El mes de juny del 1977 va ser ben especial. Després d’un curs de COU convuls a l’institut de Palafrugell, on vam descobrir món després d’anys a la cova de Plató dels “hermanos”, vam estrenar-nos com a extres de cinema en el rodatge de Borrasca, una pel·lícula d’època centrada en l’adveniment de la segona república espanyola, uns moments també de canvi, com les primeres eleccions democràtiques que se celebrarien el dia 15 d’aquell mateix mes quan encara, en plena transició política, tot semblava possible.
Diem que el curs de COU a Palafrugell va ser convuls per les coses que, sobretot, vam viure a nivell personal. Anar cada dia a un poble diferent al nostre, professors, alumnes i amistats noves, dinar de restaurant, dos dies a la tarda sense classe, una vaga d’interins que ens va tenir gairebé un mes de festa, presa de consciència política i social… Un munt d’estímuls que a aquella colla de joves torroellencs barbamecs de quinze i setze anys, ens van servir, i molt, per afrontar l’anada a estudiar a Barcelona el curs següent i l’entrada a la vida professional del periodisme que viuríem ben aviat, encara no ho sabíem llavors, abans d’encarar tercer de carrera. De fet, feia poques setmanes que havíem publicat per primer cop en un diari d’abast nacional, Mundo Diario, i començàvem a escriure regularment també per a la revista Presència, el nostre far periodístic d’aquells temps de transició.
Aquell curs de canvis va acabar a finals de maig perquè poguéssim encarar la selectivitat que, en aquella època veiem com un mer tràmit, no com ara que els alumnes s’hi juguen gairebé la vida. Mentre fèiem veure que estudiàvem una mica per preparar l’examen d’entrada a la universitat, repassant sobretot filosofia i mates especials, una curiosa assignatura obligatòria fins i tot per als de lletres, ens arriba la notícia que busquen extres per a un rodatge cinematogràfic a Torroella. Evidentment, no dubtem ni un segon i ens hi presentem.
L’equip de la pel·lícula ja està instal·lat des de fa uns dies al Palau Solterra. Es veu que un dels hereus del fill Robert, propietari de l’edifici, participa en la producció i quin lloc millor que aquella joia gòtica restaurada per Rafael Masó per rodar-hi un film centrat en la lluita de classes l’abril del 1931, just a l’inici de la Segona República Espanyola en un poble dominat pels cacics de sempre i els seus fidels servidors, les esferes locals de poder. Mira, com a la mateixa Torroella de finals del XIX i primers del XX, quan el marquès de Robert, comte de Torroella i no sé quants títols nobiliaris més, dominava la vila amb mà de ferro i feia i desfeia a voluntat, o ho intentava, per exemple, en l’anomenada guerra de l’arròs que, finalment, perdria contra l’indià Pere Coll i Rigau.
El palau Solterra, que havia estat la seu del comitè revolucionari fins l’abril del 1937, no s’havia pràcticament reobert des de llavors. De fet, només per la festa major de l’any 1959 per acollir una exposició d’homenatge al pintor Josep Maria Mascort. Entrem, fascinats, al vell edifici, amb aquella escala que s’enfila amunt, amb el pati per als carruatges, els grans salons del primer pis i aquell pati empedrat. Descobrim, sorpresos, rere una de les grans portes de la planta baixa, una pintada de la CNT, tres grans lletres vermelles com a memòria d’un conflicte llunyà. L’havien fet expressament per a la pel·lícula o encara era un romanent d’aquells anys convulsos de la guerra? No ho hem pogut averiguar.
El rodatge de Borrasca, que tindrà música de Lluís Llach, direcció del gallec Miguel Ángel Rivas i que comptarà amb actors destacats com Antoni Ferrandis, Hèctor Alterio, Maria Luisa San José o Teresa Gimpera, entre d’altres, es desenvoluparà majoritàriament a Torroella. La Plaça de la Vila es va cobrir de terra, s’hi va filmar una espectacular baralla i els cacics saludant des del balcó de l’Ajuntament; també es va filmar a l’interior del mateix palau, on s’hi van rodar els interiors i alguna escena de destape, típiques de les pel·lícules d’aquells anys, i a les escoles “nacionals”, amb uns quants nens torroellencs d’improvisats alumnes del mestre revolucionari protagonista del film. Les càmeres també van ser a la platja de Pals i a l’ermita de Sant Elm, de Sant Feliu de Guíxols, entre d’altres indrets.
La colla, cobrant unes set-centes pessetes per dia de rodatge, uns diners de bon guanyar l’any 77, vam fer d’extres en moltes d’aquestes escenes, però, decebuts, no ens vam reconèixer en cap fotograma el dia de l’estrena. Llargues jornades i llargues esperes per rodar, ben vestits dels anys 30, l’escena a plaça, un casament a Sant Elm i un aplec amb so d’havaneres a Pals. Amants del cinema com érem intentàvem no perdre’ns cap detall del rodatge. Tampoc ens en vam poder estar de saludar alguns actors, com el mateix Ferrandis, nascut a Paterna, a l’Horta Nord, i de qui vam descobrir, ignorants i astorats, que parlava valencià. Mira que l’havíem admirat vegades al cinema i a la televisió, però mai expressant-se en la seva llengua materna. També vam veure Lluís Llach, un dels nostres ídols d’aquells anys. “Hi ha en Llach! Fixa’t”, dèiem, mentre fèiem temps perquè els tècnics muntaven un travelling i tot plegat s’allargava més del compte. Aquell dia a Pals vam tornar tard a casa, com també la jornada a Sant Feliu, però contents com un gínjol.
Aquell juny d’emocions també vam seguir amb encesa passió adolescent la campanya per a les eleccions del 15 de juny. Les havia convocat el president Adolfo Suárez una mica a contracor i davant la pressió interior i internacional. D’aquells comicis en sortirien les corts constituents que van redactar la constitució espanyola, aprovada un any i mig després. Érem també primerencs en això de la política i vivíem amb entusiasme els mítings dels diferents partits. Tot allò feia anys que no s’havia viscut en una Torroella que veia, esperançada, però també una mica espantada, com el circ de la política aterrava a la vila tants anys després. Els plafons que va col·locar l’Ajuntament per posar-hi cartells electorals van quedar petits de seguida i qualsevol indret que oferia l’oportunitat de clavar-n’hi no es va escapar de ser empastifat.
Vam seguir amb emoció el recompte primer a Torroella i més tard a la Bisbal, amb en Josep Lloret que ens duia amunt i avall. Encara recordo com comptaven un a un els vots en una seu electoral bisbalenca, tard de nit ja, on un president de mesa escrupolós seguia fil per randa les indicacions que li havien arribat: s’ha de llegir en veu alta cada papereta i després comptar-la. En fi, ningú sabia com anava tot allò després de tants anys no poder exercir drets democràtics.
A Torroella va guanyar el Pacte Democràtic d’en Pujol, seguit dels socialistes d’en Raventós, la UCD d’en Suárez i dels comunistes del PSUC. Els senadors de l’Entesa, Sobrequés, Sunyer i Portabella, també van ser els més recolzats. No vam poder votar perquè no teníem encara divuit anys i encara que els haguéssim tingut tampoc hauria servit de res. No va ser fins poc abans del referèndum de la Constitució que l’edat per votar es va rebaixar dels vint-i-un anys als divuit. Llavors sí que vam poder expressar amb contundència la nostra oposició a una carta magna que ens lligava les mans com a país i que consolidava l’herència del règim franquista. Vam discutir molt sobre tot això a casa, en reunions diverses i amb amics i coneguts.
I mentre esperàvem la selectivitat a casa hi havia feina. El pare ho tenia ben clar i entre jornada de rodatge i assistència a mítings ens vam fer un tip d’anar a ajustar i carregar bales de palla i d’userda, que el juny és mes de segar i batre. També cap a regar pomeres i blat de moro a les Misseres, a la Barraca, al Rego o a aquell camp llunyà que teníem a l’altra banda del riu, cap al Mas Ferrer. L’estiu era a punt d’arribar i en aquesta època és quan hi ha més feina al camp. I un noi de setze anys ha de ser de bona ajuda, encara que no es vulgui dedicar a la pagesia i tingui aspiracions periodístiques i vel·leïtats cinematogràfiques.
