denominat el Camp de l’Arbre, sense haver de tornar a fer de pagès.
Pensat i fet. Era l’any 1968 quan va fer transformar la casa i la granja de porcs i gallines que hi tenia, en un càmping. El 10 de juliol d’aquell any, l’equip municipal en va aprovar la corresponent llicència d’obres. El que va fer va ser ampliar l’espai per viure-hi amb la construcció d’un pis a sobre de la casa original i també va fer-hi una petita piscina que omplien amb la manguera cada estiu, però va mantenir-hi el bestiar i els camps de conreu, com un atractiu més de l’establiment i un element ben diferenciador respecte de la resta d’instal·lacions semblants existents al poble. Algú va batejar el nou lloc d’acampada com Camping Buena Fiesta, traduït més endavant al català. El nom prometia, sens dubte. Inicialment, se’n va fer càrrec el mateix Joan, però després hi va entrar un temps Joan Coll fins que, finalment, ho va arrendar Eduard Taulé, que s’hi va posar al capdavant. Va funcionar vuit estius fins que van tancar definitivament. En Joan Dalmàs va morir a l’Estartit el 7 de novembre del 1981 i l’Alberta, tres anys més tard, el 31 de maig, també al poble. Aleshores, l’any 1984, l’Emi va decidir vendre el càmping als seus antics socis i amics Narcís Coll i Carmen Ferrer. En realitat, el que van fer va ser una permuta amb l’edifici del primitiu Hotel Las Medas del carrer de la Platja, construït per iniciativa del seu pare. Els Coll Ferrer ja havien convertit l’antic Hotel La Sardana en el Medas II i els Dalmàs Garcia podien recuperar així el terreny original que tenien l’avi Martí i l’àvia Emília i ampliar el Santa Anna. Tothom hi va guanyar, perquè el càmping Bona Festa va ser rehabilitat, ampliat i convertit en l’actual Càmping Les Medes, gestionat des d’aleshores per Joaquima Coll Ferrer i el seu marit Josep Maria Pla Calsina. Avui dia és un dels millors càmpings d’Europa, perquè l’enderroc del Medas I i de la Residència Massaguer, situada al costat mateix, va permetre a l’Emi Dalmàs Garcia i als seus fills d’ampliar l’hotel familiar amb una piscina i més places d’aparcament l’any 1996.
Totes les fotografies son cedides per la família Dalmàs
