Introducció

Quan em van internar al Collell, jo tenia deu anys i cada setmana ens obligaven a escriure una carta a casa. La meva família viva al carrer Major però jo havia d’escriure “Calle General Mola”. Podria ser l’arrel del meu interès pels noms dels carrers de Torroella i de L’Estartit?

Molta gent també hi té interès en els carrers de Torroella. Potser n’hi ha més, però ara recordo tres articles al Llibre de la Festa Major.  L’any 1973, Marcel·lí Audivert escriu l’article Els carrers de Torroella. A l’edició de 1991 s’hi publica un meritori treball de l’Àngela Batlle del Molino i Anna Perich Roure, alumnes de l’Institut Montgrí, amb el mateix títol Els carrers de Torroella. I l’últim que recordo és de l’any 2003: Els noms dels carrers. Aproximació a la nomenclatura urbana actual de Torroella de Montgrí de Josep Torroella i Prats. En Joan Radressa Casanovas va reclamar al voltant de 1980 que es posessin noms de torroellencs il·lustres a carrers del municipi.

Penso que pot ser útil als lectors d’Emporion trobar un recull de textos sobre els nostres carrers amb els diferents noms que han tingut, noms oficials i populars i fets, persones o esdeveniments que hi hagin succeït al llarg de la història, recollits per tradició oral de gent d’ara i d’abans, dels llibres sobre el municipi, en especial els de l’esmentat Marcel·lí Audivert, de les actes de l’Ajuntament o dels Emporion de la primera i segona època.

No vol ser res definitiu. Si algú hi troba errors, que ens ho digui i si hi pot afegir detalls, encara millor. Els lectors més vells recordaran que alguns dels escrits que aniré publicant, van tenir una primera versió a la revista de la secció local d’ERC fa uns trenta anys.

I he de confessar que aquests textos tenen una doble font d’inspiració. Una és l’article de Joan Pericot del 1978, Torroella a pas de processó. Llegiu-lo altra vegada i us emocionareu. La segona és un llibre que us recomano: Danubi de Claudio Magris. En ell fa un recorregut seguint els quasi tres mil quilòmetres del curs d’aquest gran riu des del seu naixement a la Selva Negra fins que desemboca al Mar Negre. Mentre segueix el curs del riu, explica històries que hi han passat al llarg dels segles. Això és el que destaco i m’interessa ara, però el llibre és un itinerari poètic i erudit que interpreta la cultura com a experiència existencial i, com en un mosaic, ens explica la civilització del territori que ell anomena Mitteleuropa.

La Plaça

Haureu sentit a dir que el nucli antic de Torroella, més al sud de la primitiva Cellera, té la disposició dels    campaments romans i, després, de les seves ciutats. Les vies principals eren dues: Una anava en direcció nord-sud (Cardo) i l’altra d’est a oest (Decumanus). A la intersecció dels dos eixos hi trobem el fòrum, el centre neuràlgic de la vida pública. A Torroella el primer eix seria el format pels carrers de l’Església i Major i el segon pels carrers d’Ullà i Primitiu Artigas. I, la intersecció, el fòrum, seria la plaça.

He volgut començar per la plaça perquè els carrers són de la gent que hi viu, però la plaça és de tots, és el centre de la nostra vida social. Allà hi celebrem que vinguin els Reis de l’Orient, músics llegendaris com Yehudi Menuhin o Ravi Shankar, o els presidents de la Generalitat (com Lluís Companys el 1934 i Jordi Pujol el 1985). Allà hi hem fet manifestacions, a favor del Ter, o contra el Pla General i l’augment de les contribucions. I concentracions per la Dolors Bassa. Per la Festa Major hi ballen els gegants i les sardanes hi sonen millor que enlloc des que s’hi va ballar la primera sardana llarga el 1844. Durant molts anys del franquisme, el 8 de febrer, el dia de l’any 1939 en què les tropes rebels van ocupar Torroella, als nens ens obligaven a ser-hi mentre, al balcó de la Casa de la Vila, el capità de la Guàrdia Civil llegia el “último parte de guerra” i després havíem de fer la salutació feixista i cantar el “Cara al Sol”. De sempre s’hi ha fet mercat els dilluns i ja el 1911, en un ple de l’Ajuntament, es va dir que treure el mercat de la plaça perjudicava els comerciants. De comerços n’hi ha, però cada vegada n’hi ha menys. Abans s’havia comprat la carn a les carnisseries de can Quicus i de can Salís, es venia roba a moltes botigues com a can Vilallonga o a can Castells, sabates a can Forcada. Hi havia estiuejants a can Gumà (Hotel Nou, Hotel Nuevo, Fonda Gumà) però abans allà, la mare d’en Joan Gumà, modista, (Vda, de Gumá: Confección de Ropa) també hi venia roba, com havia fet abans una altra modista, de nom Almar. I allà mateix, encara mes antiga, fa cent vint anys, hi havia la llibreria Lladó on els nens hi compraven tremps de ploma, tinters, llibretes i contes de l’Editorial Calleja. Va ser fundada per Pere Lladó, corresponsal a Torroella de diverses publicacions.

La nostra plaça és porticada i de proporcions encertades i fins a finals dels anys cinquanta del segle passat era de terra. A l’oest, a can Castells, des de fa poc, hi ha serveis municipals i hi destaca un finestral gòtic d’arc conopial. Allà hi va viure Josep Castells Hostench (1894-1942) que a més de botiguer, tenia inquietuds culturals: va escriure obres de teatre, va ser redactor de l’Emporion, company de Pere Blasi i president de l’Ateneu. Al sud hi ha la senyorial casa Mascort, edificada al solar de la casa del comte de Foixà, que es va arruïnar i va marxar de l’Empordà amb litigis contra l’Ajuntament. Aquesta casa avui és la Residència i centre de dia Santa Caterina gràcies a la donació de la senyora Catalina Sastre, hereva de la família. D’esquenes a tramuntana a les antigues cases Simón i Vives hi destaca una artística balconada i un magnífic rellotge de sol restaurat, tal com demanava Joan Pericot al llibre de la festa de l’any 1931.

A llevant hi trobem la Casa de la Vila, dels segles XV i XVI i restaurada periòdicament per adaptar-la a les necessitats actuals. Està catalogada a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A la part nord de l’edifici hi havia hagut les dependències de correus i telègrafs. Després de Can Gumà, hi trobem la Capella de Sant Antoni, del segle XIII. Al segle XVIII es va destruir la part que sobresortia i que tancava les voltes de la casa consistorial i de can Gumà i es va fer la façana actual. A la capella, durant molts anys, s’hi reunia la Universitat, és a dir, l’Ajuntament del municipi i ara és sala d’exposicions. A la visita pastoral de 1608, el bisbe Francisco Arévalo troba inadequat que a la Capella s’hi guardi el gegant i el drac i mana al beneficiat de la Capella que els faci treure. L’altar i la imatge de Sant Antoni es van destruir al juliol del 1936, en el marc del lamentable vandalisme del començament de la guerra civil.

Les campanes de Sant Antoni regulen la vida dels torroellencs i s’ha dit sempre que, quan som lluny, enyorem el seu so. Li devia passar a un veí il·lustre de la plaça, en Francesc Salís Coll, que va ser alcalde des del juny de 1937 fins al febrer de 1939, al final de la guerra i va exercir el càrrec amb una prudència elogiada, fins i tot, pel cap de la Falange, Pepito Vert, o per gent de dretes com el farmacèutic Lluís Pou o el metge Francisco Molinas, primer alcalde franquista, que va dir “es mereixeria un monument”. Se li va fer un judici sumaríssim i va haver d’exiliar-se a cent-cinquanta kilòmetres de Torroella. Va viure sis anys a Reus, enyorant, segur, les campanes de Sant Antoni.

Hi dona vida el Cafè de la Plaça, que ha estat conegut durant anys pel nom dels propietaris successius: can Sidro i can Pepet, tot i que tenia un nom oblidat per quasi tothom: Exprés Bar. Allà hi recordo molts dies i durant anys, fent partides d’escacs a l’Asterio Junqué, anarquista, ateu i del Barça contra en Francisco Batlle Forcada, dretà, catòlic practicant i de l’Espanyol, en un exercici d’amistat i de tolerància exemplar.

Gràcies al cadastre de 1726, sabem que la plaça tenia el nom de Plaça Major. A principi del segle XIX portava el nom de Plaça de la Constitució. Gràcies a l’Olga Taravilla, guanyadora del XII Premi de Recerca Joan Torró i Cabratosa sabem que el nom es referia a la Constitució de Cadis. Al seu treball Cartografia musical del Montgrí; Casinos, cafès i societats recreatives del 1850 al 1950, transcriu una ressenya del Diario de Barcelona de la festa que es va fer a Torroella el dia de Corpus de 1820 en el transcurs de la qual, el senyor batlle Josep Quintana va descobrir una Làpida Constitucional. Tot i que la Constitució liberal de Cadis del 1812 no va durar gaire i al segle XIX hi va haver noves constitucions al 1845, 1869 i 1876, aquest nom de la plaça es va mantenir fins al 22 d’abril de 1931, quan l’Ajuntament republicà la va batejar com Plaça de la República. Com tants altres carrers i places, els avatars polítics van fer que el dia 13 d’abril de 1939, al començament del franquisme, se li posés el nom de Plaza Nacional, fent referència, és clar, a la nació espanyola. Per fi, al ple del 30 de juny de 1979, els regidors elegits a les primeres eleccions de l’actual sistema democràtic li posessin un nom políticament neutre: Plaça de la Vila.