Estem parlant de l’estiu del 1997. Potser ho recordeu. Els dimecres a la nit es va muntar una activitat increïble a la plaça de la Vila organitzada per en Jesús Gou. Es deia malabars. No sé si era una cosa publicitada o va néixer així, de manera improvisada, però la recordo amb molta nostàlgia. En Jesús, que aquella època devia estar al desaparegut Patronat d’Esports de l’Ajuntament, portava boles de malabars, diàbolos, anelles, maces, carioques… i ens ho deixava provar a tota la mainada (i no tan mainada) que ens acostàvem a plaça.
Ell ens va ensenyar a fer anar el diàbolo i, poc després, a anar amb xanques. De les xanques hi va haver un abans i un després.
Érem tota una colla de nens i nenes del poble i la fal·lera per les xanques ens va motivar molt. Tot plegat va coincidir amb l’aparició, just un any abans, dels Grallers del Montgrí i així va ser com, per Sant Andreu del 1997 vam debutar com a xanquers, acompanyant aquella cercavila. Va ser tot bastant improvisat. En Jesús ens va deixar xanques petites, que ens lligàvem a les cames i als peus amb cintislan (cinta aïllant) i ens vam vestir com vam poder. En el meu cas amb uns pantalons de xandall del pare, camisa de quadres, gorra al revés i una bossa de roba de Roberto Mercader S.A. (totebag que se’n diria ara) plena de paperets que anàvem llançant des de la nostra petita altura. Recordo que en aquella primera cercavila vaig caure per terra tres vegades i la gent del públic em va collir i ajudar a posar-me dret de nou. Res greu. Genolls pelats.
Per Nadal del mateix any i veient que la cosa anava amunt (mai millor dit), els Reis de l’Orient van fer una col·laboració especial amb en Joan Vinyes i ens van portar unes xanques de fusta de veritat. Ja vèiem
el món des d’un metre i vint-i-cinc centímetres més amunt. En Jesús seguia liderant els xanquers i era un autèntic referent per a tots nosaltres. No només per tot el que ens havia ensenyat sinó també perquè ell anava amb unes xanques molt més altes, d’alumini i amb suspensió que li permetien fer uns salts i uns balls absolutament increïbles. Acabava les cercaviles ben suat. Sempre ho donava tot… quan l’esquena li ho permetia.
Els xanquers havíem passat a ser una part important i indispensable dels grallers i dels cercaviles. Heus aquí els xanquers que ballen per la plaça, el so d’aquests grallers que toquen pels carrers, diu la cançó del poeta Ramon Alenyà. I no només amb els grallers hi havia xanques. Ja sabeu que Grallers i Ducs són (som) una mateixa família. Doncs així va ser, potser cap al 2003 o 2004 que els xanquers vam començar a formar part dels espectacles del correfoc de la Festa Major de Sant Genís. També havíem acompanyat algun any els Reis de l’Orient fent de patges i l’Home dels Nassos per final d’any. Des de llavors fins ara, les xanques i els xanquers han seguit formant part de la festivitat torroellenca sobretot gràcies a en Jesús, que va implementar l’aprenentatge de les xanques dins del currículum d’educació física dels Hermanos. Quina gran idea, Jesús!
D’allà n’han sortit (probablement) centenars de xanquers i xanqueres, i alguns han acabat animant les cercaviles dels grallers fins a dia d’avui. Una colla, fins i tot, ha fet un pas més i ha creat el grup Enxankats, que des de fa dos estius preparen el seu propi espectacle al passeig de l’Església, el dia de Sant Genís. Si no els heu vist encara, feu-ho perquè val molt la pena.
Així doncs, a part de demanar la medalla del Montgrí pels xanquers, que enguany fan 25 anys (si no vaig equivocat), reivindico la força i la potència de la cultura popular torroellenca i aprofito per dir que al nostre poble, molts ens hem fet grans posant-nos les xanques i formant part de les nostres festes. Alguns fins i tot hi hem deixat algun blau i més d’una caiguda, però també hi hem guanyat amistats, records i un sentiment de pertinença que no s’oblida. Al cap i a la fi, les xanques ens han ensenyat que, de vegades, per veure-hi més lluny només cal pujar una mica més amunt… i que, si acabes a terra, sempre hi ha algú (normalment en Jesús) disposat a donar-te un cop de mà per tornar-te a aixecar.
Llistat d’alguns dels xanquers i xanqueres que han passat pels grallers: Jesús Gou, Quim Riera, Narcís Nogué, Neus Fabrellas, Guillem Fernández, Ariadna Seglar, Josep Maria Vilà, Albert Sousa, Xavi Ribera, Marc Marí, Bernat Hereu , Eduard Batlle, Roger Salís, Ignasi Capellà, Martí Llenas, Juià Estragués, Joan Pujadas, Eduard Ibañez, Carles Blay, Gerard Cornell, Mark Riera, Genís Plaja, Jaume Gou, Mariona Gou, Aniol Diaz, Salvi Roura, Mar Colomer, Anna Colomer, Oriol Ribas, Janoc Gou, Sami Vinyas, Aina Fuster, Martí Matencio, Biel Bruguera i Roura, Aram Gou, Esther Arribas, Miquel Darnés, Esther Estanyol, Abril Casanovas, Norma Casanovas, Isaac Vilà, Adrià Vilà, Andreu Calvet, Arnau Pielies, Adrià Canyelles, Ada Pagès, Martina Sarasa, Uriel Sarasa, Leo Martinet, Urà Camps, Júlia Gafas, Alèxia Gafas, Odri, Tell Frigola, Arnau, Guillem Vinyes… i els que no hi sortiu, primer de tot disculpeu-me, i en segon lloc, digueu-m’ho, que us hi afegiré!
