En el seu escrit El Gran Xifrer, publicat a Emporion el 18 de desembre de 2025, Miquel Riera pren com a protagonista un dels arbres més emblemàtics de la vila de Torroella, el xifrer d’en Navarro, situat al Coll d’en Garrigàs, i deixa dues qüestions obertes: per què porta aquest nom i qui era, en realitat, en Navarro?
Per respondre aquests interrogants, aquest article es proposa, a partir de les pistes que l’autor apuntava al final del text, intentar aclarir-los. Per fer-ho, cal remuntar-se a l’origen del personatge que va donar nom al xifrer i al motiu pel qual aquest arbre es va plantar i acabà essent conegut amb aquest antropònim.
Si retrocedim en el temps, es constata que la resposta es pot atribuir a un únic personatge que, amb el seu cognom, Navarro, donà origen al sobrenom d’una família sencera de Torroella de Montgrí. Aquesta, possiblement, serà la que plantarà i acabarà posant nom a l’emblemàtic xifrer.
Miquel Riera referenciava que, en el llibre publicat l’any 1983 per Marcel·lí Audivert, Torroella de Montgrí, una vila singular, s’esmentava un client d’un metge de Torroella de finals del segle XVIII, anomenat Francesc Planas, conegut amb el sobrenom de Navarro. De fet, el llibre d’Audivert reproduïa literalment l’article que, uns quants anys abans, l’any 1961, el polifacètic Joan Pericot Garcia havia publicat en el Llibre de la Festa Major de Torroella.
El relat parteix d’un manuscrit que la família Presas havia cedit a Joan Pericot. L’escrit, amb el títol “Les petites històries locals. Un metge del segle XVIII”, explica breument la història del doctor Francesc Duran i Bofill, metge que exercí a Torroella entre els anys 1779 i 1794, data de la seva mort.
El document era un llibre de comptes que portava per títol “Comptes i Conductes del Dr. Francesc Durán i Bofill”. En aquest quadern, el doctor Duran anotava amb precisió els ingressos, visites i clients, entre els quals hi figurava Francesc Planas, que identificava amb el sobrenom nabarro.[1]
A aquesta informació cal afegir que Joan Pericot, en el seu llibre Història de la meva infància (1907-1918), esmenta un familiar seu llunyà que, en temps més recents, era conegut amb el sobrenom de “Met Navarro”. El seu nom era Jaume Planas i Bruguera, natural de Torroella, de professió propietari. Segons s’ha pogut comprovar, net del client del doctor Duran. El parentiu d’en Met Navarro amb Joan Pericot provenia del fet que, aquest, estava casat amb Joaquima Prats i Prats, germana de l’àvia d’en Joan Pericot. La seva residència era al carrer dels Dolors i disposava d’un considerable patrimoni tant a Torroella com a l’Estartit.[2]
El pare de Jaume Planas fou Pere Planas i Sais, casat amb Maria Teresa Bruguera, a qui fins i tot la documentació oficial identificava amb el sobrenom de Navarro, fet que en demostra l’arrelament d’aquest apel·latiu a la població. El matrimoni va tenir vuit fills.
L’avi patern de Jaume Planas fou Francesc Planas i Casanovas, casat amb Mariana Sais, a qui s’ha pogut identificar com el client del doctor Duran. Aquest, al seu torn, era fill de Francesc Planas i Pi, negociant de Torroella, casat amb Àgata Casanovas. I és aquí on apareix la sorpresa: Francesc Planas i Pi és el primer membre d’aquesta branca familiar en què es documenta el sobrenom Navarro.
Francesc Planas i Pi va néixer a Torroella de Montgrí l’any 1702. El seu pare fou Joan Planas, i la seva mare, Elena Pi. El matrimoni vivia al carrer d’Ullà i, tot i que el pare era pescador d’ofici, la família disposava d’un patrimoni destacable.[3] La inscripció baptismal de Francesc Planas permet atribuir, amb força seguretat, l’origen del sobrenom Navarro al seu padrí de bateig, Francesc Navarro, negociant resident aleshores a Torroella de Montgrí.[4] (veure arbre genealògic a l’annex)
En aquest punt cal preguntar-se qui era aquell Francesc Navarro que feia de padrí a un nen d’una família humil de Torroella. Les notícies deixen entreveure un personatge amb una trajectòria vital i professional singular. Això probablement el va convertir en una personalitat destacada a la vila. Aquest fet, juntament amb el nombre de famílies que en aquell moment portaven el cognom Planas a Torroella, degué afavorir que Francesc Planas i Pi comencés a ser conegut a la població amb el cognom del seu padrí com a element distintiu.
Aquesta informació porta a aprofundir en la figura de Francesc Navarro. Les notícies que se’n tenen deixen entreveure un personatge, si més no, peculiar. El seu nom complet era Francesc Navarro i Nobis. Una única referència documental en situa l’origen a Peralada, tot i que aquesta dada no s’ha pogut confirmar a causa de la desaparició d’una part dels llibres parroquials d’aquesta localitat durant la Guerra Civil espanyola. Tanmateix, a Peralada es documenta, des de principis del segle XVI, una família amb el cognom Navarra, fet que reforçaria aquesta hipòtesi, malgrat la variació en la forma del cognom.
Abans de dedicar-se als negocis, Navarro, tal com declara ell mateix en una escriptura notarial,[5] havia estat soldat de cavalleria al servei del Terç del Rosselló. Aquest cos militar participà en la guerra franco-espanyola, conflicte que acabaria desembocant en la Guerra dels Segadors. Després de la pèrdua del Rosselló el 1659, el terç es desarticulà, però elements d’aquest cos es reactivaren en el context de la guerra dels Nou Anys, en la qual probablement participà Francesc Navarro.
En aquest context, cal plantejar-se quina era la relació entre Francesc Navarro i Torroella de Montgrí. La connexió no esdevingué una circumstància casual, sinó que fou el resultat de la seva vinculació amb Josep de Pastors i de Carles, casat amb Caterina Alió, aquesta originària de Torroella de Montgrí.
Un privilegi militar concedit l’any 1688 a Josep de Pastors, que en aquell moment ja gaudia de la distinció de Burguès de la Vila de Perpinyà, suggereix que podria haver exercit funcions a la frontera del Principat amb França en el context de la guerra dels Nou Anys. En aquest marc, és plausible que Francesc Navarro i Josep de Pastors es coneguessin durant aquest conflicte i que establissin una relació de confiança. De fet, pocs anys més tard, la documentació situa a Josep de Pastors i Francesc Navarro, a la ciutat de Vic, actuant aquest últim com a procurador de la família Pastors-Alió.
Caterina era filla de Genís Alió i Martí, originaris ambdós, de Torroella de Montgrí. El seu pare obtingué, l’any 1675, el reconeixement de Ciutadà Honrat de Barcelona.[6] La família Alió residia en una magnífica casa del carrer Major, avui dia coneguda com a Casa Pastors. Caterina va contraure matrimoni en segones núpcies amb Josep de Pastors i de Carles l’any 1682 a Vic, localitat on varen residir fins que la família es va traslladar a Torroella a finals del segle XVII.
Com ja s’ha apuntat, Francesc Navarro apareix en diverses escriptures notarials com a procurador de la família Pastors-Alió, funció que el va portar a traslladar-se a Torroella de Montgrí. Durant aproximadament deu anys residí a la vila, on va adquirir algunes propietats. Entre altres funcions, també actuà com a tauler de la Taula del General, institució financera de la Generalitat.
Navarro abandonà Torroella entorn de l’any 1708 i traslladà la seva residència juntament amb la seva esposa Mariana, a Palamós. D’acord amb el que recull l’article de Gabriel Martín Roig, sobre els efectes de la Guerra de Successió a Palamós, Francesc Navarro, en aquell moment, havia reprès la carrera militar i tenia el grau de capità de l’exèrcit austriacista de Carles III. [7]
Navarro, a Palamós, exercí funcions de supervisió fiscal dins el sistema dels segrestos reials, amb actuacions relacionades amb la recaptació de rendes, el control de transaccions i la presidència de subhastes públiques. També desenvolupà una notable activitat econòmica, aprofitant la conjuntura bèl·lica per adquirir propietats, arrendaments i drets fiscals.
Entre 1708 i 1712 consolidà un important patrimoni immobiliari i diversos arrendaments, incloent-hi la dècima episcopal i altres rendes del territori, alhora que adquirí una residència destacada a la plaça de la vila. Aquestes circumstàncies li permeteren guanyar una posició rellevant dins la societat local palamosina.
Amb l’avenç de les tropes borbòniques, Navarro es veié obligat a abandonar Palamós l’any 1712, possiblement per ocultar la seva condició militar, i d’aquesta manera evitar les represàlies derivades de la seva vinculació amb el bàndol austriacista. Es refugià a Tossa de Mar, on morí l’any 1714.
Arribats a aquest punt, la qüestió que es planteja és establir quina relació podia tenir la família d’un pescador de Torroella de Montgrí amb un personatge foraster amb una trajectòria personal i professional com la de Francesc Navarro. L’explicació es pot trobar en el que s’anomena apadrinament vertical, un costum molt comú als segles XVI i XVII.
En l’acte del bateig, l’apadrinament vertical consistia en el fet que una família benestant apadrinava un infant d’una família més humil. Això establia un vincle entre ambdues: la família més modesta podia obtenir ajut o protecció, però alhora quedava vinculada a la més poderosa en una relació de dependència i fidelitat.[8]
Un cop situat l’origen d’aquest sobrenom, presentada la figura de qui fou en Navarro i identificada la família que prengué aquest sobrenom, cal centrar l’atenció en les raons de la plantació del xifrer, la seva ubicació i denominació.
El xiprer característic de l’Empordà és el mediterrani, Cupressus sempervirens. Tradicionalment associat a la delimitació d’entrades o límits territorials, la seva presència actua com un referent visual estable que contribueix a definir i estructurar el paisatge mediterrani.
Què hi feia un xifrer aïllat en aquests paratges? El Coll d’en Garrigàs havia estat principalment una zona agrícola, amb conreus de vinya i olivera. En aquest context, sovint la funció del xifrer era la senyalització territorial, és a dir, la seva presència podia delimitar propietats o finques.
D’acord amb els usos tradicionals recollits en la bibliografia especialitzada, és raonable pensar que el Xifrer d’en Navarro hagués exercit alguna funció de senyalització territorial al Coll d’en Garrigàs. Diverses fonts coincideixen a descriure el xifrer com un element plantat habitualment a les vores de cases i camins, actuant com a marcador d’entrada, d’accés o d’identitat espacial.[9]
Considerant aquests usos tradicionals i la posició destacada del Xifrer d’en Navarro en un punt del Coll d’en Garrigàs, resulta coherent interpretar que aquest arbre podria haver exercit un paper com a fita o senyal territorial associada a la família que li donava nom.
La troballa d’un plet conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, datat el 1784, relacionat amb la propietat d’una peça de terra situada al Coll d’en Garrigàs, així ho confirmaria: es tracta d’una causa iniciada per Tomàs Llirós i Ferrer, metge i veí de Torroella de Montgrí, contra Àgata Casanovas, vídua de Francesc Planas i Pi, negociant, i el seu fill Francesc Planas i Casanovas, també veïns de la mateixa vila. Aquest conflicte podria estar relacionat amb el motiu de la plantació del xifrer. [10]
L’origen del litigi es troba en la venda d’aquesta finca. L’any 1750, Caterina Costa, vídua de Tomàs Ferrer, en va fer venda a Francesc Planas i Pi, conegut com en Navarro. La propietat, situada al Coll d’en Garrigàs, tenia una extensió aproximada de vuit vessanes. Segons la demanda presentada per l’hereu, net del testador, Tomàs Ferrer, aquesta venda no era legal, ja que la seva àvia no n’era la propietària plena. D’acord amb el testament del seu avi, Caterina Costa només en tenia l’usdefruit i, per tant, no estava autoritzada a vendre els béns. En el moment de la venda, la mateixa venedora va justificar l’operació per la necessitat de fer front a deutes i despeses.
De fet, aquest tipus de situacions no era excepcional. Les vídues que no eren hereves sovint es trobaven en dificultats econòmiques i, en alguns casos, es veien obligades a vendre béns sense tenir-ne plenes facultats. Els compradors, sovint conscients d’aquesta situació, acceptaven el risc d’un possible plet, atrets per un preu més baix.
La causa, iniciada el 1784, encara no s’havia resolt l’any 1807 i va continuar en mans dels hereus de totes dues parts. Aquesta llarga disputa fa pensar que el xifrer hauria pogut ser plantat per la família Planas, coneguda com a Navarro per reforçar la seva posició sobre la propietat en litigi.
D’altra banda, segons els càlculs realitzats amb suport de la intel·ligència artificial,[11] el xifrer podria tenir una edat aproximada d’entre dos-cents i dos-cents vint anys. Això situaria la seva plantació a finals del segle XVIII, una cronologia que coincideix amb l’inici del plet entre les famílies Llirós i Planas (Navarro).
Finalment, la peça de terra al Coll d’en Garrigàs, tot i la solidesa dels arguments de la part demandant, va continuar en possessió de la família Planas. Aquesta vinculació a la propietat de la terra podria explicar per què el xifrer va mantenir el nom d’en Navarro al llarg del temps i com aquest ha perdurat fins a l’actualitat, arrelat a la memòria col·lectiva.
Un cop aclarits les qüestions relacionades amb l’origen del nom del xifrer, només resta veure quin va ser el destí de la família Planas, àlies Navarro. El sobrenom es mantingué al llarg de quatre generacions, amb una pervivència de més de dos-cents anys. Tot indica que desaparegué amb la generació dels germans Planas i Bruguera, ja que, excepte Andreu Planas que, dels seus cinc matrimonis, només tingué un fill, la resta no en tingueren o no arribaren a l’edat adulta.
La peça de terra del Coll d’en Garrigàs que va acollir el xifrer d’en Navarro va passar de pares a fills fins a arribar a mans de Nemesi Planas i Sala, del qual no s’ha pogut comprovar si continuà utilitzant el sobrenom. Aquest era fill d’Andreu Planas i Bruguera i de Gràcia Sala Vilallonga. Vivia a Torroella i es dedicava al comerç. Estava casat amb Carme Casas Gispert i havia heretat del seu pare un patrimoni important.
Malgrat això, i sense que se’n coneguin les causes, tant ell com la seva esposa van contraure un deute considerable amb l’empresari i propietari torroellenc Pere Coll i Rigau. Aquest ascendia a un total de 30.000 pessetes. L’any 1910, per saldar aquesta obligació, Nemesi Planas hagué d’adjudicar a l’empresari una part important dels seus béns, entre els quals hi havia la peça de terra del Coll d’en Garrigàs. Aquell mateix any, Pere Coll vengué la finca a Joaquim Bofill i Bassach, veí de Torroella, la família del qual, encara en manté la propietat.[12]
Amb els diners obtinguts de la venda d’altres propietats, Nemesi i la seva família emigraren, l’any 1911, a l’Argentina. Era un moment en què l’emigració a aquest país es considerava una bona opció per millorar les condicions laborals i econòmiques. De l’experiència vital de la família Planas a l’Argentina en destaquen dues figures vinculades al món artístic, el fill de Nemesi, Josep Planas i Casas, i el seu net, Joan Batlle i Planas. Malgrat que la trajectòria d’aquests dos artistes mereixeria un estudi propi, lamentablement, aquest queda fora de l’abast d’aquest article.
Fruit de mesos de recerca, aquest treball no es vol quedar només en l’anècdota. El xifrer d’en Navarro ha estat, sobretot, l’element que ha permès obrir una finestra al passat i recuperar persones, relacions i situacions que, sovint, queden fora dels grans relats històrics. A través d’aquest fil, i al llarg de gairebé tres-cents anys, es fan visibles diversos processos: conflictes bèl·lics, vincles de dependència social associats a pràctiques d’apadrinament i clientelisme, plets vinculats a la titularitat de la terra, vulnerabilitat econòmica de les dones vídues, processos d’ascens i declivi social i, finalment, l’aparició del fenomen migratori de finals del segle XIX i inicis del XX. Tot plegat posa de manifest fins a quin punt l’estudi d’un element concret pot amagar la complexitat d’una època.
El xifrer, tot i trobar-se avui sense vida, continua formant part del paisatge. Sembla que de les seves pinyes se’n va fer planter que s’hauria fet arrelar en diversos indrets. Aquesta possible continuïtat n’allarga la presència més enllà del lloc originari i en reforça el seu valor simbòlic.
En aquest mateix sentit, Francesc Navarro, quan va morir l’any 1714, difícilment hauria pogut imaginar que un xifrer acabaria portant el seu cognom i que, dos-cents cinquanta anys més tard, esdevindria un punt de referència per a tantes generacions de Torroella. I, malgrat la seva mort com a conseqüència de l’incendi del Montgrí de l’any 2004, el xifrer continua dret gràcies a la intervenció de consolidació de Joan Vinyes, arrelat a la memòria i a la identitat de la vila.
Amb la col·laboració de Josep Riera Busquets.
Notes
[1] Pericot, Joan. «Les petites històries locals. Un metge del segle XVIII». Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, 1961, https://raco.cat/index.php/LlibreFestaMajor/article/view/210141.
[2] ACBE, Protocols notarials, Narcís Bataller, escriptura d’inventari, 6 de juny de 1888.
[3] AMTM, llibres de cadastre, anys 1716 i 1757.
[4] ADG, llibres parroquials, baptismes, B4 (1671-1725), f. 240.
[5] AHG, Manual Joan Salvi, To 289 (1694–1695).
[6] Negre i Pastell, Pelai. (1976). La casa Pastors del carrer Major.
[7] Martín Roig, G. (2014). L’impacte i els efectes de la Guerra de Successió a Palamós (1705-1718).
[8] Familia y estrategias de alianza en el Reino de Mallorca en los siglos XVII. (2013). Revista de Demografía Histórica, 31(2), 113–129.
[9] Diputació de Barcelona. (s.d.). El medi natural del Bages i del Moianès. Servei de Parcs Naturals i Pedres de Girona. (s.d.). Xifrer (Cupressus sempervirens). Recuperat de https://www.pedresdegirona.com/xifrer.htm
[10] ACA, Real Audiència, Plets civils, 1423, ref. ES.08019.ACA//ACA, REAL AUDIENCIA, Plets civils, 142
[11] La datació aproximada del xifrer s’ha realitzat a partir de l’estimació indirecta de la seva edat mitjançant el mesurament del perímetre del tronc a un metre d’alçada, seguint criteris habituals en dendrometria. La presa de dades s’ha complementat amb la documentació fotogràfica de l’exemplar, recompte aproximat dels anells de creixement, la seva alçada i amb la contextualització del seu emplaçament al Coll d’en Garrigàs. En el càlcul de l’edat s’han tingut en compte diversos factors que poden influir en el creixement de l’arbre, com ara la naturalesa del sòl i les condicions de pluviometria del lloc, elements que poden accelerar o alentir el desenvolupament del tronc. A partir d’aquestes dades i dels coeficients de creixement habituals per a l’espècie, s’ha realitzat una estimació aproximada de la seva antiguitat.
[12] ACBE, Notaria de la Bisbal, notari Rosendo Pouplana, escriptura de 7 de març de 1910.
Bibliografia
- Audivert, M. (1983). Torroella de Montgrí: una vila singular. Autor
- García Fernández, Manuel (coord.). (s.d.). La familia en la España Moderna. Madrid: Editorial Síntesis.
- Martín Roig, G. (2014). L’impacte i els efectes de la Guerra de Successió a Palamós (1705-1718). Estudis del Baix Empordà, 33, 273–315.
- Negre i Pastell, Pelai. (1976). La casa Pastors del carrer Major. Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, s. p. Disponible a: https://raco.cat/index.php/LlibreFestaMajor/article/view/208742
- Pericot, J. (1980). Auca de l’ermita empordanesa de Santa Caterina a la muntanya del Montgrí. Gràfiques del Ter.
- Pericot, J. (2021). Història de la meva infància (1907-1918). ICRPC.
Arxius consultats
- ABEV – Arxiu Episcopal de Vic
- ACA – Arxiu de la Corona d’Aragó
- ACBE – Arxiu Comarcal del Baix Empordà
- ACCS – Arxiu Comarcal de la Selva
- AHG – Arxiu Històric de Girona
- AMTDM – Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí
