Ja fa vuit anys que, de manera ininterrompuda, el Museu de la Mediterrània organitza les Jornades de Memòria Històrica. Una porta, que any rere any, s’obre per badar, furgar i descobrir, de primera mà, la història recent de la vila. Una història, tot sovint, massa incòmoda, creuada per períodes republicans, revolucions socials, exilis, franquisme, repressions ideològiques o la restauració democràtica. Unes jornades que emmarquen la gran Història -dels grans fets-, però se n’allunya per tal d’endinsar-nos en la petita història. Aquella que s’emmotlla a la geografia i a les persones. La història contradictòria. La que genera fricció. En general, la que ens explica.
Rere aquest exercici de memòria hi ha tres ànimes que li donen vida: la Natàlia Varela, l’Èlia Bantí i en Miquel Sais, juntament amb l’equip del Museu de la Mediterrània. Historiadores de formació, però sobretot, tres persones tossudes a no deixar perdre la memòria oral i col·lectiva del Baix Ter. I és que com diu l’escriptora Mar Camps, a la recent No vingueu al poble a descansar (2026) -i a propòsit de l’Empordà-, els pobles que perden la memòria es converteixen en un no-lloc. Qui sap explicar la seva història, manté la vida. La memòria oral ens ajuda a entendre com es configura, i com es fa tangible, la història universal en un lloc. La materialitza. La fa concreta. Li posa rostre. Acostar la història recent a la nostra geografia -i als nostres cognoms- no és safareig històric. És un acte de (re)coneixement profund. Fins i tot, de reparació. De salut. No es tracta de passar comptes o demanar explicacions als nostres avantpassats. Al capdavall, tots som i serem fantasmes superposats de la història.
Quan, en la present edició, el grup del Museu Valencià d’Etnologia ens mostra les cordes d’espart que lligaven les mans dels executats i enterrats en una fossa comuna, no podem deixar de preguntar-nos si podrien haver sigut les nostres mans, les lligades. Si hauríem desafiat els ulls dels executors. O, potser, ens hauríem limitat a resseguir per última vegada els dits dels nostres peus. Quan fas aquest exercici, fa més mal que, el cementiri de Girona, avui dia, encara amagui cinc-cents deu cadàvers -onze de Torroella- en una fossa comuna per motius ideològics. Allà, muts. Potser també ens inquieta quan reconeixem La Sala reconvertida en una perruqueria col·lectivitzada o ens emmirallem en els ulls profunds rere una taula expropiada al Palau Solterra, durant la revolució social (1936-37). Aquest diàleg pot ser dolorós i incòmode. Tanmateix, necessari per construir una mirada crítica, honesta i complexa sobre el passat. A la vegada, les Jornades ens donen claus per entendre i viure millor el present. Per què algú fa la revolució? Per què algú s’enfronta a un judici sumaríssim o a l’exili? Per què algú s’enriqueix, amb un règim dictatorial?
Cal lloar la iniciativa no només de l’equip que dona vida a les Jornades, sinó al Museu de la Mediterrània -amb el seu director al capdavant-, que aposta per convertir-se així en el receptacle que custodia i cataloga la memòria. Un museu no és (només) un espai per “explicar-nos als de fora”. Als turistes. Pensar-ho així seria degradar-lo. Un museu és sobretot un mediador entre la ciutadania i el nostre patrimoni material i immaterial. Un espai de diàleg. I per això, sigui dit de pas, un museu ha de tenir el finançament adequat per fomentar la recerca i la difusió amb una mirada crítica. Fins i tot, incòmoda. No dotar-lo dels recursos necessaris per fer-ho és gairebé un acte de censura. De matar una mica el territori. Així que animo a les nostres representants a invertir més recursos i estructura per tal que pugui dignificar i desenvolupar més i millor aquesta tasca i que no corri a càrrec, només, de la bona voluntat de les seves treballadores i col·laboradores.
I tot això ho dic perquè els pobles de l’Empordà correm el risc de convertir-nos en un paisatge de descans. Sense anar més lluny, a l’Empordà, hi ha un habitatge turístic per cada 8 habitants, segons les dades de l’Idescat. És a dir, en un paisatge idíl·lic, de façanes polides i camps tranquils. És a dir, en carrers i places buides. Sense vida. Sense veu. Sense memòria. Les Jornades de Memòria Històrica, i tota la feina associada de recopilació i documentació, esdevenen una manera efectiva de combatre-ho. És conservant, dialogant i cuidant la nostra memòria col·lectiva -quin acte més revolucionari, quasi maternal-, que esdevenim una comunitat més viva, sana i cohesionada.
