Pirates a l’Empordà (II)

La fi del cors i la memòria de les torres (Segles XV–XIX)

A l’article anterior varem veure com la pirateria va anar estrenyent la costa empordanesa fins a convertir la por en cosa de cada dia. Ràtzies, segrestos i alarmes repetides van acabar fent entendre que el problema no passaria sol. A partir d’aquí, la resposta ja no vindria del mar, sinó de la terra.

La resposta de la terra: pedra i sometent al Montgrí

Davant d’aquest perill constant, gairebé endèmic, l’Empordà no va tenir més remei que fortificar-se. No era una opció, era una necessitat real. Ja des del 1384, el rei Pere el Cerimoniós havia impulsat una xarxa de vigilància costanera basada en un sistema primitiu però d’una eficàcia gairebé moderna: senyals de fum de dia i fogueres de nit, que corrien de talaia en talaia avisant que l’enemic ja era aquí. Però aquí, a casa nostra, la resposta més visible, la que ha deixat una empremta inesborrable en el paisatge, són les anomenades «torres de moros». Aquestes estructures, aixecades majoritàriament entre els segles XV i XVII, eren l’extensió de la muralla cap a terra campa. Els masos de la plana, exposats a qualsevol desembarcament ràpid a l’Estartit o a una incursió pel riu, van haver d’adquirir una segona pell, murs de granit gruixuts, portes elevades per dificultar l’accés i espitlleres estretes per disparar l’arcabús sense perill.

El massís del Montgrí es va convertir en la gran talaia, en l’ull que no dormia mai. Si t’hi fixes bé, veuràs com s’organitzava l’engranatge, dalt dels cingles, la Torre Moratxa vigilava la badia, mentre que la Torre de Roca Maura, controlava el pas cap a l’Estartit. No eren capricis de senyor feudal, eren la garantia que la gent de la plana tindria uns minuts de marge per córrer. Moltes d’aquestes torres són filles directes del terror del 1543.

Els masos encarats al camí de mar i a la desembocadura del Ter es van convertir en búnquers domèstics. La gent, però, no ho deixava tot en mans de la pedra. Es defensaven amb el sometent, la mobilització popular armada. Els pagesos que llauraven les terres properes als aiguamolls havien d’anar al tros armats amb arcabussos i la pólvora seca. Els llibres d’avisos de Torroella són un degoteig constant d’alarmes —«fum a les Medes», «veles llatines a l’horitzó»—, demostrant que aquest era un país que treballava amb una mà i amb l’altra sostenia l’arma, sempre amb l’orella parada per si el mar tornava a trencar la calma.

Dels últims corsaris de casa al silenci de les torres

La victòria de Lepant, l’any 1571, va ser un foc d’encenalls: molta flama i poc caliu. Es va respirar una eufòria considerable, és cert, però la història —que té una parsimònia exasperant— ens va acabar demostrant que els efectes d’aquella batalla van ser més aviat minsos. L’armada otomana, lluny d’enfonsar-se en la misèria, es va refer amb una capacitat administrativa que faria enveja a qualsevol estat modern.

Ara bé, cal admetre que alguna cosa havia canviat a la Mediterrània, ni que fos per esgotament. La pressió d’aquells grans estols, aquelles flotes immenses capaces d’esborrar viles del mapa, va afluixar. A partir d’aquell moment, el mar va entrar en una fase diferent. El cors es va tornar un ofici de detall, una guerra de guerrilles constant i feixuga que alguns han batejat, amb molt d’encert, com el «cors minifundista». I què volia dir això, a la pràctica? Doncs que ja no es tractava de cremar un poble sencer, sinó d’una por més quotidiana i empipadora: robar una barca de pesca despistada, assaltar un llenyataire que badava a la cala o segrestar un pagès al camp per demanar-ne quatre rals. La gran èpica del terror havia deixat pas a la misèria de la delinqüència naval.

El mar com a tauler d’escacs europeu

El segle XVII no ens va portar la pau. Ens va portar un simple canvi de jugadors. Si bé l’amenaça barbaresca clàssica es va anar diluint, el seu lloc el va ocupar el conflicte, sempre lleig i sorollós, entre les grans potències cristianes. Va ser l’època trista de la Guerra dels Segadors i, més tard, la sagnia inacabable de la Guerra de Successió. En aquest batibull, l’Empordà, per no perdre el costum, es va trobar al mig del foc creuat. Els nostres ports, viles de tràfec com Palamós o Sant Feliu de Guíxols, es van convertir en hostals provisionals per a tota mena de corsaris que s’anomenaven «aliats». Avui eren genovesos o napolitans amb patent espanyola; l’endemà, quan els borbònics van girar la truita cap al 1712, eren els francesos qui s’instal·laven a Roses com si fossin a casa seva. El corsarisme es mantenia com un negoci d’una burocràcia estricta. Darrere de cada canonada hi havia un comptable de l’administració reial esperant el «cinquè» del botí, aquell impost sagrat que té la virtut de convertir el robatori en un acte d’Estat perfectament legal.

Els corsaris nadius

A finals del segle XVIII, quan la pirateria vella ja feia olor de resclosit, es va produir un fenomen curiós: alguns catalans, tips de rebre, van decidir tornar els cops. Van aparèixer els corsaris nadius. Noms com Martí Badia o Geroní Bassart van començar a circular de taverna en taverna. No eren almiralls de saló, sinó homes eixuts, de poques paraules i molta vela, que coneixien els racons de la costa millor que la seva mà. Gent de la terra que havia decidit que si algú havia de cobrar peatge en aquest mar, serien ells.

Hi ha un episodi del 1757 que il·lustra perfectament aquest canvi de cicle. Una galiota de moros algerians, carregada amb cent deu homes, es va atrevir a acostar-se massa al cap Roig. Allà es va topar amb un pinc mataroní comandat pel patró Joan Baptista Balansó. El resultat no va ser la fugida dels nostres, sinó l’enfonsament dels altres..

La pirateria no va morir de cop, sinó que es va anar apagant com una espelma sense cera durant les primeres dècades del XIX. Finalment, quan els francesos van entrar a Alger el 1830 i van acabar amb el santuari barbaresc, el vell perill es va reduir fins a ser gairebé insignificant.

Les Medes: de niu corsari a fortalesa militar

I què se’n va fer, de les illes Medes? Aquestes illes que al segle XVI havien estat el «niu de falcons» dels turcs van patir una metamorfosi militar. Durant els segles XVII i XVIII, les illes van deixar de ser un amagatall furtiu per convertir-se en una peça clau de l’engranatge bèl·lic entre França i Espanya. La història és moguda: preses pels francesos el 1655, reconquerides després per l’armada espanyola, fortificades durant la Guerra del Francès… Sembla mentida l’obstinació humana per controlar quatre rocs on no hi ha ni una font d’aigua dolça. Els ocupants van canviar els turbants per uniformes, però la incomoditat de viure allà dalt, batuts pel vent i la salabror, devia ser exactament la mateixa. Aquell rocam va passar de ser testimoni del pillatge a ser baluard de la resistència, mantenint la funció militar fins ben entrat el segle XX.

El llegat de pedra: un paisatge vigilant al Montgrí

Si avui la por s’ha esvaït, el seu rastre físic perdura, tossut, a la plana del Montgrí. La pirateria va deixar una herència monumental que no trobareu als museus, sinó escampada entre camps de blat i masos solitaris: les torres de defensa.

Aquestes estructures, aixecades majoritàriament entre els segles XV i XVII, no es van fer per estètica. Es van fer per pura necessitat de supervivència, amb un objectiu claríssim: guanyar temps. Resistir l’embat inicial fins que el sometent pogués arribar al rescat.

Si passeges per la plana torroellenca, veuràs que la densitat d’aquestes torres és formidable. Mira la Torre Begura, que domina la plana del Ter amb supèrbia, assentada —com sol passar en aquest país on tot s’aprofita— sobre velles restes romanes. O la Torre Quintaneta, de planta cilíndrica i amb dos matacans, que vigilava qui passava pel camí estratègic que baixa cap a l’Estartit. Més contundent encara és la Torre Gran, que, com el seu nom indica, no és un simple punt de guaita, sinó un mas fortificat de gran volum, un veritable castell de pagès. I no ens deixem el Mas Ral, amb la seva torre coronada de merlets i gàrgoles i un portal adovellat que imposa respecte. Altres, com la Torre dels Moscats, la Martina o la Ponça, ens han arribat en diversos estats de conservació, com dents d’una mateixa dentadura defensiva.

El més fascinant d’aquestes torres, però, no és l’arquitectura, sinó la propietat. Sovint es finançaven entre veïns. La regla era clara i dura: qui ajudava a pagar la pedra i la calç tenia dret a refugiar-s’hi quan venien els turcs. Qui no pagava, es quedava a fora.

La història de la pirateria a l’Empordà és, al capdavall, l’art de la persistència. Els crits i la pólvora se’ls va endur el vent, però les torres continuen allà, plantades a la plana.

Fonts i Bibliografia